CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Reflexions per a després d’una vaga

Dimarts, 5 octubre, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

La Vaga General del 29 de setembre ha passat i, a més de la necessitat d'analitzar els resultats concrets sobre índexs de participació i incidència, cal debatre sobre el context en què s'ha produït, el paper dels diferents actors que han intervingut en el conflicte, i la projecció i influència dels seus resultats sobre el futur, en un escenari nou, caracteritzat per les més greus agressions als drets de les classes treballadores des del final de la dictadura, a causa de l'ofensiva neoliberal liderada per Zapatero.

- 1. La lluita social, i el paper de CCOO i UGT.

Des de l'any 2008, la CGT, juntament amb l'esquerra sindical i política, venia reclamant la necessitat de l'abandó de les polítiques de concertació, per part de les direccions de CCOO y UGT, a més de l'articulació de la unitat sindical al voltant d'un pla de resistència, i la convocatòria d'una Vaga General. Tot això davant l'evidència, llargament anunciada, que la crisi generada per l'especulació capitalista, s'estava encebant únicament i exclusivament en les classes més desfavorides.

L'atur, en termes reals, es disparava (fins arribar al dia d'avui a xifres properes als cinc milions de persones, més del 20% de la població activa, amb 1.300.000 famílies sense cap ocupació legal). Mentrestant, s'evidenciava la generositat del Govern cap als mercats especulatius i els bancs (calculada en més de 300.000 milions d'euros entre 2007 i 2009, període en què l'atur va augmentar en 2,5 milions de persones, a l'Estat Espanyol), a la qual els banquers responien amb el tancament absolut del crèdit, no només cap a les economies familiars (ja de per si víctimes de l'especulació i atrapades en el deute immobiliària), sinó també cap a les petites i mitjanes empreses, amb la consegüent destrucció del teixit productiu, i la sagnia de milers de llocs de treball perduts cada dia.

L'empobriment generalitzat anava arribant a milions de persones, pensionistes, aturats, joves, persones dependents, etc. i, mentre tot això succeïa, la majoria del moviment sindical romania passiu, amb protestes esporàdiques, però sense arribar a plantejar-se seriosament la possibilitat de plantar cara al capital i a les seves titelles polítiques i mediàtiques. Cada vegada que se'ls preguntava per la Vaga General, representants de CCOO i UGT negaven l'oportunitat de la mateixa, de manera gairebé obsessiva. Diguem que, abans que arribés el mes de juny de 2010, posaren més obstinació a rebutjar la Vaga General, que en preparar les condicions per fer-la possible.

El primer semestre de 2010 (en coincidència, potser no casual, amb la presidència espanyola de la UE) i davant la que se'ns venia a sobre, les cúpules de CCOO i d'UGT varen mostrar el seu perfil més baix. El 23 de febrer van convocar una jornada de protesta, davant el globus sonda del govern d'un hipotètic (o no tant) retard en l'edat de jubilació, fins als 67 anys. Ja aleshores l'atur sobrepassava els 4,5 milions de persones, i l'erosió de la protecció social arribava a nivells alarmants (la protecció social a Espanya és més d'un 5,7% inferior, respecte al PIB, que la mitjana dels països de la UE, ocupant el lloc 20, dels 27). L'amenaça sobre els drets en matèria de pensions, sent un tema importantíssim, no era ni de bon tros l'únic, i el conjunt de la situació avalava àmpliament el anunciar i començar a preparar la convocatòria d'una Vaga de caràcter general. Però la mobilització del 23-F, controlada, es va utilitzar, més com a vàlvula d'escapament, que com avantsala, escalfament o preparació de futures i més contundents lluites.

El mateix va passar amb el segon episodi d’enguany, com va ser la vaga en l'administració pública del 8 de juny, davant la retallada del 5% del salari dels funcionaris, mesura inclosa en el Pla d'Ajust. Va ser convocada i desenvolupada mentre CCOO i UGT no s'havien aixecat encara de la mesa de negociació de la Reforma Laboral, amb la patronal representada per personatges de la mena de Díaz Ferrán. Aquesta contradictòria conducta condicionava una vaga predestinada a no ser seguida majoritàriament pels treballadors de l'administració pública ja que, a la manca de credibilitat de la convocatòria, es va afegir el que no va ser preparada en absolut, i la informació i les assemblees en els dies previs van brillar per la seva absència.

Sectors de treballadors públics, no precisament mancats de consciència, argumentaven resignadament que si, com es pressuposava, ells anaven a ser els pagans de la ronda de copes, no valia la pena regalar, a més, el sou d'aquest dia a Zapatero. Poc es podia fer per convèncer-los que, per contra, calia secundar aquesta vaga, per acumular forces de cara a continuar la lluita de tots. Malgrat tot, el rebuig a les mesures del govern era generalitzat, com ho demostra l'èxit de participació de les manifestacions convocades per l’horabaixa del 8 de juny, comparats amb els limitats percentatges del seguiment de la vaga d’aquest dia, entre els treballadors de la funció pública.

- 2. La vaga general del 29-S, èxit o fracàs?

José Luis Rodríguez Zapatero i el seu govern van abraçar definitivament les tesis neoliberals en la reunió del Consell d'Economia i Finances, ECOFIN, celebrada el dia 9 del passat mes de maig. Com Sant Pau recent caigut del cavall, Zapatero imprimeix un gir de 180 graus al seu discurs (alguns menys a la seva política), al dictat de l'FMI, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu (organismes tots ells fora de qualsevol control democràtic), i immediatament anuncia el Pla d'Ajust, la Reforma Laboral i la modificació, a la baixa, dels drets en matèria de pensions.

Els dirigents de CCOO i UGT van veure que, amb semblant andanada, desapareixia de cop l'espai de la concertació social, veritable columna vertebral del seu esdevenir institucional durant dècades, i es van veure obligats a la convocatòria de la Vaga General. No obstant això, ho van fer ... per al 29 de setembre, a tres mesos vista i l'estiu per passar. Una convocatòria descontextualitzada, perquè tot el que estava més o menys informat sabia que, per aquestes dates, la Reforma ja estaria aprovada pel legislatiu i publicada al BOE, com així ha succeït. Sóc de l'opinió que, si hi hagués hagut una Vaga General a temps, molt probablement Zapatero, i els que el mouen els fils, s'haguessin pensat dues vegades la conveniència de consumar semblant agressió.

Però, en definitiva, més val tard que mai, i després de vuit anys i tres mesos de l'última contra el "decretaço" d'Aznar, finalment va arribar la Vaga General del 29 de setembre. Tot el moviment sindical, exceptuant els sectors estrictament grocs (a més d’ELA i LAB a Euskadi, posició difícilment comprensible), vàrem convocar i secundar la Vaga General del 29 de juny. Malgrat els factors que jugaven en contra, la mateixa convocatòria de la Vaga General va tornar a tenir la virtut de dividir les aigües, mostrant, de manera diàfana, l'escenari de lluita de classes.

• D'una banda, el gran capital amb els seus especuladors (els anomenats "mercats"), el Govern al seu servei, el conjunt de l'administració, els seus submisos parlamentaris (amb la sola excepció d'Antonio Gutiérrez, que es va abstenir), també els seus teòrics enemics polítics, la dreta en conjunt, l'extrema dreta, la CEOE de Díaz Ferrán, la CEPYME de la seva titella Terciado, les cambres de comerç, etc, tots ells, amb la "brunete mediàtica" al seu servei, clamant per activa i per passiva contra la Vaga General de l'29-S, i insultant i criminalitzant als sindicats.

• D'una altra, un sindicalisme bastant debilitat per dècades de concertació social, però amb sectors encara combatius. Un moviment sindical gairebé orfe de representació parlamentària, amb una classe treballadora minvada en la seva capacitat de resposta, i anestesiada per un còctel format per precarietat, empobriment, desinformació i por.
La batalla es plantejava desigual i, en aquestes condicions, la Vaga General de l'29-S, si bé no va paralitzar la vida quotidiana dels barris i les ciutats, sí que va tenir un seguiment massiu en sectors industrials (automoció, petroquímic, siderometal.lúrgic, miner. ..), a més de la distribució d'energia, serveis públics, transport, alguns ports (Barcelona, València, Algesires ...), transport públic estatal (amb serveis mínims del 25%) i mitjans de comunicació audiovisuals, amb la paralització completa d'alguns i altres amb els serveis mínims. Cal assenyalar que en la jornada del 29-S es va registrar una caiguda del consum elèctric propera al 20%, en relació a un dia laborable, dada aquesta a la que semblen posar sordina els mitjans afins al règim.

Als portaveus del sistema els interessa molt centrar el debat sobre el seguiment quantitatiu de la Vaga. És lògic. Però per a una valoració molt més ponderada, s'hauria de tenir en compte que, de la població activa de l'Estat espanyol, més d'un 20% està en atur i, dels que tenen un lloc de treball, gairebé el 40% són temporals i precaris, amb uns drets, en el cas que els coneguin, que no passen de ser paper mullat. A més, cal tenir en compte que el 80% dels contractes laborals totals se situen en empreses petites i mitjanes, moltes d'elles amb personal sense dret a tenir representació sindical (en empreses de 6 o menys treballadors). Hem de concloure que bona part de la gent treballadora destinatària de la convocatòria del 29-S va beure bàsicament de la informació tergiversada o obertament hostil a la Vaga General. Tot això és convenient tenir-ho present per valorar que, donades les circumstàncies, el potencial màxim real de la Vaga del dia 29 es situava, com a molt, bastant per sota del 50% de la població assalariada.

Cal destacar que, igual que succeís amb la mobilització del 8 de juny, les manifestacions de la tarda del dia 29 de setembre van ser un clam massiu contra la Reforma Laboral i les polítiques neoliberals del govern de Zapatero. Independentment que també totes les enquestes demoscòpiques apunten en el mateix sentit, la jornada del 29-S va suposar un pas en el grau d'informació a la ciutadania sobre la Reforma Laboral, i presa de consciència per part dels treballadors, molt més enllà del grau de seguiment de la Vaga General.

Així, amb l'ampolla mig buida o mig plena, segons es miri, l'èxit o fracàs de la Vaga General del 29 de setembre ho serà en la mesura que el moviment sindical decideixi, o no, seguir plantant cara a les polítiques neoliberals, i que les direccions dels sindicats majoritaris comprenguin, o no, que ja no hi ha possibilitat de continuar jugant el seu ja clàssic paper de garants de la pau social.

• Si l'29-S suposa el punt i final d'un procés, només es podrà valorar com un fracàs col.lectiu. Si CC.OO i UGT accepten, a canvi d'algun "regal" compensatori en una possible negociació de la reforma de les pensions, tornar a la concertació social i a la col.laboració de classes, la Vaga General no haurà servit per res més que per un rentat de cara.

• En canvi, i malgrat les seves limitacions, si la Vaga General del dia 29 és un pas orientat a acumular forces, intensificar el debat social al voltant de les polítiques que s'estan implementant, i cap a la preparació i desenvolupament de noves lluites, no es podrà parlar en absolut de fracàs. En aquest cas, el sentiment de classe creixerà entre les persones treballadores, paral.lel a la recuperació de la confiança en les seves pròpies forces i el prestigi de l'eina sindical.
No ens ha de preocupar la virulència amb que els portaveus del sistema intoxiquen, com ho han estant fent. Mirant amb atenció, el gruix dels insults, i de la intoxicació i demonització de la lluita dels treballadors, per part d'alguns mitjans, sempre ha estat un bon termòmetre per valorar el veritable potencial de la lluita obrera. Ladran, luego cabalgamos. Si tot això succeïa abans de la celebració de la Vaga, és molt d'esperar que continuï, també com a element de pressió cap a les febles cúpules de CCOO i UGT, per intentar que tornin al corral. Els que comanden saben, i nosaltres també, que una vegada ha claudicat la política, el principal bastió de resistència, al capitalisme depredador, se situa en el sindicalisme, i és per aquest motiu que l’ataquen amb l'artilleria pesada.

- 3. El majordom i el fill de l'amo.

És sabut que el majordom sol posar més interès, a l'hora de netejar la casa de l'amo, que el fill d'aquest. I si per a això ha d'assumir la part més bruta de la feina, encara que sigui a costa de capolar els altres treballadors, no hi ha problema, ja que li va en la condició. Després de aquest treball brut, a càrrec del servidor escollit ("primus inter pares"), el fill de l'amo, gandul i paràsit, es farà càrrec de l'administració de la propietat, sense haver-se desgastat ni embrutar-se les mans, amb el camí net d'obstacles per als seus interessos. Ell no hagués estat capaç, ni s'hagués atrevit, a una neteja tan a fons. D'aquesta manera, els privilegis dels de dalt respecte als de baix creixen i es perpetuen, amb el joc de l'alternança en l'administració de la possessió, segons convingui, entre el majordom i el fill de l'amo. I a tot això li diuen democràcia.

Zapatero, amb el fervor del convers, s'ha encarregat de la feina bruta, encara que sigui a costa d'immolar-se políticament. De fet, la victòria de Tomàs Gómez en les primàries del PSOE de Madrid sembla iniciar la seva agonia, i en això alguna cosa hauran tingut a veure les mesures del seu govern i la Vaga General. Sense desgastar-se gens ni mica, la dreta té a l'abast unes més que previsibles victòries electorals (CiU a les eleccions catalanes d'aquest any, el PP a les autonòmiques i municipals de la primavera que ve, i les estatals, dins d'un any i mig ), el que no fa sinó afegir tints més ombrívols al panorama general. El majordom Zapatero portarà de la mà a la dreta parasitària, per desgràcia de les classes treballadores, i dels sectors amb més desprotecció social.

Les mesures del Pla d'Ajust, la Reforma Laboral i les pèrdues de drets en matèria de pensions, lluny d'aportar ni la més mínima solució a la crisi, l'agreugen substancialment per a la majoria social, el que requerirà mesures de resposta i resistència, i fibra social per dur-les a terme. En aquest sentit, les xifres de l'atur, referides a setembre de 2010, no deixen cap dubte: fins i tot les maquillades estadístiques oficials reconeixen més de quatre milions d'aturats, amb un augment de gairebé 50.000 en l'últim mes. Teníem i tenim raó: la Reforma Laboral no només no crea ocupació, sinó que la destrueix i precaritza. La seva derogació ha de ser, doncs, un objectiu de l'acció sindical unitària a curt termini.

En aquest nou escenari, aquesta unitat sindical i la resistència del moviment obrer seran, doncs, imprescindibles. És fonamental que organitzacions com la nostra CGT segueixin reforçant el conjunt de veus crítiques amb el sistema, jugant un paper potenciador de les lluites socials, i creixent en força i grandària. Cal que el sindicalisme que representem, lliure de lligams, estigui present, com a referència, davant sectors cada vegada més importants. La lluita continua.

Pep Juárez, afiliat a CGT-BALEARS

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció