Retallades de Rajoy: les dones carreguen amb la pitjor part

Moltes anàlisis han posat en relleu que els costos de la crisi i de les polítiques que vénen aplicant els governs al servei de la banca i de les grans empreses, com a Espanya, recauen principalment sobre les classes treballadores. No obstant això, se sol concedir molta menys importància al fet que ho fan d'una forma molt particular sobre les dones treballadores i sobre les dones en general, estiguin o no ocupades.

En el llibre "Desiguales. Mujeres y hombres frente a la crisis financiera" (Icaria 2010) Lina Gálvez i jo vam posar en relleu que la discriminació que sofreixen les dones havia estat un dels factors que van ajudar a generar la crisi, en la mesura que va incrementar la desigualtat que està a l'origen. I també que si les polítiques que apliquessin els governs, com ve succeint, fossin les que satisfan als grans grups financers i patronals la crisi portaria amb si un major augment de les diferències entre dones i homes.

Això últim és el que ha passat i els governs han estat plenament conscients dels efectes tan injusts de les seves polítiques que han pres també mesures orientades a ocultar-los o dissimular-los. Així, quan van començar a prendre's mesures “contra la crisi”, un eufemisme que en realitat ha significat a favor de la banca i de les grans empreses, el primer que va fer l'anterior govern, fins i tot a costa d'incomplir la seva pròpia Llei d'Igualtat, va ser deixar d'avaluar l'impacte que anaven tenint les seves decisions sobre la diferent situació d'homes i dones. És a dir, invisibilitzar el seu efecte desigualitari.

Ara, al govern de Rajoy tampoc sembla que li preocupi determinar prèviament qui seran els pagans o principals beneficiaris de les mesures que adopta, única forma de poder seguir difonent la mentida que les seves polítiques satisfan els interessos nacionals quan en realitat simplement estan afavorint als sectors socials de major renda, riquesa i poder.

La primera bateria de mesures que s'acaben d'aprovar és una mostra ben clara que les càrregues que genera la crisi es reparteixen molt desigualment entre la població i que perjudiquen d'una manera especial a les dones.

La congelació del salari mínim (per primera vegada des de 1967) quan és un dels més baixos del nostre entorn europeu (solament per sota del d'Eslovàquia o Portugal) perjudica considerablement més a les dones treballadores que als homes perquè hi ha un 15,5% d'elles que guanyen menys que salari mínim enfront de solament el 5,6% dels homes, segons l'última Enquesta d'Estructura Salarial (2010).

La congelació del salari mínim també afecta de forma més negativa a les dones que als homes perquè les primeres solen estar empleades en llocs de treball pitjor retribuïts que són els que “llencen a la baixa” els salaris mínims més reduïts. El salari de les dones espanyoles és molt més baix que el dels homes -com mitjana un 78% del masculí- i la retribució mitja per hora treballada que reben és el 76,1% de la dels homes. I, segons l'esmentada enquesta, mentre que el 9,81% dels homes ocupa ocupacions amb salaris més de cinc vegades el salari mínim, aquest percentatge és de solament el 4,77% en el cas de les dones.

En particular, la congelació del salari mínim és especialment perjudicial per a alguns col·lectius de dones com les dedicades al servei domèstic (que empra a 686.000 persones de les quals el 90% són dones) ja que la seva retribució es fixa prenent-lo directament com referència.

I al gaudir de menor renda, les dones seran també especialment perjudicades per la reforma de l'IRPF el cost del qual, com han demostrat els tècnics del Ministeri d'Hisenda (http://www.gestha.es/?seccion=actualidad&num=228), recaurà principalment sobre els treballadors amb menors nivells d'ingressos.

L'ajornament de la millora en la pensió de viduïtat també afecta especialment a dones ja que hi ha un 44,5% d'elles que són vídues enfront de solament un 12,2% dels homes. I també el de l'ampliació a quatre setmanes del permís de paternitat que a més suposa un nou i vergonyós incompliment de la llei, a pesar que el seu cost és ínfim (entre 200 i 250 milions d'euros), ja que hauria d'haver entrat ja en vigor l'any passat.

La pèrdua de poder adquisitiu que seguiran sofrint les pensions igualment perjudica especialment a les dones ja que, com mitjana, la pensió que reben és més baixa que la dels homes (aproximadament el 61% de la que perceben de mitjana els pensionistes masculins) i hi ha moltes més dones pensionistes en situació precària, de pobresa o exclusió: una mica més del 70% de qui reben les més baixes pensions no contributives són dones.

La moratòria en l'engegada de la llei de dependència suposa així mateix un perjudici i una càrrega addicional principalment per a les dones ja que són dones la immensa majoria de qui assumeixen la tasca de cuidar a les persones depenents fora (gairebé el 95% en el cas de les auxiliars de les residències) o dintre dels seus domicilis o famílies (en més o menys la mateixa proporció).

La congelació de plantilles en el sector públic també perjudica especialment a les dones per diverses raons. Primer perquè les dones són les que en major nombre es vénen incorporant a ell i, sobretot, en àmbits més feminitzats (sanitat i educació) on les retallades estan sent més amplis com a conseqüència que en realitat no es busca estalviar despesa sinó privatitzar serveis públics per a posar-los a la disposició de les grans empreses i bancs.

A més, les dones ocupen en el sector públic els llocs més precaris i per tant més afectats per les retallades en nombre i despesa de personal. Representen el 30,05% dels funcionaris però el 51,09% dels contractats laborals i el 55,64% del personal eventual. I, d'altra banda, mentre que representen el 70% del cos i categoria més baixos -C2- solament el 29,13% del personal del cos de major rang -A1-, són dones, tot això segons l'últim informe del Ministeri d'Hisenda sobre Personal al servei del Sector Públic Estatal 2009. En conseqüència, la menor entrada de personal i l'amortització de places, a més de la congelació de sous, li afectarà principalment als empleats públics de sexe femení.

En altre ordre de coses, també serà extraordinàriament negatiu per a les dones el consens que desgraciadament sembla que subscriuen fins i tot els dos grans sindicats, CCOO i UGT, per a promoure l'ocupació a temps parcial. Quan la seva promoció es fa coincidir amb polítiques que deprimeixen l'activitat i l'ingrés, amb la disminució de la despesa social i de les infraestructures del benestar col·lectiu i amb un silenci gairebé total sobre la necessitat de promoure avançar cap a la coresponsabilitat entre dones i homes, no es pot creure que darrere de més ocupació a temps parcial vagi a haver-hi la possibilitat real de generar més activitat i més llocs de treball decents sinó altra cosa molt distinta.

El que vindrà inevitablement serà una modificació de la divisió del treball per a tornar a esquemes patriarcals que impliquen especialitzar a les dones en una doble tasca laboral, la no retribuïda en la seva família i la puntual i mal pagada en el mercat de treball. O el que és el mateix, una versió postmoderna però fins i tot més precària encara de la pota trencada i a casa del franquisme.

Finalment, i en termes més generals, no podem oblidar que la disminució de la despesa social, no solament en els camps als quals acabo de fer referència, està perjudicant també de manera particular a les dones perquè les retallades, com està passant especialment en les comunitats governades pel PP, s'estan aplicant més o menys subrepticiament a molts serveis específicament destinats a cobrir necessitats o interessos femenins com els instituts de la dona, els serveis d'ajuda jurídica o a destinats a lluitar contra la violència de gènere.

En suma. Les classes treballadores i els grups socials de menor renda en general són els que en major mesura estan pagant els costos de les polítiques que s'apliquen enfront d'una crisi provocada pels banquers però que es destinen justament a augmentar el seu poder i els seus privilegis. Però això no és tot perquè, dintre d'ells, les dones suportaran un pes molt major d'aquests costos. Si estan ocupades, perquè tenen més probabilitat de perdre el lloc de treball que els homes i perquè els afectarà en major mesura que a ells la pèrdua de sou i salari; si són pensionistes o reben prestacions socials perquè la pèrdua d'ingressos per les retallades serà major que la que sofreixin els homes; si solament treballen en la seva casa perquè la menor provisió de béns públics d'atenció i cura (guarderies, serveis de dependència, etc.) els farà treballar més hores ja que no es fomenta la corresponsabilitat i perquè l'augment de l'atur masculí i el tenir al marit a casa en lloc de treure-li problemes de conciliació els hi augmenta (com han demostrat Lina Gálvez i Mauricio Matus a "Impacto de la ley de Igualdad y la conciliación de la vida laboral, familiar y personal de las empresas andaluzas" (Fundación de Estudios Sindicales 2010).

La patronal i la dreta més recalcitrante ha assenyalat en moltes ocasions que les polítiques d'igualtat i en concret les d'igualtat entre dones i homes són simplement “guindas”, luxes que ni tan sols en temps d'expansió i vaques grosses ens podem permetre. No solament demostren així el caràcter reaccionari, arcaic i patriarcal del seu pensament. Amb això va també la seva ignorància perquè l'experiència ens està demostrant clarament que la major desigualtat i la discriminació entre els éssers humans han estat el fre més potent del progrés i la causa de les crisis i de les pertorbacions sistémicas que estem vivint.

* Extret de Madrilonia http://madrilonia.org/2012/01/recortes-de-rajoy-las-mujeres-cargan-con-la-peor-parte/