Reforma de les caixes d’estalvi: No més ajudes al monstre

L'autor critica la reforma de les caixes i nega que el decret sobre caixes d'estalvi suposi una nacionalització de les entitats endeutades. La norma projecta sanejar unes entitats que després s'oferiran al Gran Capital.

Quan encara no hem assimilat la retallada de les pensions pactada entre el Govern, la patronal i els sindicats més representatius, el Govern aprova el Reial Decret-Llei 2/2011, de 18 de febrer, “per al reforçament del sistema financer” i ens anuncia que injectaran, com a mínim, 20.000 milions d'euros més a aquest sector. No deixa de ser paradoxal que en plena època de reformes “estructurals” i de retallades socials destinades a l'estalvi en la despesa pública, no faltin diners, no obstant això, per a ajudar als bancs.

Però el que em sembla més contradictori és el raonament que s'esgrimeix en l'exposició de motius d'aquesta norma per a justificar l'actuació: ajudar al sector financer perquè pugui complir la seva funció principal de canalitzar el crèdit a l'economia, les famílies i les petites i mitjanes empreses.

Jo em pregunto, com ens poden intentar vendre aquesta moto, quan ja s'han aprovat més de 100.000 milions euros en ajudes públiques, a aquest mateix sector i el crèdit es retalla cada dia més, asfixiant a milers de famílies i empreses? Per ventura aquest Govern pretén enganyar-nos creu i que no som conscients que aquests diners es destinaran a “rentar” les pèrdues de les entitats financeres? Si fins i tot els propis presidents d'aquestes empreses no tenen empatx a dir públicament que “aquestes mesures poden servir per a salvar entitats, però no per a restituir els crèdits i que millori la seva circulació”.

Si hi hagués voluntat política d'aconseguir l'objectiu de restablir els préstecs a l'economia real, ho canalitzarien directament a través de l'Institut de Crèdit Oficial. Fins i tot, es podrien adoptar mesures per a ajudar als ciutadans i als bancs, alhora. Per exemple, mitjançant el pagament de les hipoteques de les famílies a les quals aquestes entitats de crèdit desnonen cada dia. L'Estat podria adquirir, d'aquesta forma, un important parc d'habitatges que llogaria, amb opció de compra, a aquests mateixos ciutadans, i faria efectiu així el dret constitucional a un habitatge digne.

El crèdit no fluirà a més, perquè disminuirà la competència en el sector, al produir-se una concentració desmesurada del poder financer en mans de menys agents. Pensi's que la norma, en realitat, suposa el desmantellament de les caixes d'estalvi i la seva obra social, les obliga a convertir-se en bancs o a ser comprades pels ja existents. Les que no puguin complir els requisits de reserves i liquiditat seran ajudades amb diners públics del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), que permet injectar fins a 99.000 milions a aquest sector.

No obstant això, per més que se'ns vulgui vendre que es farà mitjançant una “nacionalització transitòria”, llegint l'articulat de la norma, és molt probable que es tracti d'una mesura per a sanejar aquest tipus d'entitats i posar-se-les en safata als bancs a preu de saldo. I això, per les següents raons:

1ª. Perquè és molt possible que ara comprem les accions d'aquestes entitats a un preu molt superior al que després les hi vendrem als bancs. No s'exigeix que la revenda es realitzi, com a mínim, pel mateix que s'ha pagat. Pensi's que el preu d'adquisició el fixaran uns suposats experts “independents” nomenats per la Comissió Rectora del FROB que, a pesar de gestionar diners públics, està formada, en la seva majoria, per representants dels bancs i del sector financer. No hi ha ningú designat pel parlament, i el representant de la Intervenció General de l'Administració de l'Estat, que seria l'únic que podria vetllar per la legalitat i la justícia de les decisions, només té veu, però no vot i els seus informes no són vinculants.

2ª. Tampoc es pot parlar de “nacionalització” perquè no som nosaltres, a través dels nostres representants democràticament triats, els que ens incorporarem als òrgans d'administració de les entitats a les quals els concedim els diners públics, podent exigir, per exemple, que es concedeixin més crèdits. Quina casualitat que les persones que allí seuen, gràcies als nostres diners, seran nomenades per aquesta Junta Rectora del FROB.

Però, el pitjor de tot és que no tenim aquests diners per a lliurar-se'l al sector financer. Hauríem d'acudir, de nou, al Deute Públic per a obtenir-lo, amb el consegüent augment del dèficit. Seguirem amb la dinàmica diabòlica en la qual els nostres propis dirigents ens han ficat: aquest mateix sector financer ens exigirà noves retallades socials per a comprar-nos el deute públic que hem adquirit, precisament, per a ajudar-lo.

En definitiva, amb aquestes noves ajudes aprovades ens perjudicaran doblement: li donem als bancs uns diners que no tenim i que, en tot cas, podríem utilitzar per a altres fins socials, i, al mateix temps, els anem a permetre que ens posin de genolls, altra vegada, davant les seves pretensions privatitzadores, sense exigir-los, almenys, que ens retornin el mateix que els prestem, que suprimeixin les seves filials en els paradisos fiscals, que eliminin les clàusules “terra” de les hipoteques i les assegurances lleonines sobre interessos dels préstecs, que paralitzin els desnonaments, que se saldin els deutes amb el lliurament dels immobles, etc.

Per tant, dic alt i clar: no més ajudes als bancs amb els meus impostos.

* Miguel Ángel Luque Mateo és professor de la Universitat d'Almeria

>>> Article extret del núm. 146 de la revista Diagonal

www.diagonalperiodico.net/No-mas-ayudas-al-monstruo.html