Quan el dit assenyala la lluna…

Els que ens movem en l'àmbit del pensament i la pràctica política de l'anarquisme estem ben acostumats a una crítica sempre senzilla: les propostes dels anarquistes són tan interessants com irreals. No val la pena esforçar-se per quelcom que mai succeirà. Millor gestionar el que cal perdre's amb somnis més propis d'il·lusos que de persones il·lusionades.

La crítica convé prendre-se-la seriosament, si bé no hem de deixar-nos portar per un acceptació sense més de la mateixa, molt menys per un implícit reconeixement de la nostra impotència política. No hem optat per l'anarquisme per a satisfer il·lusions infantils o per a alliberar-nos de tota crítica reclamant la puresa d'ideals tan perfectes com inassequibles. Som anarquistes per realisme polític i per coherència moral.

En contra del que alguns poden suposar o manifestar de forma explícita, els principis bàsics de l'anarquisme són els més realistes que puguin donar-se en la vida política i social dels sers humans. Convé recordar una vegada més que, si mirem allò que s'ha ocorregut en els dos últims segles, des de les dos grans revolucions, la dels Estats Units i la de França en el s. XVIII, no resulta difícil mantindre que l'anarquisme va ser i continua sent la teoria i la pràctica que es va prendre seriosament els ideals democràtics i va intentar convertir-los en realitat.

Se'ls va prendre seriosament perquè va mantindre amb energia els tres pilars de la configuració contemporània de la democràcia sense renunciar a cap d'ells. Va mantindre des del principi que era necessari optar a un temps per la llibertat, la igualtat i la fraternitat, de manera que cap d'ells s'imposara als altres. Va acceptar moltes de les crítiques plantejades pels liberals radicals, però no els va seguir en el seu abandó de la solidaritat com a motor de la vida social. De la mateixa manera es va sumar a les pretensions d'igualtat i solidaritat exposades pels socialistes de diferents tendències, però sense considerar en cap moment que la llibertat era un prejuí petit burgés ni acceptar que la dictadura del proletariat podia convertir-se en motor de la revolució social.

De la mateixa manera es va prendre seriosament l'impuls inicial d'aquella gran aposta per un nou model d'organització social democràtica. Els il·lustrats es van alçar contra un estat absolutista i la presa de La Bastilla, una presó exemplar de l'arbitrarietat de tot poder, es va convertir en acte simbòlic de rebel·lió a la recerca d'una societat sense humiliats ni oprimits. Van reclamar l'autonomia de l'individu, capaç de prendre decisions per si mateix i van proposar la divisió de poders com a tàctica adequada per a evitar la reproducció de nous poders absoluts.

Els anarquistes van acceptar el repte i el van portar fins al final. Els sers humans en efecte no tenim preu sinó valor i la nostra dignitat no està mai en qüestió. No hem nascut per a obeir ni per a doblegar el genoll davant de ningú, sinó per a valdre'ns per nosaltres mateixos, això sí, en col·laboració permanent amb els que ens rodegen ja que necessitem a un temps el seu reconeixement i el seu suport. Som autònoms, però no independents, ja que el teixit social és el teixit de la solidaritat i de l'ajut mutu.

I el poder és sens dubte l'enemic, per la qual cosa és just i necessari dividir-ho per a evitar el seu creixement fora de control. Però cal fer-ho també fins al final, buscant la seva completa fragmentació que acabi en la total dissolució del mateix. Només aplicant de forma constant models federals i autogestionaris d'organització, només acudint a la rotació i a l'apoderament de tots els ciutadans, construirem una societat en la que es voregin els riscs d'un poder corruptor..

Mal assumpte és, per tant, acusar d'il·lusos als que es van prendre seriosament els grans ideals que serveixen de legitimació a quasi tots els governs actuals. És tant com dir que tot allò que justifica els models vigents de govern i organització social no passa d'ensomnis d'ingenus inoperants. Llevat que fem un exercici de complet cinisme i passem a admetre que es tracta de simple ideologia, però que la realitat política funciona d'una altra manera que no deu en cap cas ser reconegut de forma explícita. Inclús es pot proposar, com fan alguns neoconservadors, que patim un excés de democràcia i que cal defendre amb major contundència proposades que posen en mans dels que saben i poden la gestió real de la vida pública.

Certament a això no estem disposats ni ho estarem mai. Això sí, el nostre compromís amb la democràcia ens allunya tant del cinisme efectiu com del conservadorisme reaccionari. Creiem i continuem creient que aquests ideals no deuen en cap cas ser arrumbats en el cofre d'objectes inútils. A partir d'ells i amb ells sempre presents podrem abordar en millors condicions l'acció sociopolítica.

És cert que mai arribaran a estar del tot realitzats, però això no disminueix el seu valor, sinó que l'incrementa al convertir-los en idees reguladores del nostre comportament gràcies a les quals sempre podrem revisar i modificar el que fem. Perdre-les com a referència, deixar de veure realitzades en totes i cada una de les coses que emprenem, equival a abandonar el que fa possible una acció política realista i eficaç. Optar decididament per ells és el que ens distingeix. D'altres opcions polítiques.

Crec que una citació de Ricardo Mella, un dels més fins pensadors de l'anarquisme en el seu període clàssic, expressa molt bé el sentit profund d'aquest ideal que, per ser-ho, és eficaç i al mateix temps mai del tot realitzable. «Anem rere l'home nou, ens enfilem animosos pels abruptes cingles; que la fe, tanmateix, no ens encegui fins al punt d'oblidar que no hi ha un terme per al desenvolupament humà; que l'ideal s'allunya tant més com més a ell ens apropem; que el cim, en fi, és inaccessible».

Com bé deia un dels grafitis del maig del 68: som realistes precisament perquè demanem l'impossible. I això ens porta a la segona part de la refutació d'aquells que ens confonen amb il·lusos impotents. Però d'això hauré de parlar en un segon article que enviaré d'aquí a uns dies, un article que el títol del qual serà la segona part del proverbi que ha donat títol al que ara acabo.

Félix García Moriyón