Retallades de drets i lluita sindical al Marroc

Convidat per la CGT del Baix Penedès, el sindicalista marroquí Omar Aziki, membre de la Federació Nacional del Sector Agrícola (FMSA) del sindicat Unió Marroquina del Treball (UMT), va explicar aquest dimecres al Vendrell la situació del Marroc actual des d’una visió sindical.

L’acte l’organitzava la Federació Comarcal de la CGT al Baix Penedès conjuntament amb la Secretaria de Relacions Internacionals Confederal de la CGT, de la qual és secretari Àngel Bosqued. Lucile Daumas, d’origen francès, establerta al Marroc des de fa 40 anys i que forma part del col·lectiu a ATTAC-Marroc va ajudar amb les traduccions.

La crisi al Marroc

Omar va explicar que les crisis del sistema capitalista a nivell internacional també han afectat el Marroc, i que el país ha quedat segrestat per les instàncies més altes d’aquest sistema inhumà, com per exemple l’FMI (Fons Monetari Internacional). El Govern marroquí no té cap capacitat de decisió i segueix rigorosament els dictats que arriben des de les institucions econòmiques mundials.

Amb aquest context i amb un deute públic que va pujar el 2013 fins als 48.992 milions d’euros (cosa que representa un 61,91% del PIB) i un deute públic per càpita de 1.491 euros (tot un despropòsit per als salaris i nivell de vida del país), el govern està començant a aplicar des de fa algun temps dures retallades pressupostàries per a les qüestions elementals i serveis públics com per exemple la sanitat, l’educació, les pensions i un llarg etcètera.

A més, les grans multinacionals franceses són les que, juntament amb l’Estat francès i la col·laboració total del govern marroquí, han dissenyat des de fa molt temps el model econòmic del territori.

El resultat de tot plegat és que els treballadors cobren uns salaris mínims de 160 euros al sector agrícola, de 300 euros al sector públic i de 250 euros al sector industrial.

Vaga al sector públic

El proper 20 d’octubre, els treballadors i treballadores del sector públic estan cridats a una vaga general de 24 hores convocada pels diferents sindicats, entre els quals la UMT.

Es mobilitzaran, entre d’altres, contra les retallades en les pensions del funcionariat, que passen de jubilar-se a l’edat de 60 anys als 65 i de tenir com a base del càlcul l’últim salari a tenir la mitjana dels últims 3 anys (tenint en compte que tenen uns salaris mínims d’uns 300 euros). Aquesta reforma de les pensions està prevista per a l’estiu del 2015.

Tant la UMT com la resta d’organitzacions sindicals consideren que al Marroc calen uns 500 euros mensuals per viure dignament.

Revoltes sindicals i al Sàhara Occidental

De les mobilitzacions sindicals més importants dels darrers anys al Marroc, Omar va destacar la que ha estat la més important: la revolta de 20 de febrer de 2011, en ​​què es reclamaven augments de sou.

Abans d’aquesta revolta hi havia hagut els aixecaments al Sàhara Occidental el 8 i 9 de novembre de 2010, que van començar al campament sahrauí d’Agdaym Izik i més tard a Al-Aiun i a altres localitats. Les forces de seguretat del Marroc van atacar els sahrauís acampats a Agdaym Izik, una zona desèrtica a uns 16 quilòmetres al sud-est d’Al-Aiun, capital del Sàhara Occidental.

A finals de novembre del mateix 2010 hi va haver nous enfrontaments a Smara i a Al-Aiun. Segons Noam Chomsky, activista anarquista nord-americà, les protestes d’octubre de 2010 al Sàhara Occidental van ser el punt de partida de la coneguda com a Primavera Àrab.

Ofensiva de les polítiques neoliberals

A finals del passat mes d’abril l’Estat marroquí va accedir a les peticions dels treballadors i treballadores magribins i els va augmentar els salaris i les pensions de manera significativa, però els sindicats consideren que encara que és insuficient.

Però ara hi ha una nova ofensiva després dels dictats marcats per l’FMI, que considera que els salaris són massa elevats.

La UMT creu que hi ha un deute públic tant elevat per culpa d’un model deficitari, ja que el disseny de França per aquest país passava simplement per l’aposta en el sector agrícola, cosa que ha implicat haver d’importar la resta de productes necessaris perquè el país pogués funcionar. Per poder-ho fer, el Marroc ha comptat amb els fons de compensació de la UE i els EUA, que han pal·liat les pujades de productes com el petroli i han controlat els preus i la inflació.

Ara aquests fons de compensació estan en perill i el govern marroquí es limita a satisfer els pagaments dels interessos del deute contret en cedir a les pressions de les grans multinacionals, que fan que es legisli perquè pugui evitar qualsevol tipus d’impost o pagament per instal·lar les seves indústries al Marroc. Fins i tot arriben a ni pagar pels terrenys on s’ubiquen.

Al sector agrícola, les companyies estrangeres han vist que els seus beneficis provenen d’una explotació cada vegada més gran de la classe treballadora, és a dir, reduint salaris i empitjorant les condicions laborals. Això ho fan per competir amb els productes importats per les multinacionals després que s’hagi alliberat el mercat. Omar va explicar que les empreses que tracten pitjor els treballadors del camp són les espanyoles.

Misèria absoluta per la classe treballadora

Davant les pressions de les diferents patronals, tant del sector agrari, com del sector privat, el govern prepara una reforma laboral amb l’objectiu d’eliminar els salaris mínims dels diferents sectors, així com la limitació i restricció de les llibertats sindicals, que són bastant precàries. Això comportarà una precarització brutal de l’ocupació, que juntament amb la desaparició dels fons de compensació i una més que possible brusca pujada de la inflació, portarà a la misèria absoluta a la classe treballadora.

Els serveis públics s’estan privatitzant, i només hi podran accedir els privilegiats que es puguin permetre pagar quantitats impossibles per a la classe treballadora. La sanitat, l’educació i les pensions són unes de les qüestions més precàries. Destaca la gairebé nul·la atenció sanitària als més desemparats i la mala assistència a la classe treballadora.

La mateixa recepta al Marroc i aquí

Com podem veure és la mateixa recepta a tots els països, per la qual cosa es considera imprescindible unificar les lluites tant a nivell intern com les respostes a nivell internacional.

No som els treballadors els que hem de pagar les desigualtats del sistema, va concloure Omar, de la mateixa manera que a Espanya i el Marroc es fan patents les agressions del sistema capitalista, a la resta de països passa el mateix. I va fer una crida a l’organització dels diferents pobles per donar una resposta conjunta a l’atac capitalista i a seguir amb la col·laboració i bona relació entre la UMT i la CGT, organitzacions que considera i qualifica de necessàries.

* Notícia extreta de XarxaPenedès.cat