CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Rodrigo Lanza, empresonat pel cas 4F, ha sortit de la presó

Divendres, 4 gener, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Rodrigo Lanza, després de 7 anys ha finalitzat la condemna de presó. Va ser condemnat pels fets del 4F, el 4 de febrer de 2006 a Barcelona, on un guàrdia urbà va quedar ferit de gravetat. Ell sempre va negar la versió oficial, plena de contradiccions i sense proves. El 28 de desembre recollia les seves pertinences i abandonava per sempre la presó de Quatre Camins.
Rodrigo Llança ha sortit definitivament de presó després de gairebé set anys des del muntatge del 4F.

- Carta de Rodrigo Lanza després de passar la seva última nit a presó:

M'aixeco amb el so d'un despertador que apago a l'instant. 6.30 del matí i sento que no he dormit gens, però surto del llit com un llamp, em vesteixo amb tota la rapidesa que fa algú sortint del llit a aquesta hora a l'hivern i em disposo a recollir les meves coses a tot córrer, fico en la meva motxilla el coixí que m'ha acompanyat aquests últims 3 anys i al qual tristament m'he acostumat més del que volgués i li tiro una última mirada a l'habitació on em trobo.

Sóc l'últim a sortir, millor així, no m'agraden els comiats. Les lliteres no em diuen res i mirant cap a cap punt en concret l'única cosa que espero és que mai torni a veure'm altra vegada en una situació com aquesta, mai més dormir en una cel·la.

6.40 i m'obren la porta de la cel·la. El carceller m'enxampa cagant i li crido “Surto ja!”, segur que a ell no li ha fet gràcia, encara que a mi m'agrada la ironia de la situació, a part que així m'estalvio el veure-li la cara mentre va a obrir altres cel·les de gent en 3r grau que surt a la mateixa hora que jo.

Surto del bany i una altra mirada furtiva a la que va ser la meva habitació en la presó, un “fins mai” entre les dents i m'en vaig aixecant el dit. “Això no és un final, és un començament” em dic per als meu interior. Em dirigeixo cap a la garita de carcellers i signo la meva sortida del dia, com he fet els últims 400 dies o més, creuo una porta de cristall blindat, després un altra, després una porta de barrots i un portó de metall, després un altre… ja estic fora.

Hi ha tant i tan poc que dir sobre un dia com aquest que tampoc és fàcil asseure's a escriure alguna cosa, suposo que si pogués estar en silenci ho estaria, o millor dit, si poguessis estar ara amb mi fent-me companyia no faria falta parlar ni escriure i podríem compartir un d'aquests moments còmodes al que tant valor els donaven en Pulp Fiction, aixecar una cervesa i brindar, com ho faig des que vaig entrar en la presó, per les i els que no poden brindar en aquest moment.

Han estat els meus últims 7 anys de vida els que he passat d'una manera o altre sota el jou de la presó, 4 d'ells en segon grau, i si digués que això no m'ha marcat o que no tinc res que comentar referent a això clarament estaria mentint. Però que es pot dir?

Encara no em crec que hagi acabat, això seria una veritat. Una altra seria que no em crec res fins que signi demà la meva definitiva, em retornin els meus passaports i tingui en les meves mans el paper de la sortida en llibertat…

Una altra veritat seria que hem après, jo i qui m'envolten, d'aquesta injustícia. Hem après a valorar-nos i a reconèixer a les i els amics, als i les companyes, a la família. Que tenir paciència no és quedar-se de braços creuats ni que ser feble és equivocar-se, caure o plorar. Hem après a odiar i fer alguna cosa amb aquest odi, a xopar-nos de l'aliè i fer del sofriment d'uns altres el nostre, de la lluita aliena la pròpia i a alçar la veu quan l'única cosa que volen és tenir-nos en silenci. Hem après a ser humils, a mirar a la cara a l'enemic i a no demostrar por…

Tampoc dic que sense la presó no haguéssim après res d'això, però fa temps que ja he deixat de torturar-me preguntant-me “que hagués estat si…”, sempre he pensat que no val la pena perdre's en aquestes coses ni queixar-se amb el que ens toca viure, només ens queda seguir amb el camí que creiem el correcte i afrontar-lo com millor puguem, doncs solament ho recorrerem una vegada i res més.

Crec que m'han preguntat més de 10 vegades avui que com estic, com ho duc, com em sento… i a cada pregunta més complicat se'm fa trobar resposta o saber què dir referent a això. No es poden resumir en una frase o en una sola sensació el que és treure's aquest pes de damunt, perquè realment no és així, clarament avui sóc més lliure que ahir i demà espero ser-ho un poc més, però estic segur i sóc conscient que el pes d'aquests anys el seguiré duent molt de temps i que la Llibertat no és una cosa que simplement es reduïx a la presó.

La meva odissea s'acaba, clarament estic content per això, però mai deixo de pensar en tota les persones que deixo enrere, tota les persones que entraran en aquest circ patètic al que avui anomenen justícia i es veuran en una situació similar o pitjor a la meva. Ells han estat la meva família i companys en moments importants de la meva vida i això no ho oblidaré mai, el com pots trobar la major noblesa entre les gents que “en teoria” són l'escòria de la societat… Suposo que això defineix bastant el món en el qual vivim.

Salut família, a seguir lluitant juntes!

Rodrigo Lanza

Barcelona, 28 de desembre de 2012

- Carta de Mariana Huidobro, la mare de Rodrigo Lanza:

Estimades amigues i amics. Acabem d'acompanyar a Rodrigo a la presó de Quatre Camins a signar el final de la seva condemna de cinc anys. Han estat en realitat gairebé set llargs i duríssims anys des que el 4 de febrer del 2006 es va confabular el muntatge que va condemnar injustament a nou nois…

Poques paraules per a compartir l'emoció d'aquest moment, l'alegria de tenir “al meu nen” ja tranquil a casa, la sensació enorme d'acabar una veritable odissea.

Gràcies a tantes, però tantes! persones que han estat amb nosaltres.

Gràcies a les nostres amigues i amics que no han fallat i han estat amb nosaltres de vegades en silenci, de vegades amb abraçades, altres amb accions, sempre tractant d'ajudar.

Gràcies a la meva família.

Gràcies als advocats que van ser amics.

Gràcies a persones que des de diverses agrupacions ens han tendit una mà, i han estat cada vegada que he trucat per telèfon demanant ajuda.

Gràcies a aquestes persones que no conec però que es van acostar i ens van abraçar i li van escriure cartes a Rodrigo quan ho necessitava.

Si va haver alguna cosa positiu en tot és que no puc nomenar-los perquè van ser moltes i molts els que hem estat en això gràcies de cor!

En el brindis per la llibertat del Rodri recordar als que no poden brindar amb nosaltres, recordar a les preses i presos i recordar especialment a la Patri.

Per ella i per tants, dir-los que seguirem en la lluita perquè, encara que no es faci justícia, almenys se sàpiga que no es va fer.

Una abraçada enorme, amb els nous vents de LLIBERTAT.

Mariana Huidobro (mare de Rodrigo Lanza)

Barcelona, 29 de desembre de 2012.

>>> Més informació sobre el cas del Rodrigo Lanza: http://absoluciondetenidos4f.blogspot.com.es/

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció