Salaris en caiguda lliure

Productivitat. Competitivitat. Impuls a les exportacions. Reducció de l'atur. A l'ombra d'aquests conceptes s'ha forjat una insostenible dinàmica de rebaixes salarials generalitzades que ens ha acabat abocant a la pitjor pèrdua de poder adquisitiu dels darrers 27 anys.

Com si d'una formula de propietats veritablement miraculoses es tractés, la “moderació salarial” ha esdevingut, per si mateixa, la llum que ens ha de guiar cap a la sortida de l'interminable túnel de la crisi econòmica. Així ho proclamava, per citar només un exemple, el Banc Central Europeu quan recordava a l'executiu espanyol el passat mes d'agost l'urgència de “reduir els costos laborals” i “abolir la interrelació entre salaris i inflació”. Reduïts els uns i abolida l'altra, però, seguim envoltats d'una foscor que, lluny d'alleujar-se, resulta més asfixiant i paorosa a cada dia que passa.

Inflació i salari

Segons dades del passat mes de setembre, la inflació a l'Estat espanyol es situa en el 3,4%. Una xifra engruixida com a conseqüència de l'aplicació dels nous tipus d'IVA que empenyen els preus a l'alça. Els salaris, per contra, no han compartit aquesta entusiasta trajectòria ascendent. Mentre el cost de la vida augmenta a un ritme més que notable, els augments salarials pactats entre treballadors i empreses des del gener fins al setembre s'han situat, de mitja, a l'1,30%.

Encara pitjor és, segons alertava Josep Lladós, professor de la UOC, la situació en aquells convenis col·lectius signats amb posterioritat a l'entrada en vigor de la reforma laboral del passat mes de febrer. En els esmentats convenis, la pujada salarial no assoleix ni tan sols un mínim 1%.

La condemna a uns salaris minvants no és pas un càstig exclusiu dels treballadors del sector privat. Els professionals de l'Administració tampoc no escapen a aquest desolador panorama i les seves retribucions s'han vist implacablement reduïdes per la via de la perpetuació de la congelació per decret, la supressió de pagues extres i la desaparició de determinats complements salarials.

Tot plegat, ha fet molt més habitual del que resulta tolerable una situació mai viscuda anteriorment com és el fet que, només a Catalunya, prop de mig milió de persones amb treball es trobin actualment en situació de pobresa.

La necessitat d'una veritable negociació col·lectiva

L'impuls definitiu a aquesta operació de punició indiscriminada de la classe treballadora l'ha proporcionat la reforma laboral i el seu atac frontal als principis bàsics de la negociació col·lectiva. La nova legislació desdibuixa grollerament les propietats garantistes del conveni col·lectiu refermant la primacia del pacte d'empresa, establint un nou límit de només un any de pròrroga pels convenis caducats i facilitant més que notablement l'accés a les vies que permeten una empresa incomplir -legalment- allò pactat prèviament amb els treballadors i els seus representants. La reforma, doncs, possibilita l'exercici d'una enorme pressió reductora sobre el factor salari per part de les empreses afeblint la negociació col·lectiva, un dels vectors concebut, precisament, per introduir un element d'equilibri i correcció en una relació que és essencialment desequilibrada, com succeeix en la dialèctica que oposa a treballadors i empreses.

Unitat d'acció i fermesa

Exemples com el d'Irlanda, on els costos laborals han experimentat el major descens des de l'inici de la crisi d'entre tots els membres de l'OCDE sense que la taxa d'atur hagi baixat d'un 14% mai abans vist a l'illa, han d'il·lustrar la nostra negativa a acceptar el caràcter pretesament necessari de la contenció (com és que no parlen mai obertament de reducció?) salarial. Embolcallats en la convicció que els nostres salaris i el manteniment d'un nivell d'ingressos que assegurin la dignitat de la nostra existència no poden ser l'enèsima ofrena que ens obliguen a realitzar en la pira sacrificial de la crisi, hem de recuperar la unitat d'acció per defensar allò que se'ns vol arrabassar. Si ara prima el pacte d'empresa, haurà de ser allà on lluitem per aconseguir o mantenir una retribució justa per la nostra feina. És evident que ningú pot substituir-nos en una pugna que, a hores d'ara, els treballadors i treballadores estem, malauradament, perdent.

http://www.cronda.coop/Recursos/Articles/Salaris-en-caiguda-lliure2/%28language%29/cat-ES