CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ramon Barnils, lliure i llibertari

Dimecres, 28 novembre, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

El 1940 naixia a Sabadell Ramon Barnils, un periodista català, àcrata, independentista i del Barça, qualificatius que es poden intercanviar per definir-lo però dels quals (acompanyats d'altres no menys importants) no en podem deixar de banda cap a l'hora d'explicar-nos la persona i el personatge. Fins al 14 de març del 2001, quan morí a Reus, Barnils va deixar clar, per activa i per passiva, que es pot ser al mig del sistema i no embrutar-se de merda, es pot donar la mà als amos i fins i tot anar-hi a sopar, o riure's d'ells, i no empeltar-se de cap dels seus tics ni en l'àmbit econòmic ni en l'àmbit del poder. (Continua)

Ramon Barnils va ser periodista en diversos formats i en multitud d'empreses i capçaleres. En ràdio és encara mític el seu program (amb Quim Monzó i Jordi Vendrell) “El lloro, el moro i el mico i un senyor de Puerto Rico” un magazine nocturn amb entrevistes a destacats polítics i sempre ple d'ironia, mordacitat, gin tònics i bones maneres mai llepes; també va fer ràdio amb el programa “El mínim esforç “ i aportà opinions sempre crítiques amb el poder però també amb els que no el tenien però en reproduïen els tics a la tertúlia radiofònica "Postres de músic”.

A nivell de premsa escrita, són també reconeguts i celebrats els seus articles a “Solidaridad Obrera”, “Ajoblanco”, “L'Hora”, “Tele/Exprés”, “El Correo Catalán”, “El Món”, “El Be Negre”, l'”Avui”, “El Temps”, el setmanari “Presència” i, més recentment, “La Vanguardia” i “El Mundo”. Una gran part d'aquests articles es poden llegir a http://www.contrastant.net/barnils.htm i alguns van ser recollits en el llibre “Ramon Barnils. Articles” d'Edicions La Magrana. Alhora va ser autor i coordinador d'obres col·lectives com “La torna de la torna” (1984), sobre l'assassinat de Puig Antich, i “Història crítica del Barça” (1999).

Barnils també va exercir la docència universitària i el mestratge a la UAB de 1976 a 1985 com a professor de redacció periodística i va impulsar el primer servei de notícies en català a l'Agència Efe. El seu nom va ser triar per un col·lectiu de periodistes crítics i catalanistes per anomenar la seva organització (http://www.grupbarnils.cat/)

L'home revoltat contra tots els dogmes

Al pròleg de Joan de Sagarra a la selecció d'articles de Ramon Barnils publicada per l'editorial La Magrana, el fill de son pare Josep Maria diu que el metge que atenia Barnils a l'àrea d'oncologia de l'Hospital Universitari Sant Joan de Reus li va dir que el coneixia. Barnils va pensar que devia ser de sentir-lo per la ràdio, però l'home li va dir que no, que ell també era a Montjuïc el dia que havien enterrat Puig Antich. D'aquella jornada en sortiria el llibre “La torna de la torna”, escrit per un grup d'alumnes de Barnils als quals només va exigir que tot el que escriguessin fos veritat, costés el que costés, i que alhora fos escrit lliurement, no per agradar ningú.

El dia que van assassinar Puig Antich tot eren possibilitats i Ramon Barnils, quan en va tenir una, va passar a dirigir ”Solidaridad Obrera”, la “Soli”, aquell pamflet que havia estat un dels grans diaris dels Països Catalans i alhora el més gran diari anarcosindicalista fet mai a Barcelona. S'hi va trobar el vell món que ell volia combatre amb totes les lletres. Els amos de la ideologia anarquista no podien entendre que en una publicació anarquista s'hi fes periodisme, és a dir es parlés de tot, amb totes les dades i sense lloar a cada una de les línies, columnes i paràgrafs l'”Organització”.

Barnils era crític, però sobretot crític amb els seus perquè no podia ser que reproduïssin tots i cada un dels defectes autoritaris dels “altres”. I això dins l'anarquisme també es paga. Poc més d'un any durà aquella “Soli” que es podia llegir no com una relíquia sinó com a premsa combativa, critica i, sobretot, lliure. Perquè d'això es tractava. Barnils construïa la llibertat a partir de la cultura, un clàssic anarquista de sempre, però alhora no estava sotmès ni s'hi volia, a cap dogma i menys al dogma anarquista.

Es distancià del món llibertari organitzat però mai deixà d'exercir del que era: una persona lliure que volia lliures tots els altres, totes les altres... Crític, alegre, antiautoritari, situat en el seu temps i en la realitat política representativa del seu moment, coneixedor de la cultura catalana i universal fins a l'extenuació (sobretot la literària), independentista, espera encara ara una explicació a la gent que el pugui llegir i una relectura per entendre la potència de les paraules quan una darrere l'altra se'n foten de qui mana i de qui li llepa les petjades.

* Text de Jordi Martí, activista social, periodista, escriptor i treballador de l'ensenyament, publicat a l'Agenda Llibertària 2013.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció