Puntualitzacions a la “investigació” Objectiu: matar Franco. Allò que els lectors de la revista Sàpiens no podran llegir

Amb el títol “Objectiu: matar Franco” i la foto del Caudillo a la portada, la revista catalana Sàpiens, de febrer de 2012, presentava una “investigació” del periodista Antoni Batista titulada “L’atemptat que no va existir”. En ella, al llarg de vuit planes, es pretén reconstruir l’entrellat de la temptativa d’atemptat contra Franco que va tenir lloc a Sant Sebastià el 1962, i “treure a la llum, per primera vegada, la implicació de Jordi Conill en un atemptat que va estar a punt de canviar la història”. Una “implicació” deduïda de la “confessió de l’anarquista català Jordi Conill” mort el 1998.

Per haver estat jo -com precisa l’autor de la “investigació”- el “coordinador de l’atemptat del palau d’Ayete de Sant Sebastià, on estiuejava Franco”, vaig manifestar la meva sorpresa a la directora de la redacció de Sàpiens: tant per “l’explicació” que dóna l’autor del per què d’aital “investigació” com del per què amb “informacions” tan vagues i sense contrastar arriba a la conclusió que Jordi Conill va participar en la temptativa d’atemptat. Una suposada participació que no correspon a la veritat històrica dels fets: ni en el que ateny a la implicació de Conill en aqueixa acció ni en la “campanya internacional” que va evitar que se li imposés la pena de mort al nostre company. Doncs bé, com que Sàpiens s’ha negat a publicar les puntualitzacions que els vaig enviar, considero un deure no guardar silenci i puntualitzar el següent:

Sobre la “participació” de Jordi Conill

L’autor, el periodista Antoni Batista, ens diu que va conèixer Jordi Conill el 1974, quan tots dos militaven en els mitjans clandestins del PSUC. També diu que Conill era conegut com “el camarada Bonet”; però que no fou fins més endavant (no precisa la data) quan va descobrir el “gran enigma que amagava” aquest camarada. Després ens diu que fou consultant una documentació policíaca sobre l’historiador Josep Benet que descobrí, en una nota, que a aquest se’l presentava com "dirigente de la campaña internacional contra España a raíz de la detención del bandido anarquista Jorge Conill", i es precisava que aquesta detenció havia estat “por intento de atentado contra Su Excelencia el Jefe del Estado”. I a continuació, però sense precisar en quin moment, Batista diu que Benet va aclarir-li “uns episodis que coneixia molt bé”, per ser “Benet qui aconseguí, a través dels seus contactes amb l’Església i en particular amb Montserrat i l’abat Escarré, que la cúria vaticana realitzés pressions d’alt nivel per evitar que l’executessin”.

Així, sense precisar quins “episodis” va aclarir-li Benet, Batista diu que amb “aquestes informacions (background), vaig parlar intensament amb Jordi Conill (…) al restaurant Heidelberg (…) Però aquell dia havia decidit explicar-m’ho tot, o gairebé tot”. Afegint que Conill va permetre que ho gravés i que va confirmar les seves sospites “que havia participat en l’atemptat contra Franco que havien fet les Joventuts Llibertàries el 19 d’agost de 1962.”

És amb aquestes “informacions” i amb aquesta “confessió” que Batista comença aconstruir aquesta “història”, que ell mateix diu que “tenia molt de novel·la”.

La novel·la…

Per introduir la “participació” de Conill en la Història, la “novel·la” comença amb una data errònia: “En el congrés Internacional de la CNT de Limoges, el 1960, s’havia acordat la creació d’una espècie de branca militar que denominaren Defensa Interior…” Efectivament fou en el Congrés de la CNT celebrat a Limoges, però no el 1960 sinó el 1961.

Després, un cop atribuïdes a Jordi Conill, Marcelino Giménez i Antoni Mur les explosions d’artefactes (29 i 30 de juny de 1962) en diverses institucions oficials de Barcelona, la “novel·la” segueix amb aquesta curiosa “informació”: “Després, Conill es desplaçà al Lapurdi, en el País Basc, per a prendre part en l’operació de més volada”. I, després de dir que “Mera i Alberola havien establert el quarter general a Donibane Lohitzune, un poble del País Basc del Nord”, Batista escriu: “Jordi Conill participaría en la recollida d’explosius a través de la logística d’ETA”. I per a donar més pes a aquesta “precisió”, després d’una llarga ressenya “històrica” sobre ETA i un dels seus fundadors, Julen Madariaga, Batista afirma que “els llibertaris van demanar a ETA, que disposava d’una bona infraestructura en els dos costats d’Euskal Herria, que els facilités explosius i els lliurés a l’escamot de Defensa Interior”, afegint que a una qüestió que el feu a Madariaga (“poc després d’un dinar amb Conill”) sobre “si tenia noticia d’aquella operació”, Madariaga li va respondre: “Jo mateix vaig passar els explosius als catalans”.

Batista fa èmfasi a continuació en què es “trobava davant del fet insòlit d’haver parlat amb dos protagonistes d’una cita curiosa destinada a matar el dictador” i que “Madariaga validava l’exhumació del secret del camarada Bonet”. Afegint que segons li van “explicar els dos, el lliurament de la maleta letal va tenir lloc al vell pont d’Hendaia”.

Les fonts de la novel·la…

Així doncs, les dues fonts d’informació que permeten a Batista construir la seva “novel·la” per a revelar avui (per què avui i no llavors?) la “participació” de Conill en aquesta operació són el propi Conill i Madariaga. Deixem continuar la “novel·la” en què Batista ens descriu el “desenvolupament” posterior de l’operació fins el moment en què prengué la decisió de fer explotar la càrrega de goma 2, perquè la resta de l’article solament té per objectiu acreditar la idea que “si Conill va poder escapar de l’execució fou per les gestions de Josep Benet, que pressionà al més alt nivell de la cúria vaticana” i minimitzar l’impacte del segrest del vicecònsul espanyol a Milà, Isu Elías, per un grup de joves anarquistes italians.

El que hem de retenir és que Batista s’ha permès muntar aquesta insòlita “revelació” del “secret del camarada Benet”, a partir del que diu que Conill li va dir (seria interessant escoltar l’enregistrament), i del que, diu, li va dir Madariaga. I tot, malgrat que dins l’entrevista a aquest darrer, que reprodueix Sàpiens, no es parla en absolut de Conill, i solament es refereix als “llibertaris”, “els anarquistes bascos” i els “companys llibertaris de Baiona”, mentre que Batista insisteix a parlar dels “anarquistes catalans” a les preguntes i en el títol de la nota. El mateix es pot dir de les vaguetats que, al respecte, va dir a Batista la filla de Conill sobre el que el seu pare explicava (“però com que m’explicava contes i coses una mica boges”) o li explicava sa mare; perquè no es pot ser més imprecís i confús: “em vaig assabentar que el pare havia anat a França a través de familiars anarquistes de Vic. Allà van crear un grup operatiu anomenat Defensa Interior. El pare parlava francès i n’era el contacte”.

Per què Batista no consultà fonts més properes als fets i ni tan sols es plantejà aital obligació deontològica abans de fer publiques tan insòlites i infundades “deduccions” i “conclusions”? Per la urgència de publicar el seu article ara? Però, per què no ho va fer abans?

Per les raons que sigui, és lamentable que hagi actuat així, perquè, a més d’estalviar-me aquestes puntualitzacions –per la seva manca de rigor històric- , hauria pogut aportar –amb informacions més acurades- una prova important i valuosa (molt oportuna avui, que es jutja Garzón) per denunciar –també en el cas de Jordi Conill i els altres joves llibertaris detinguts i condemnats a llargues penes de presó el 1962- l’arbitrarietat infame de la “justícia” franquista.

Heus aquí doncs, per què em veig obligat a desmentir les afirmacions de Batista a Sàpiens sobre "la implicació de Jordi Conill" a la temptativa d'atemptat contra Franco el 1962. El que no significa que la intenció de condemnar-lo a mort o la brutal condemna que finalment li imposaren, no hagi tingut com a objectiu terroritzar l'oposició després de comprovar la voluntat dels llibertaris d'atemptar contra Franco.

La veritat històrica

La veritat és que Jordi Conill no va participar ni directa ni indirectament en l’operació de Sant Sebastià. I això, precisament, perquè era un militant actiu de les Joventuts Llibertàries de Barcelona en aquells moments. La raó és que el DI (Defensa Interior) i la Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol (CNT, FAI, FIJL) tenien, per mandat, no fer participar en les accions armades els militants de l’interior. No sols perquè es considerava que eren el més exposats a la repressió, sinó també perquè la seva actuació era més valuosa en les activitats organitzatives i de propaganda que les tres organitzacions llibertàries realitzaven des de feia anys.

És veritat que Conill no estava d’acord amb aquesta decisió i que poc després de l’operació de Sant Sebastià, a finals d’agost, passà clandestinament a França per a reivindicar la participació dels militants joves de l’interior a la lluita armada. Cosa que li va ser denegada per la Comissió de Defensa, i Eleseo Bayo ho pot confirmar, perquè va ser present a la reunió. Pocs dies després, de retorn a Espanya, van ser detinguts, primer Conill, i després Bayo.

Quant a la presentació de la “campanya internacional” per impedir que Conill fos condemnat a mort, solament precisaré que la intervenció del cardenal Montini, futur Papa, es produí després que un grup de joves anarquistes italians segrestessin a Milà el vicecònsul espanyol Isu Elías, després que es sabé que el fiscal franquista havia demanat la pena de mort per a Conill. El segrest va tenir gran ressò mediàtic internacional i mobilitzà l’opinió pública antifeixista a Itàlia i al món. El diari ABC del dia 9 d’octubre de 1962 resumia la situació així: “Aquests judicis i sentències han provocat un moviment estranger a favor dels processats, moviment que ha tingut la seva expressió més greu a Milà, on els estudiants han implicat el cardenal Montini”.

Tanmateix, amb això no vull dir que la intervenció de Josep Benet, a través dels seus contactes amb l’Església, no hagueren pogut pesar per provocar l’enviament del telegrama de Montini a Franco, perquè és obvi que, en darrera instancia, foren els interessos polítics de l’Església i el Vaticà els que pesaren decisivament per a la intervenció de Montini.

* Octavio Alberola és un històric militant llibertari i antifranquista. Article publicat al núm. 138 de la revista "Catalunya" - "Papers"