“Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros. El inverosímil verano del 36 en Cataluña”, un llibre de Miquel Izard

Que lo sepan ellos y no lo olvidemos.
El inverosímil verano del 36 en Cataluña

Miquel Izard

Virus editorial, 2012, 392 pàg.

Aquell inversemblant estiu del 36 no per esperat resulta menys sorprenent per a tota la societat catalana i per als que des de fora de Catalunya van poder seguir de prop uns esdeveniments que es van desencadenar de manera trepidant. El cop d'estat del general Franco feia temps que s'incubava. D'això eren conscients tant els que d'una o altra manera simpatitzaven o van col·laborar amb el mateix, com el moviment obrer que, organitzat principalment en la CNT, va sortir al carrer no per a defensar les conquestes socials que la República no li va voler donar, sinó per a avançar cap a una societat sense classes i sense desigualtats socials després d'aconseguir la derrota del feixisme.

La ràbia inicial es va transformar en fúria creadora i, de la nit al dia, les convencions socials, les formes de producció, les estructures de decisió i la vida quotidiana anterior van saltar per l'aire, i Catalunya sencera es va posar a construir una societat sobre les bases de la llibertat i la justícia social per a tots i totes.

Al contrari del que es pot llegir en tanta historiografia oficial, no va ser Barcelona i no van ser els «murcians» els únics protagonistes de la revolució social, va ser el conjunt d'obrers i camperols de tota Catalunya els que van sortir al carrer i van prendre el futur en les seves mans. L'obra col·lectivizadora en les fàbriques i el camp, l'expropiació de locals de la burgesia i de l'Església per a escoles, menjadors i hospitals —a més de per a locals de sindicats, partits i associacions—, la creació de comitès municipals i de defensa es va estendre per tota Catalunya, de manera espontània, sobrepassant moltes vegades a les pròpies organitzacions obreres i esborrant d'un cop de ploma les relacions de poder anteriors.

També la repressió sobre feixistes, alguns elements de la burgesia o els seus col·laboradors i sobre el clergat es va deixar sentir en tot el país, però ni aquesta va ser tan cega, ni tan nombrosa, ni va ser obra només d'incontrolats o de membres de la CNT. I, sobretot, no va ser Barcelona on va haver proporcionalment més morts, sinó en algunes zones rurals on el caciquisme i l'Església havien jugat un paper especialment repressiu, com ens demostra Miquel Izard en el seu aclaparant treball: una radiografia dels sis primers mesos de revolució social a Catalunya, a partir de les notícies de l'època i els escrits deixats pels seus protagonistes i observadors de tot l'espectre polític —tant els partidaris com els crítics—, en aquell llunyà i extraordinari estiu del 36 que uns s'esforcen per recordar, mentre uns altres s'obstinen a enterrar.