CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Protesta i excepció. Llibertat, legitimitat, estat i violència

Dissabte, 9 juny, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

El desenvolupament de pràctiques i mesures legislatives criminalitzadores de la protesta apuntala l'aposta punitiva del règim. Malgrat les retallades, el múscul policial i judicial no sembla reduir-se. Quin serà l'espai del dret, quin model d'Estat en resultarà, com recuperar els drets socials i polítics arravassats i assolir nous espais per a la política dels i les de baix?

L'exageració i distorsió dels disturbis produïts durant la vaga general del 29M tenia un objectiu clar: deixar lliure el camp per a exigir mesures d'excepció en defensa de la “pau social”. La gravetat dels fets es va exaltar al màxim perquè d'això depenia el grau de perill de l'emergència i el corresponent poder del repressor. En efecte, el Govern del PP en el conjunt de l'Estat espanyol i el de CiU a Catalunya van reaccionar, de forma fulminant, amb una bateria de mesures per a elevar el llistó repressiu enfront de la creixent resistència ciutadana a les retallades de drets. Entre elles s'inclouen l'exigència de major contundència policial i judicial, la restricció del dret de reunió, la prohibició d'ocultar-se el rostre en manifestacions, el foment de la delació ciutadana dels “antisistema” mitjançant webs, l'ampliació de conductes constitutives d'atemptat contra l'autoritat, l'assimilació de les protestes a conductes terroristes o prototerroristes i el monitoratge policial de les xarxes socials.

Aquesta deriva autoritària no és del tot nova. Forma part d'un populisme punitiu que ha acompanyat el desmantellament de l'anomenat Estat de benestar i que s'ha intensificat amb l'esclat de la crisi financera actual. A menor Estat social, major Estat policial. Tampoc és innocent.
Com diferents organitzacions judicials han assenyalat, si en veritat el Govern volgués fer front al fenomen de la violència urbana, ja compta amb instruments suficients per a fer-ho. D'una severitat sens dubte excessiva i sense parangó a Europa. De fet, part de les mesures exigides ja van ser aprovades en l'any 2000, de la mà del ministre Acebes, i posades en pràctica de forma especialment intensa a Euskadi.

El propòsit de fons sembla un altre: reinstal·lar, com ha declarat el conseller Puig, “la por al sistema” a través de mitjans punitius que permetin plantar cara a les noves formes de protesta aparegudes en l'últim any. No és altre el sentit que cap atribuir a la pretensió d'incloure la resistència pacífica i passiva –característica del 15M– en el delicte d'atemptat contra l'autoritat amb elevades penes de presó. El comissari antidisturbis dels Mossos ho reconeixia sense dissimular en el recent programa Salvados a La Sexta: “La resistència pacífica és violència” i si ara “Ghandi estigués a plaça Catalunya hagués estat detingut”. Un avís a navegants. Des d'aquesta òptica de la por, tampoc resulta estrany que s'assenyali a grups antisistema integrats cada vegada més per “estrangers”. O s'arremeti, sota l'acusació de “connivència amb la violència”, contra intel·lectuals, polítics o qualsevol que els vegi amb “simpatia” i s'atreveixi a dubtar de la professionalitat policial.

Aquesta caracterització de “l'enemic” i els seus còmplices sembla inspirada en les pràctiques inquisitorials de McCarthy en els anys 50. Llavors, com ara amb la violència, la “connivència amb el règim soviètic” i la identificació amb un “enemic exterior de la pàtria” era la consigna utilitzada contra els opositors per a instaurar un clima de caça “de bruixes”. Els discursos tenen idèntica estructura: s'al·lega una “emergència”, com una amenaça, per a eliminar qualsevol obstacle al poder punitiu que es presenta com l'única solució per a neutralitzar-lo.

Existeixen altres raons. Sobredimensionar un tipus determinat de violència resulta una estratègia eficaç per a minimitzar o ocultar altres que estan en l'origen de protestes com la de la vaga general. La valoració dels fets s'inverteix per complet i serveix de coartada per a encobrir els propis excessos. Bona part de la violència produïda el 29M, per exemple, va tenir a veure amb actuacions contra els treballadors i les persones que es manifestaven. Només a Barcelona es van recollir desenes de denúncies per coaccions empresarials, que bé podrien ser constitutives de delicte contra la llibertat sindical. La brutalitat policial, per la seva banda, va deixar un saldo de més de cent ferits, algunes de gravetat. En canvi, s'han utilitzat de manera abusiva tipus penals com els desordres públics o els atemptats a l'autoritat per a inculpar a prop de 200 persones que van participar en les protestes. I no només això. Els diversos detinguts durant els piquets del matí a Barcelona van ser empresonats com bocs expiatoris, en una decisió més mediàtica que judicial, pels incidents ocorreguts durant la tarda. I això en aplicació d'una doctrina preventiva insòlita: la seva hipotètica reincidència en altres cites de risc.

En el fons, la nova croada punitiva tanca una bona dosi de cinisme. Intensificar la vigilància sobre manifestants i exigir-los anar a cara descoberta resulta una proposta hipòcrita en boca de qui han boicotejat de forma constant els controls garantistes sobre les forces de seguretat, des de l'existència de càmeres en les comissaries, fins al deure dels antidisturbis a anar identificats durant les manifestacions. O de qui emparen i, fins i tot, indulten els actes de violència policial o es neguen a prohibir, en totes les circumstàncies, l'ús de bales de goma contra ciutadans. I més quan, amb la recent mort d'un jove a Bilbao pel tret de bala de goma d'un ertaintza, s'ha comprovat, altra vegada, la seva evident perillositat i la dificultat per a investigar quin agent prem, o quan, el gallet.

Tractats com enemics

En aquest context, les propostes de mà “dura” estan condemnades a crear major tensió social, en un camí creixent cap a la militarització de l'espai públic. I cap a l'expansió d'un dret penal polític per als activistes, tractats ja directament com “enemics”, tal com els va qualificar el cap de la Policia a València. Escenaris i llenguatge de conflicte bèl·lic que poden evocar situacions normals fa 40 anys, en ple règim franquista, però haurien d'estar bandejats de qualsevol règim que es pretengui mínimament democràtic. És més, en un context d'exclusió i precarització galopant, els poders públics haurien d'anar en la direcció contrària. Ser respectuosos amb el dret de crítica i de manifestació de la ciutadania, sobretot d'aquells grups que menys veu tenen en l'espai públic. I amb més raó respecte de drets específics com el de vaga, que no en va gaudeix de major protecció constitucional que la llibertat d'empresa o, en algunes circumstàncies, la llibertat de circulació.

Les propostes del PP i de CiU expressen un intent clar de criminalitzar el malestar en temps de crisi i s'emmarquen en una lògica d'excepció, pròpia del dret penal de l'enemic. De dur-se endavant, només deslegitimaran més les seves polítiques, amenaçaran la cohesió social i augmentaran la sensació de bloqueig de les vies institucionals de crítica. Enfront de l'ús demagògic del discurs securitari només hi ha una resposta: guanyar el carrer, contra la por, i exigir la seguretat en el respecte als drets civils, polítics i socials de tota la població. Per la llibertat.

* Gerardo Pisarello i Jaume Asens són advocats i autors del llibre “No hay derecho(s): la ilegalidad del poder en tiempo de crisis”

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció