Qui sembla misèria recull la ràbia (16/12/11)

Les retallades s'obren pas a cop de porra i de por, que si fa no fot són el mateix. Avui (16/12/11), a Girona, els Mossos han tornat a demostrar per a què serveixen. I han corroborat que són una simple peça en mans dels rics per mantenir els seus privilegis, per robar als pobres fins i tot la salut, l'educació... Les porres tenen amo i sempre peguen del mateix costat.

Ahir, a Reus, els mateixos uniformes van ser al mateix costat de la tanca. Demà, a on sigui, faran el mateix i més si poden, per demostrar el poderet dels insignificants homenets violents que ens agredeixen amb l'economia però mai no en tenen prou. I per això, perquè mai no en tenen prou, després ens ataquen amb les porres dels sense cap d’uniforme que només compleixen ordres. Les imatges d’avui de Girona fan pensar molt i molt. No ens poden deixar indiferents...

Mentrestant, a Reus la majoria de votants del referèndum a l'Hospital Sant Joan per triar entre retallades o ERO directe va votar per les retallades, el mateix que avui mateix al Grup Pere Mata. I la tele anuncia que els treballadors són solidaris perquè han preferit abaixar-se el sou abans que fessin fora els seus companys. Mentida absoluta. Han votat el que menys por els ha fet, allò amb què menys els han atemorit, perquè jo no em crec que no sàpiguen que si no lluiten a fons l’ERO l’aplicaran igual, que els acords d'avui, en aquest context, són paper mullat si qui els pot trencar és qui mana. I als amos ja els va bé, mentre esperen la nova reforma laboral i que els surti més barat fer fora qui vulguin a preu de saldo.

L’altra cara de la moneda l’hem vista al Pius Hospital de Valls, on la CGT s’ha plantat davant de les retallades i ara els amos amenacen amb un ERO per fer fora 140 treballadors. La por, sempre la por com a argument, l’amenaça, el reny... I després volen que els tinguem en compte com a amics, parlen de solidaritat per Nadal... No em feu riure!

O els aturem sencers o en petites dosis (o no tan petites) ens ho prendran tot. Ara bé, que no puguin dir, com a mínim, com als llocs on els referèndums els surten positius, que ha estat una tria de la gent. Ara més que mai la lluita és l'únic camí i aquest cop no per simular-la sinó per exercir-la. Quedar-se a casa és prendre partit pels de la forca, pels que ens volen penjar. Ara no podem callar perquè callar és dir “amén”.

El camí ens el marquen els joves de Girona, la gent als carrers reusencs, les treballadores i treballadors del Pius Hospital de Valls, les més de 200 persones que van votar no a les retallades al referèndum de l’Hospital de Reus... Són només petites guspires de claror enmig d’una nit que no és totalment fosca sinó que apunta la claror que irremissiblement arribarà, però tingueu clar que no ho farà o ho farà a lenta velocitat si no l'empenyem, si no la fem fora totes i tots.

Als amos els hem de plantar cara i fer-los sentir el que són, que no els tenim por (ni a ells ni als seus repartidors de cops de porra) i crear-los conflictes continuats i suficients per tal que els més dignes de les seves files abandonin el vaixell, i que només hi quedin les rates! Perquè tot és possible i aquesta crisi-atracament la podem vèncer si no fem cas dels amos i els plantem cara, si descolonitzem els nostres caps. Vaja, el mateix paper històric de la insubmissió de sempre però ara més necessària que mai.

* Jordi Martí és periodista, treballador de l'ensenyament i afiliat a la CGT de Tarragona