Rescats, il·lusions i pors

El dissabte 9 de juny el ministre espanyol d'economia va anunciar que sol·licitava a l'anomenat Eurogrup (format pels ministres d'economia de la Unió Europea, el governador del Banc Central Europeu i el comissari de la UE d'assumptes econòmics i financers) el rescat del sistema financer espanyol, posant a disposició de l'estat fins a 100.000 milions d'euros. La concreció de la xifra final dependrà dels informes sobre “necessitats” que es publicarà aviat.

El gran interrogant és saber què comportarà per a la població i, especialment, per a les classes populars. Evidentment, aquesta és una qüestió que en bona part s'ha estat esquivant als mitjans, centrant-se tan sols en l'import del rescat al sistema financer espanyol i l'evolució de la prima de risc. Per saber-ho, cal conèixer què implica aquest rescat per a l'estat espanyol.

Els termes del rescat que fins al moment coneixem impliquen que és l'estat qui sol·licita el préstec per, a continuació, tornar a prestar als sector financer espanyol a un tipus d'interès més alt. És d'aquí d'on prové l'afirmació del senyor Luis de Guindos que l'estat no pot perdre diners amb la operació.

Per a que això sigui així en primer lloc caldria que els préstecs del govern espanyol a la banca fossin retornats i en segon lloc que si no ho són, l'estat nacionalitzés i posteriorment vengués les entitats corresponents per un preu que compensés els diners injectats.

La primera condició implicaria un canvi de rumb total en les polítiques d'ajuda a la banca, basada en injectar tots els diners que han fet falta i assumint el deute de les entitats. Ens temem que aquest canvi no es produeixi.

Pel que fa a la segona condició, nacionalitzar entitats financeres per a vendre-les posteriorment és una decisió política, en tant que podrien ser nacionalitzades com a banca pública. També cal tenir present que s'està suposant que es vendran per un preu que compensi les ajudes rebudes. En funció del moment en què es faci la venda, del preu que estarien disposats a pagar els compradors o de si sorgeixen nous forats als seus balanços, el resultat pot ser una pèrdua per a l'estat o un guany. Amb l'experiència que tenim fins al moment sobre ajudes al sector financer, no és descartable que si aquest no pot retornar-les, finalment se li acabin perdonant. Per tant, estaríem fent el que s'ha fet fins ara.

El punt del rescat que ha implicat més comunicats i desmentits és com afectarà al deute i al dèficit públics. La oficina d'estadística de la Unió Europea (Eurostat) advertia en un comunicat que el préstec a l'estat espanyol incrementarà de manera directa el deute públic. Pel que fa al dèficit públic, aquest augmentarà si l'estat cobra menys interessos dels que paga.

Deixant de banda les condicions que fins el moment coneixem sobre el rescat, des del nostre punt de vista el més important és quines contrapartides s'exigiran a l'estat espanyol des de la Unió Europea a canvi del rescat del sector financer. Si bé en teoria no n'hi han al no tractar-se del rescat de l'estat – tal i com defensa el govern espanyol -, a la pràctica des de la Unió Europea ja s'ha deixat prou clar que l'ajuda està condicionada a que l'estat espanyol compleixi amb els objectius de dèficit i amb les “reformes estructurals”. Es a dir, que es continuarà amb la política de retallades de despesa pública i de drets socials. Més concretament, la Comissió Europea va demanar - “recomanacions” d'obligat compliment - a l'estat espanyol implementar les mesures següents:

1. Accelerar l'augment de l'edat de jubilació als 67 anys.
2. Augment de l'IVA.
3. Impulsar les retallades de despesa pública a les comunitats autònomes per fer complir la política de dèficit zero.
4. Establir més obligació de provisions al sector financer.

Sobre aquesta última, cal tenir present que augmentarà les necessitats de finançament de la banca, redundant en una major necessitat d'ajuda per part de l'estat. El peix que es mossega la cua.

En definitiva, argumentar que és una bona notícia el rescat simplement perquè està orientat exclusivament al sector financer és no veure més enllà dels nassos. Les línies mestres de les polítiques que es demanen aplicar són les mateixes que ja s'han aplicat. Per tant, es tracta d'aplicar la mateixa medecina, però en una dosi més alta. A la pràctica, i a la vista de les exigències de la Unió Europea a l'estat espanyol, no se l'anomena rescat del país, però a la pràctica és com si ho fos.

Cal recordar que, quan s'anunciaven les primeres retallades, el discurs predominant ens deia que eren mesures necessàries per tal de sortir de la crisi i no acabar com Grècia, signifiqui el que signifiqui això. La realitat és que Grècia actualment està en una situació pitjor que abans del pla de rescat, especialment per a les classes populars. Això s'ha aconseguit precisament aplicant el mateix tipus de mesures que ara mateix exigeix la Unió Europea a l'estat espanyol.

Canvi de polítiques o ball de màscares?

Arribats a aquest punt, ens hem de plantejar què queda del tèoric canvi en política econòmica que suposava François Hollande, amb la seva postura de “compatibilitzar austeritat i creixement”. Postura profusament comentada als mitjans abans del rescat bancari. Deixant de banda que suposaria en termes econòmics la quadratura del cercle, existeixen factors a dos nivells que ens fan creure que estem davant d'un canvi de retòrica i no de polítiques econòmiques.

A nivell de la Unió Europea les línies mestres de les polítiques són un dels fonaments del seu disseny, de la seva manera de veure l'economia i les societats europees, formen part inherent dels seus tractats. Reclamar compatibilitzar austeritat i creixement és, en el context actual, demanar que afluixin una mica la corda que portem al coll des de fa força anys, però no pas que la tallin. És, en definitiva, fer-se il·lusions sobre l'essència real de l'anomenat projecte europeu. Cal recordar que, en certa manera, és el que reclama Syriza ara mateix a Grècia.

A un nivell més global, el capitalisme està fent tot allò que està en les seves mans per tal de retornar la taxa de guany als nivells previs a l'esclat de la crisi a través de diversos mecanismes, ja sigui amb reduccions de salaris i de prestacions públiques allà on en tinguin, ja sigui augmentant a qualsevol cost la taxa de guany. Es a dir, el capitalisme com a sistema econòmic, social i polític no te pas intenció de millorar la situació de les classes populars.

Arran de la victòria d'Hollande, comencem a detectar als mitjans de comunicació un discurs cada vegada més proper al del keynesianisme, basat en la presumpció de que es poden tornar a aplicar les mesures que es van aplicar en aquell moment. En part es tracta de la reacció lògica tant als resultats de les polítiques neoliberals aplicades com a la resistència que aquestes desperten entre la població que les suporta.

Aquesta postura no té en compte un fet cabdal: el context polític i econòmic el fa inaplicable. La pressió política a favor de polítiques de plena ocupació era important pel perill que representaven un moviment obrer important i l'existència de la Unió Soviètica.

La situació econòmica també era molt diferent. És cert que es va aplicar en una situació que recorda a l'actual, però també ho és que es es va fer amb un comerç mundial totalment enfonsat, amb un sistema financer totalment trencat i, el que és més important, amb un sector financer amb un poder sobre la resta de l'economia molt menor que l'actual. A més, els països que les van aplicar ho van fer trencant amb les ortodòxies imperants en aquell moment i l'austeritat que implicava.

En altres paraules, el tipus de capital que dominava en aquell moment no era pas el mateix que domina ara. Les polítiques que acabaran imposant seran, per tant, totalment diferents.

En resum, continuem amb el neoliberalisme i al keynesianisme ni se l'ensuma.

La por com a instrument econòmic

En qualsevol punt de conflicte en el capitalisme, el que està en joc són dos factors fortament relacionats entre si: el poder i l'obtenció de beneficis. La por és un dels mecanismes habituals tant per obtenir poder polític com establir el marc per a l'obtenció de beneficis.

L'aplicació de la por com a instrument econòmic l'hem viscut força vegades durant la crisi actual, però especialment des de que es van celebrar eleccions a Grècia i tot apuntava a la victòria de Syriza a les eleccions del 17 de juny. Des de pràcticament tots els fronts institucionals imaginables (Comissió Europea, BCE, etc...) s'ha jugat a ficar la por al cos a la població grega, afirmant que la postura de Syriza sobre els plans d'ajust porta el país al desastre.

Aquesta utilització de la por també l'hem viscut a casa nostra en diferents moments. Un exemple són les retallades en sanitat i el discurs al voltant de la seva suposada insostenibilitat, que permeten justificar-les, però també serveixen com a mecanisme per augmentar la cartera de clients de la sanitat privada.

La por també s'ha utilitzat en les retallades aplicades al sistema públic de pensions, utilitzant, com en el cas de la sanitat, la por a la seva futura insostenibilitat per dificultar l'accés a unes pensions públiques per altra banda cada vegada més minses. La diferència en aquest cas és que les previsions sobre la futura fallida del sistema públic de pensions eren completament errades. Es a dir, els seus discursos basats en la por al futur s'han mostrat erronis quan s'han comprovat a la pràctica.

La part més tràgica per tots nosaltres és que la utilització de la por com a recurs econòmic no ha sigut un simple fenomen psicològic. A moltes parts del món, la generació artificial de temors entre la població tan sols ha sigut el preludi del terror a través de la repressió i l'extermini.

La història pot haver donat moltes voltes, però es manté la utilització de la por com a recurs per als interessos del capital, el que ha anat canviant és l'instrument amb el que s'aplica.

Conclusió

Tot i que el rescat del sector financer espanyol hagi pogut semblar un canvi de situació força gran, en realitat estem pràcticament com abans. Les exigències a la població seran les mateixes, les polítiques a aplicar no canvien i continuem com des fa temps, esporuguits per a major glòria de l'obtenció de beneficis.

El que ens mostra la situació actual és que el capitalisme no ofereix cap sortida a les classes populars, i que el que cal fer és abolir-lo.

* Jordi Berbis és economista. Article publicat al web del setmanari Directa

http://www.setmanaridirecta.info/noticia/rescats-il%C2%B7lusions-pors