CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Rafael Cid: “Paracuellos per a principiants”

Dimarts, 22 juny, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Torna el periodista i historiador Jorge Martinez Reverte on solia: al tema de Paracuellos i les víctimes de la guerra civil (Els morts de tots, El País, 18 de juny 2010). I ho fa per a defensa de les tesis del seu camarada de militància amic i antic Joaquín Leguina, que recentment ha mantingut un debat mediàtic sobre el tema amb els escriptors Javier Cercas i Almudena Grandes.

Cercas i Grandes van criticar la posició de Leguina, partidari d'una espècie de "vall dels caiguts" de la memòria històrica on tots els morts, independentment del bàndol que fossin, havien de ser assumits com a propis per tots. Aquesta és la posició agregativa que ratifica ara Martínez Reverte, equilibrant el fidel de la balança davant els qui estableixen diferències ètiques i polítiques entre ambdues postures.

Però el notable de l'exposició de Martínez Reverte és la seva insistència en carregar bona part de les malifetes de la guerra en el conglomerat CNT-FAI, és a dir sobre el sector que institucionalment no estava adscrit al Govern de la II República, llevat d'en els escassos mesos en què va participar en el govern, en circumstàncies d'extrema necessitat davant de la imminència d'un possible desbordament de la legalitat republicana al front de Madrid per les tropes dels militars colpistes. Per cert, es tracta de l'únic sector ideològic que en l'actual conjuntura històrica de democràcia atorgada per la legalitat franquista pràcticament manca de canals de representació, capacitat d'expressió mediàtica i posicions de poder per fer valer el seu criteri.

L'argument de Martínez Reverte, en bona part, és el ja sabut i divulgat al seu llibre "La batalla de Madrid", on sense més ni més "prova" que una única i exclusiva acta d'una reunió conjunta de milícies de CNT i PCE, obtinguda lliurement als arxius de la Fundació Anselmo Lorenzo de l'actual CNT, conclou en la responsabilitat del moviment llibertari en la matança de Paracuellos. Una deriva que no ha estat assumida fins a la data per cap historiador important (desconeixem si Pio Moa ha utilitzat en el seu projecte de revisionisme històric el descobriment de Martinez Reverte) i sí, al contrari, suscitat serioses dubtes sobre la seva veracitat última, com és el cas de la historiadora Hellen Graham al seu llibre "La republica espanyola en la guerra (1936-1939)". Perquè, entre el mínim comú denominador de tot investigador social està que un document aïllat no té per què portar a una conclusió, sobretot si totes les altres evidències el contradiuen. Recordem que l'estalinisme va ser virtuós en l'art d'incrustar documents falsos als arxius per alterar fets històrics, com ha posat de manifest el cas de la matança Katyn, ordenada per Stalin després del seu pacte amb Hitler, un fet que durant més de mig segle va ser imputat als nazis per la propaganda soviètico-comunista.

Deixem al marge inexactituds ja denunciades sobre la peripècia del personatge que protagonitza el document utilitzat per Martínez Reverte com a testimoni de càrrec, el pistoler "cenetista" Amor Nuño. Que no va morir al final de la guerra, com assegura al seu llibre el narrador, sinó suïcidat en una presó franquista davant de les contínues mostres de menyspreu i retrets llançats pels seus companys d'infortuni per la seva venal i aventurera actuació durant la contesa. Els detalls d'aquesta defecció es poden trobar a l'obra "Nosotros los asesinos" del periodista llibertari Eduardo de Guzmán, que va compartir presó amb Nuño, al que segons relata el que fou director de Castilla Libre, òrgan de la regional centre de CNT, els seus carcellers van sotmetre a tot tipus de tortures i humiliacions. I sobre els "assassinats de forma planificada per la FAI" a Barcelona, es podria remetre-li a l'escrit pel filòsof Heleno Sana, el pare del qual i Joan Peiró, exministre de la república lliurat per Hitler a Franco per al seu afusellament després de les guerra civil, van salvar nombroses persones de la fúria popular en una Ciutat Comtal les classes altes de la qual van intentar secundar la sublevació, en especial entre el clericat no sempre "neutral".

Però el que sorprèn en aquesta ocasió de Martínez Reverte és la seva selectivitat atrofiada. Encara que al seu article insisteix en la "planificació al bàndol republicà" de la violència, en cap moment no cita els responsables polítics i intel·lectuals d'aquestes matances, que sens dubte es van donar també en aquell costat. Amb el què podria semblar que aquesta barbàrie va ser sobre tot fruit de la revenja personal, el descontrol o l'acció de torbes que emparant-se en ideals polítics es comportaven com a bandits. Però aquest descapçament, llevat d'excepcions comptades, no va existir. Una altra cosa és que des de dalt es "planifiquessin" violències espontànies per eludir responsabilitats en les altures. El cas Paracuellos és un paradigma d'això.

La terrible matança de Paracuellos va ser organitzada, planificada i desenvolupada per la cúpula de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), que al comandament de Santiago Corriola i Fernando Claudín s'havia passat al PCE i ostentava la direcció de la divisió d'Ordre Públic de la Junta de Defensa. Aquesta no és una sospita, o una inducció d'una acta traspaperada en un arxiu, sinó una rigorosa constatació que ha estat defensada per la gran majoria dels especialistes en aquell període de la guerra. No importa que passat el temps Carrillo hagi estat investit doctor Honoris Causa per l'UAM i s'hagi convertit en un santón ideològic del PSOE, com el mateix Claudín, els dos alguna cosa més que amics de Martínez Reverte. El cert i veritat és que ambdós i el notori escriptor comunista Serrano Poncela van ser qui van manejar de principi a final el "Katyn espanyol", amb la responsabilitat afegida que els presoners vilment assassinats es trobaven sota la seva tutela, per ser-los i aquest organisme que en aquells crucials moments controlaven l'administració penitenciària del Madrid assetjat.

En aquest sentit, i encara que ja resulti un lloc comú, cal recordar com a element de discòrdia davant de la proposta d'atribució que Martínez Reverte fa al Moviment Llibertari, que va ser precisament un significat membre de la FAI, Melchor Rodríguez, de nou nomenat director general de Presons per l'igualment "dirigent" faista" Juan García Oliver , aleshores ministre de Justícia, que amb la seva decisió i gosadia personal va acabar amb les saques i les execucions extrajudicials impulsades des de l'entorn de la troika formada per Carrillo, Claudín i Serrano (Veure "El àngel rojo", Alfonso Domingo). Curiosament Rodríguez és una de les persones que apareix a l'acta que utilitza Martínez Reverte per "demostrar" l'autoria de la CNT en la matança de Paracuellos, en una insòlita i extravagant aliança d'empreses, mai no repetida en la història que se sàpiga, entre l'anarquisme i l'estalinisme. Aigua i oli, com es demostraria pocs mesos després, el maig del 37, quan de nou la mà invisible de l'estalinisme va declarar la guerra a tot el que es mogués a la seva esquerra, segrestant, torturant i assassinant, entre d'altres, a l'anarquista italià Camilo Berneri i al dirigent del POUM Andreu Nin. Perquè, fins i tot en l'estrafolari supòsit de què unes milícies incontrolades PCE-CNT hagués perpetrat aquesta matança, no s'explica la criminal passivitat i ignorància del tàndem Carrillo i Claudín, responsables en última instància de l'ordre públic a la capital.

Acabem. Sorprèn la insistència d'antics membres del PCE passats al triomfador PSOE, com Martínez Reverte, i de socialistes en trànsit cap al conservadorisme, com Joaquín Leguina, en apadrinar la necessitat d'un revisionisme històric de la guerra civil que no distingeixi entre morts o assassinats pels militars colpistes i morts o assassinats del règim republicà legalment constituït. Sobretot quan una part activa de la societat civil ha aconseguit portar en sentir general l'imperatiu ètic d'una reparació total a les víctimes i la necessitat democràtica de procedir a l'anul·lació de les sentències del franquisme. Perquè, com en la sortida donada a la crisi econòmica, imitar el model utilitzat en la transició, emparar-se en el consens solapant (overlapping consensus) significa ignorar el risc moral que implica la situació. Però es veu que les institucions emanades de l'actual govern socialista i els seus portaveus intel·lectuals i mediàtics no comparteixen la necessitat d'acabar amb el mantell d'impunitat que la transició va ordir.

En el text que serveix de presentació per al portal sobre Victimes de la Guerra i la Repressió Franquista que acaba d'obrir el ministeri de Cultura com a desenvolupament de la Llei de Memòria Històrica (LMH) es posa al mateix nivell a les víctimes del Moviment Nacional i a les del règim republicà legalment constituït, com si en aquest capítol regís una tàcita doctrina Leguina-Martinez Reverte. Que és tant com obrir un lloc sobre les víctimes del conflicte basc on s'equipés els assassinats per ETA amb els produïts pel règim democràtic espanyol (el GAL socialista va existir). O igualar el bombardeig de Dresde pels aliats amb els camps de concentració del règim nazi. Per cert, al bàndol republicà legalment constituït mai no hi va haver una cosa semblant a un Gernika.

Rafael Cid

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció