Quanta democràcia aguanta el capitalisme?

L'activista social i periodista aporta la seva visió sobre el fenomen de les acampades de Democràcia real ara.

L'esperit de Tahrir ha irromput, afortunadament, en campanya electoral. D'una manera innegable. Milers de joves han pres el carrer per repudiar un frau político-econòmic consumat a plena llum del dia. Des del principi de la crisi, comptabilitat tafurera, la banca espanyola ja ha guanyat més de 66.000 milions d'euros. Mentrestant, els mercats financers, que ningú no ha escollit, però que voten cada dia decisivament, han imposat 50.000 milions en retallades socials . Fins i tot la ministra espanyola ho ha dit sense embuts: 'La crisi la paga qui no l'ha provocada.' I aleshores, què? Socialitzar pèrdues i privatitzar guanys, i prou? Muts i a la gàbia neoliberal.

Un llunyà 1808 la Junta Tuitiva de La Paz va proclamar: 'Guardem un silenci força semblant a l'estupidesa.' Trencant el silenci, una nova generació de joves, un nou segment social fins ara al marge de la mobilització s'ha incorporat a la protesta amb una singularitat particular: xarxes i nodes socials, dinàmiques movimentistes d'invisibles i una empatia social ampla gestada per un demanda d'ampli espectre –'democràcia real ara'– que aspira a transformar la frustració individual aïllada en una acció col·lectiva comuna. En aquesta potencialitat té la fortalesa i la fragilitat, tot alhora. Serà possible de condensar alternatives?

Els riscos d'una protesta nascuda del malestar i de l'acabament de la paciència són despullats: que una flor no faci estiu i tot resti en no res, que l'espontaneïtat s'esgoti i es dilueixi aviat; que l'absència de full de ruta no pugui superar el pas de la protesta a la proposta. De la indignació a la proposició. A la solidesa. A l'acumulació de forces.

Sense menystenir que la limitació més greu ja hi era abans de començar: una cultura política castradora, orientada a la paràlisi social i a contenir les demandes populars, imposada en una transició malparida que avui encara perviu maldestrament. I això no es canvia d'un dia per altre. El mateix sistema polític i econòmic que critiquen és el primer escull. Tot un búnquer. És improbable que obrin espais o parin l'orella. Sabran jugar la carta del temps mort i esperar que amaini la tempesta. Minimitzar. Relativitzar. Silenciar.

Tot és cíclic, tanmateix, en la lluita social. I sempre hi ha el pòsit, l'experiència viscuda i, en el present cas, una renovada consciència social de l'esgotament d'un model a la deriva. La llavor de Tahrir potser s'ha sembrat. Però la constància perseverant és l'única que dóna fruits. Lluita llarga i constant. La vella lliçó de la lluita afroamericana pels drets civils als EUA: la qüestió no és què fa una minoria, sinó què fa la majoria. Quan la qüestió no està en allò que ells, per dir-ho en termes de Fuster, ens fan, sinó en allò que som capaços de fer nosaltres contra la lògica a què ens sotmeten.

Malgrat el dubte de com acabarà tot –en què cristal·litzarà?, cap on s'orientarà?–, algunes mínimes bones notícies enmig d'aquesta societat postmoderna tan líquida i etèria en restaran. Una renovada consciència social, nous joves mobilitzats i implicats a bastir comunitats amb justícia i en llibertat i noves formes de participació política no convencional que han arribat. Per quedar-s'hi. Per això cal donar les gràcies als joves acampats: per esperonar l'esperança. Que no s'aturin, que els necessitem.

Mentrestant, de fons ressona una pregunta irresolta: exactament, quanta democràcia aguanta el capitalisme?

* David Fernàndez, periodista i activista social. Article extret del portal Vilaweb.