Revolució a Tunísia
Què ha passat a Tunísia
Probablement no t'havies assabentat quan anaves de vacances i arribaves a l'aeroport que duia el nom del president Zine El Abidine Ben Ali. Des del 16 de gener aquest nom ha desaparegut, igual que el dictador. Sense esperar a cap decisió administrativa els operaris ho han desmantellat. Avui l'aeroport porta el nom de Mohamed Bouazizi.
Mohamed Bouazizi no era cap respectable membre de l'elit política lloat per les institucions financeres més importants del món, era simplement un jove de 26 anys que estava fart d'elles. Era un graduat universitari informàtic sense treball que es va posar a vendre verdures i fruites sense llicència, i que en protesta per la confiscació policial del seu improvisat i honrat mitjà de subsistència, es va ruixar amb gasolina i es va calar foc. Va morir el 4 de gener a conseqüència de les seves greus cremades. Cinc mil persones van assistir al seu funeral a l'endemà.
No va ser l'únic en immolar-se; un altre jove aturat de Sidi Bouziz es va pujar a un pal d'electricitat, va cridar “No a la misèria, no a l'atur!”, va tocar els cables i es va electrocutar instantàniament. Ni tampoc és Tunísia l'únic país del Magrib on això ha succeït. Sis joves també van intentar immolar-se front del Ministeri de Treball, a Rabat, al Marroc pocs dies després.
Però no es tracta d'una espontània explosió de disturbis juvenils en resposta al suïcidi de Mohamed Bouazizi, com els mitjans ho estan presentant. El descontentament de la població s'estén a tot el país i és generalitzat en tots els sectors de treballadors, no només en els més pobres. Per exemple, els advocats es van declarar en vaga el 6 de gener per a protestar contra els maltractaments als quals són sotmesos per la policia. El suïcidi de Mohamed Bouazizi només va ser el detonant de l'agreujament d'una crisi que ja havia començat a Tunísia molt abans.
La rebel·lió actual va començar en la província de Sidi Bouziz, una regió rural interior empobrida i discriminada de la «societat del benestar». Després es van anar sumant unes altres estenent-se a tot el país fins a arribar a la capital Tunis i després les ciutats de Tabarka i Jendouba en el nord-oest. El dictador va declarar l'estat d'emergència nacional; l'exèrcit es va desplegar en llocs estratègics de la ciutat i en els suburbis. Es van tancar totes les escoles i universitats. Es va limitar el subministrament de productes bàsics (sucre, farina, llet, etc.) a les poblacions rebels. Es va implantar el toc de queda des del vespre fins a la matinada, però la resistència va continuar en les ciutats de Ettadhamen i Intilaka on el poble va lluitar durant tota la nit a pesar del toc de queda i dels tirs de la policia i les forces especials.
Es van prohibir les reunions públiques. Va haver-hi detencions massives i amenaces de demandes judicials. Hamma Hammami va ser segrestat de la seva casa per les forces especials. Era membre del PCOT , Partit Comunista de Tunísia oficialment prohibit, que ja havia estat empresonat i torturat anteriorment. Les forces “de seguretat” van ser autoritzades a disparar contra qualsevol que es negués a obeir les ordres, cosa que ja estaven fent abans. Es va prohibir filmar en els hospitals.
El resultat en poc menys d'un mes va ser oficialment de 21 morts. Una xifra inversemblant perquè segons un representant del sindicat local, almenys 50 persones van morir durant una sola nit de disturbis en la ciutat de Kasserine. Els policies van disparar en el funeral d'un manifestant que havien matat el dia anterior amb franctiradors apostats en les terrasses. Agents de policia vestits de civil van irrompre en les botigues i cases i les forces especials de Ben Ali van violar a dones joves segons Radio Kalima. Entre els morts va haver-hi nens, dones i ancians. Vídeos difosos a Internet van mostrar que gairebé totes les víctimes van ser abatudes per tirs de precisió en el pit o en el cap. No van ser accidents, els tiradors van disparar a matar.
Però la població va continuar a pesar de les baixes. L'oposició al govern es va estendre fins i tot a l'exèrcit, el general Rashid Ammar va ser destituït per negar-se a complir les ordres i va ser reemplaçat per Shabir Ahmad, cap dels serveis secrets. Finalment el president va haver d'abandonar el país amb la cua entre les cames. Va sortir amb diverses destinacions a mesura que passaven les hores. La gincama va passar per Malta, França, Dubai i altra mitja dotzena de països, per a finalitzar en la ciutat portuària de Jedda, a Aràbia Saudita.
Et preguntaràs com és possible que succeeixi això en un país pròsper, tranquil i turístic? Fins i tot probablement coneixes a algú que hi ha estat i t'ha explicat que «Tunísia no sembla africà». Però els turistes mai s'assabenten del que succeeix en els països que visiten, aborrallonats en els seus hotels amb esmorzar continental.
És lògic que et facis la pregunta de per què Tunísia ha estat presentat com model de desenvolupament i benestar pels mitjans de desinformació. Santiago Alba Ric en un article analitzava la cobertura que els grans mitjans espanyols, El País, El Mundo, ABC han donat a Tunísia l'any passat; les notícies eren gairebé totes sobre el turisme o el mundial d'handbol. A Google solament 3 enllaços sobre la vaga de fam i la tortura a presos a Tunísia. Res espatllava les vacances suggerint que el país era una dictadura fins i tot després que es produís la rebel·lió de desembre 2010. Pascual Serrano analitzava l'article d'El País (14-1-2011), segons el qual Ben Alí no era qualificat de dictador sinó de “president”, “mandatari”. El dia anterior, l'agència Efe i el diari Público seguien dirigint-se a Ben Alí com president, mai com dictador”.
Ramy Brahem en un article reproduït en la pàgina de Michel Collon, ha denunciat com els mitjans estrangers han distorsionat la visió dels esdeveniments mitjançant un enfilall de mentides:
* "És només un moviment social, no un aixecament"
* "Ben Ali ha dut a les dones l'emancipació, i l'educació al poble"
* "Aquestes revoltes van ser causades principalment per l'alt atur i l'alt cost dels productes bàsics"
* "França defensa a Ben Ali, perquè ell lluita contra l'islamisme"
Les causes de la rebel·lió a Tunísia
Et preguntaràs llavors quin és la causa de la rebel·lió a Tunísia? Com sempre no cal buscar-la perquè igual que succeeix amb les malalties: mai hi ha una sola causa. Cap motiu pres aïlladament pot explicar el succeït. Hi ha una constel·lació de causes que formen una massa crítica en un moment donat i sorgeix la rebel·lió. Et convido a examinar algunes d'elles, sense pretendre que siguin totes, però abans fem un breu repàs a la història de Tunis.
Breu repàs a la història de Tunísia
Tunísia originàriament procedeix de l'esfera del colonialisme francès juntament amb Algèria, Marroc, Àfrica occidental i oriental, Somàlia francesa i Madagascar. Després de la independència el 1957 de la colonització francesa que havia durat 75 anys, el govern de Habib Bourguiba, nacionaliza part del que havia estat robat i construeix una economia social controlada en un 80% per l'Estat. Una cosa inacceptable per a les institucions financeres globalistes i les multinacionals. El Banc Mundial, va intervenir ràpidament amb la col·laboració de les elits locals oferint la seva "ajuda" per a detenir la nacionalització de l'economia i especialment recuperar el control dels fosfats.
El 1960 és ja un dels principals creditors de Tunísia i la independència real s'asfixia ofegada en els préstecs del Banc Mundial. El neocolonialisme europeu torna a lucrar-se amb la indústria tunisiana amb els seus corol·laris habituals: duplicació de la taxa d'atur, disminució de l'escolarització i augment de les desigualtats. Com a conseqüència natural també augmenta el descontentament i la repressió. El 1978 una crida a la vaga general de la UGTT (Union Générale des Travailleurs Tunisiens) és ofegada en sang amb un saldo de 200 morts i més d'un centenar de ferits. El 1987, un "cop d'estat sanitari" destitueix a Burguiba. Ben Ali, que llavors és Ministre de l'Interior, aconsegueix que set informes mèdics el declarin senil i es converteix en el segon president de Tunísia... fins ara.
El nou govern es va apressar a vendre 204 empreses de l'ampli sector públic creat per l'anterior govern i a posar en pràctica les reformes que exigirien les corporacions financeres. Amb 75 anys Zine el-Abidine Ben Ali porta atrinxerat en el poder 24 anys. És el President de la República, també és el president del partit dominant: Reagrupament Constitucional Democràtic (RCD), designa a tots els funcionaris, secretaris generals del buró polític i les seves seccions federals. Oficialment Tunísia segueix sent una República però els partits de l'oposició com el comunista estan prohibits. El seu govern ha mostrat el seu suport a l'Estat sionista d'Israel, fins i tot convidant al criminal de guerra Ariel Sharon el 2005, a pesar que Israel va bombardejar Tunísia un any abans que prengués el poder, el 1986 quan acollia la OLP de Yaser Arafat.
Aquesta no era la primera revolta que es produïa a Tunísia contra la seva dictadura. Al gener de 2008, a Redeyef, va tornar a haver-hi aixecaments, va haver-hi vagues durant mesos, i la ciutat va ser assetjada per la policia. Un balanç de quatre morts, dos-cents detinguts i condemnes en judicis sumaríssims. El periodista Fahem Boukaddous va ser condemnat per filmar-los i actualment es troba encara a la presó. L'assumpte era doblement important perquè en la regió de Gafsa estan les mines de fosfats, i Tunísia és el segon exportador mundial de fosfats, després del Marroc. Però aquesta informació no va ser important per als grans mitjans de comunicació que la van ignorar i van seguir parlant del turisme i dels esports.
En un llibre sobre els fets «Il mare di mezzo», la periodista italiana Gabriele del Grande descriu el terrorisme d'estat tunisià, les presons secretes on desapareixen els opositors i els emigrants. En resum Tunísia porta més de 20 anys sent una dictadura «molt democràtica» les conseqüències de la qual pots veure en els factors que han motivat la revolta:
1- L'augment de l'atur
Tunísia té gairebé 10 milions de persones, la meitat és menor de 25 anys. El nombre de graduats supera el d'Algèria i Marroc junts però no és cert que això es degui al règim actual com s'ha dit. Es deu al fet que sota la presidència de Bourguiba, l'anterior govern va augmentar el pressupost destinat a l'ensenyament fins a un 30% i les dones van tenir dret a educació i al vot. Amb el govern actual per contra el sistema educatiu gasta el 7,2% del PIB, s'ha privatitzat i deteriorat, a més de proporcionar estudis inútils amb expectatives cada vegada més il·lusòries. La taxa d'atur dels graduats, oficialment és de 23,4%, però de fet és un 35%. En comparació d'Algèria, on l'atur dels graduats afecta a més de 20%, contra un 10% del presentat oficialment.
El deteriorament creixent de l'ocupació ha fet que un milió de joves tunisians s'hagin vist obligats a emigrar a Europa, sobretot a França, però també a Itàlia i Alemanya. Però a pesar de ser important l'atur no ho és tot. Els rebels criden "A qui li importa l'atur, volem que Ben Ali sigui detingut". En una gran concentració en el centre de Tunísia diversos milers de persones van reiterar la seva determinació infrangible per a detenir a Ben Ali i el seu clan mafiós i van afirmar que la rebel·lió no s'aplacará abans d'aconseguir-ho.
2- L'augment de les desigualtats socials
Segons el Banc Mundial entre 1996 i 2007, Tunis va quadruplicar el seu producte intern brut (PIB) per càpita. Però ja sabem que el producte intern brut o el producte nacional brut són alguns dels paràmetres absurds que els economistes fan servir per a embrutir a la gent.
En primer lloc perquè no consideren com es reparteix aquests diners. Quan ho examines et trobes amb que a Tunísia el 10% més ric de la població rep un terç dels ingressos, mentre que el 30% més pobre ha de conformar-se amb menys del 10% del PIB. L'augment dels impostos per als treballadors assalariats ha agreujat aquesta situació ja de per si escandalosa.
En segon lloc perquè les diferències entre el que és productiu i el que és contraproductiu brillen per la seva absència. Per exemple: l'augment de despeses sanitàries en malalties o accidents laborals fan pujar aquests productes bruts del que hauria de deduir-se que ens trobem millor quants més n'hi hagi. Una brutalitat incoherent que fins a un nen pot entendre.
3 - L'augment de les desigualtats regionals
El desenvolupament econòmic és molt desigual amb els fosfats en el centre i amb les indústries del turisme en la costa, deixant el nord i el sud especialment abandonat. Per exemple, segons un recent estudi, el 25% dels homes i el 44% de les dones amb estudis universitaris estan aturats a Sidi Bouziz, situat en el centre de Tunísia.
4- La crisi econòmica
A pesar que segons el Banc Mundial entre 1996 i 2007, Tunísia va duplicar les seves exportacions de béns i serveis (sense que el benefici repercutís en la població general) el ritme s'ha ralentit en els últims anys. La caiguda del turisme internacional, que és gairebé un «monocultiu» en la costa de Tunísia ha estat un desastre. Les empreses de serveis representaven el 43,2% del PIB el 2007. A l'augment de preus dels productes, dels aliments i del petroli cal sumar-li la mala collita de 2010 com colofó.
5- L'escandalosa corrupció de la classe dominant
No és cert que les “revelacions” de Wikileaks al desembre hagin jugat cap paper en la situació actual. Com és habitual, no diuen més que el que tot els tunisians ja sabien. El cable divulgat de l'antic ambaixador nord-americà a Tunis Robert F. Gode descriu el luxós tren de vida del gendre del president i possible successor, Mohamed Sakhe el-Matri, a la vista de tots. Que la meitat dels negocis a Tunísia tenen a veure amb la família del president i el seu clan és també un fet conegut. Tot el món sap que el clan familiar Ben Ali controla gairebé tots els sectors econòmics i els conglomerats financers-industrials en el país.
És públicament notori que el clan està format per tres famílies principals interrelacionades: La família del president. La família Mabrouk El (un fill està casat amb la filla del president). La família Trabelsi (Belhassen Trabelsi, és el germà major de l'esposa de Ben Ali). Leyla Trabelsi, la segona esposa del dictador és fins i tot objecte de mofa pública. “La primera dama, és gairebé la reencarnació de Imelda Marcos de Filipines, però en comptes de sabates, Madame Leila col·lecciona cases, propietats immobiliàries i comptes bancaris”. Es calcula que el clan, amb la complicitat del Banc Central, ha tret del país uns 18 mil milions de dòlars, l'equivalent del deute Tunísia
6- La difusió cada vegada major de tots aquests fets a pesar de la censura
La pèrdua del control de la informació per part del Ministeri d'Informació, que més aviat hauria de dir-se ministeri de propaganda, és un altre factor. L'augment de l'accés a Internet i les cadenes de televisió àrabs per satèl·lit han trencat progressivament la dictadura informativa molt abans que existís Wikileaks. Des de l'any 2000 el primer grup de ciberactivistes de Tunísia Takriz (تكريز), una cosa així com "estar fins als collons" (www.takriz.com) ha anat creixent fins a arribar a actualment un milió de visitants per dia.
A pesar de la censura a Internet, Youtube i Dailymotion són inaccessibles i hi ha pàgines de Facebook que estan bloquejades, els hackers van aconseguir saltar-la. Des de l'exterior el grup d'intrusos «Anonymous» ha bloquejat l'accés a la borsa de valors i el lloc del Ministeri d'Afers Exteriors.
La falsa imatge de «anarquia»
La imatge d'anarquía i saquejos que han difós els mitjans és falsa, com ho va ser la mateixa imatge que van donar a Haití. Per descomptat hi ha hagut violència per part de la població però no ha estat indiscriminada. Per exemple a Monastir, va ser la seu del partit del dictador, el RCD, i les propietats del seu clan mafiós les que van ser cremades. La llista de sectors saquejats pel clan mafiós del dictador inclou: la banca, el sector immobiliari, la indústria, la distribució d'automòbils, els mitjans de comunicació, la telefonia mòbil, els transports, les companyies aèries, la construcció, les grans cadenes de supermercats, l'ensenyament privat, etc... Així que hi ha on escollir.
Però són les pròpies forces de seguretat i els membres de la guàrdia personal del dictador qui han comès els actes greus de vandalisme i pillatge segons l'estratègia clàssica de sembrar el caos per a justificar la repressió i la llei marcial en nom de la seguretat. El general Alí Sariati, ex-cap de la seguretat del president, acaba de ser detingut acusat d'organitzar-los quan tractava de fugir a Líbia. “Els tunisians ho saben: són milícies armades de sicaris, fidels al ex-dictador, amb instruccions per a imposar el caos i aterroritzar a la població”.
Per contra, el que s'estan veient són exemples d'autoorganització i solidaritat. Enfront de possibles atacs, els habitants dels barris van formar comitès de defensa populars i van construir barricades que no deixen travessar a qui no siguin de la zona, com va informar Trinidad Deiros des de Tunis. A tot arreu, els ciutadans i les ciutadanes tracten d'organitzar la seva pròpia defensa, en coordinació, sovint, amb l'exèrcit, milers de comitès populars de defensa dels ciutadans s'organitzen per a defensar a la població.
Per exemple, Alma Allende a Rebelion ens donava un testimoniatge directe del que està succeint en els barris populars de la capital. “ Els joves s'han ensenyorit de la ciutat. Literalment és seva. Són moltíssims, alguns tot just adolescents; han defensat els seus barris durant la nit i ara prossegueixen la seva lluita contra la dictadura mitjançant ordenadíssims retens que, cada vuit-cents metres, detenen als cotxes i els registren, especialment els taxis, perquè se sap que els utilitzen els sicaris de Ben Ali per a assaltar els barris i transportar armes. Hi ha una cosa festiva en l'aire i alguna cosa solemne en els gestos i és completament lògic: són lliures d'estar junts i de ser molts i tenen a més una missió … amos del carrer, es posen a pensar més aviat en la protecció de les seves famílies, en el benestar dels seus veïns, en la destinació del seu país. Els que assalten i saquegen, ara que no tenen poder, són els policies de Ben Alí; i els joves, les seves antigues víctimes, ara que poden triar, escullen la generositat i l'organització... aquests joves, amos del carrer, educats, dignes, importants, conscients del seu valor, als quals es tem i als quals es deixa aquesta nit de nou col·laborar en la defensa de la ciutat ... a Tunísia hi ha una revolució...”
La revolució Tunisiana revela 4 grans fraus:
1- És important destacar que Tunísia era considerat el país model d'Àfrica segons les institucions econòmiques i financeres globalistes. Amb un creixement mig del 5% durant la dècada passada, el Fons Monetari Internacional posava al país com exemple reeixit de submissió a la seva política. El Fòrum Econòmic Mundial per a Àfrica el va declarar “el més competitiu” del continent, per sobre de Sud-àfrica.
El Banc Mundial (amb seu a Washington) en el seu informe Doing Business 2009, que mesura l'eficàcia “de les reformes per a netejar l'ambient de negocis”, va atorgar a Tunísia una puntuació de set sobre deu, posicionant-lo en el lloc 73 de 188 països examinats (per davant del Marroc i Algèria).
L'actual revolta de la població tunisiana deixa clar que no està d'acord amb les avaluacions que esgrimeixen aquestes grans institucions capitalistes. Revela que són un enfilall de bajanades desconnectades del benestar real de la gent i es fonamenten en un enorme frau.
2- El partit del president, RCD, (Rassemblement Constitutionnel Démocratique) pertany a la Internacional Socialista, a pesar de ser un règim obertament dictatorial. Però no t'estranyis, el mateix succeïx amb el Partit Nacional Democràtic del dictador egipci Hosni Mubarak fidel col·laborador del govern sionista d'Israel igual que el tunisià.
És oportú recordar que en aquest club de decadents partits socialdemòcrates també es troben el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), el Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD), el Partit Laborista Britànic (Labour Party), el Partit Socialista Francès, el Partit Obrer de Suècia, el Partit Radical Socialdemòcrata, el Partit per la Democràcia i el Partit Socialista de Xile2, etc. Tots ells estan afectats en major o menor grau d'una greu senilitat. És evident per a tot el món i no només per als tunisians, que pateixen una greu pèrdua dels suposats valors socialistes dels quals només els queda el nom. El govern i els mitjans de comunicació servils van invocar el mantra habitual dels fonamentalistes islàmics o "terroristes", però no hi ha cap prova que hagin ocupat un paper significatiu en l'actual conflicte.
3- La Unió Europea i particularment França van donar suport durant tots aquests anys al règim de Ben Ali disculpant el seu caràcter evidentment dictatorial amb l'excusa de la guerra contra el terrorisme. França va establir una estreta cooperació en matèria de “seguretat”. Seguretat per a les seves empreses que actualment segueixen dominant l'economia de Tunísia. Però fa uns dies el president Nicholas Sarkozy, va rebutjar que l'avió del dictador aterrés en sòl francès. Això significa probablement que li ha retirat el seu suport. Naturalment també significa que prepara una solució de recanvi (o ja la tenia preparada abans) que proporcioni una major il·lusió de democràcia per a seguir protegint el capital de les seves empreses i que tot segueixi com sempre. La lluita contra el terrorisme justifica una vegada més el suport a règims dictatorials per a seguir mantenint el benefici de les multinacionals.
4- No deixa de ser paradoxal el fet que el dictador Zine el-Abidine Ben Ali hagi acabat a Aràbia Saudita. Després d'haver-se distingit per la seva lluita contra l'Islam, contra els tunisians que es deixaven créixer la barba i especialment contra el dret a portar vel de les dones, ha acabat sent acollit en el país que practica l'Islam més intolerant i discriminatori amb les dones.
No ha de sorprendre't això doncs els dirigents de Tunísia i d'Aràbia Saudita són fidels aliats de les multinacionals i els magnats occidentals representats pels governs titelles de França i Estats Units. Una prova més que la lluita “de civilitzacions” igual que la “guerra contra el terrorisme” és un frau per a encobrir la lluita per a seguir robant impunement els recursos de qualsevol país.
El fet que aquests fraus emergeixin a la consciència pública és un pas fonamental i esperançador, com ho és que en moltes grans ciutats a Europa com a Marsella i Brussel·les s'hagin organitzat manifestacions en suport a la lluita de la població. Són també esperançadors els testimoniatges que ens arriben de com s'ha autoorganitzat la població, especialment els joves, per a defensar els seus barris de la violència de les “forces de l'ordre.”
Fa 2 anys l'estrateg i fundador de la Comissió Trilateral Zbigniew Brzezinski advertia que "Per primera vegada en la història gairebé tota la humanitat està políticament activa, políticament conscient i políticament interactiva... Aquesta és una realitat totalment nova. No ho ha estat durant la major part de la història humana fins als últims cent anys. La majoria de la gent sap el que generalment passa, el que generalment succeeix - en el món, i estan conscients de les desigualtats mundials, de la falta de respecte, de l'explotació. La humanitat ara està políticament desperta i agitada."
Tunísia és un bon exemple d'això. Aquesta revolució inesperada pot estendre's a altres països de la regió, com ja ha començat a succeir a Algèria. En realitat pràcticament totes les poblacions d'Àfrica tenen tants o més motius de descontentament amb les seves elits governants que els tunisians.
* Article d'Alfredo Embid, de 18 de gener de 2011, extret de:
www.ciaramc.org/ciar/boletines/cr_bol343.htm