CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Sarkozy, mirall de la UE

Dijous, 7 octubre, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Enmig d'una forta contestació social a la seva política econòmica, Nicolas Sarkozy va tirar mà de l'expulsió de milers de famílies gitanes per a mostrar una imatge de Govern dur i d'ordre. Des d'alguns sectors es va pensar que la reacció inicial de la comissària europea Viviane Reding podia suposar una inflexió en la política de la Unió Europea en la matèria. A mesura que passen els dies, res sembla abonar semblant optimisme. En temps de crisi, tant Brussel·les com els propis governs europeus semblen més amatents a tolerar la utilització de la població gitana o dels migrants com bocs expiatoris que a impulsar una alternativa genuïnament garantista enfocada cap als drets de les persones més vulnerables.

En realitat, Sarkozy col·loca a la Unió Europea davant el mirall i no menteix quan afirma que la seva política, lluny de ser excepcional, s'inspira en pràctiques i normes similars a unes altres ja existents. La Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància, de fet, porta anys denunciant en els seus informes discriminacions massives contra persones d'ètnia gitana no només a França, sinó també en altres països de la regió com Regne Unit o Alemanya. I el mateix ocorre amb el Comitè de Drets Socials del Consell d'Europa o amb el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, la jurisprudència dels quals sobre vulneració de drets habitacionals a la població romaní no ha fet sinó créixer en les últimes dècades.

Encara que aquestes amonestacions i sentències han estat de gran importància per a mostrar no només la injustícia, sinó la il·legalitat d'aquests fenòmens, poques vegades han dut als governs involucrats a modificar les seves polítiques. De fet, molts dirigents europeus han reconegut sense enrogiment que si les expulsions franceses no haguessin recaigut sobre gitanos d'origen búlgar o romanès, sinó sobre gitanos o immigrants extra-comunitaris, l'escàndol hagués estat molt menor.

Bona prova d'això és que el Govern de Silvio Berlusconi –un dels principals valedors de Sarkozy– porta temps ordenant allanaments massius contra campaments de gitanos migrants. Quan ho va fer per primera vegada el 2008 en ciutats com Roma, Milà o Nàpols, aquests allanaments van acabar amb l'expulsió de centenars de romanís albanesos i balcànics. La permissivitat comunitària va animar a Berlusconi a anar fins i tot més enllà. Va tipificar la immigració irregular com un delicte i va anunciar que prendria empremtes dactilars dels gitanos per a tenir-los identificats. Només la protesta d'algunes organitzacions de drets humans i de defensa dels sense papers va forçar al Parlament europeu a exhortar-li sense massa èxit perquè cessés el seu assetjament a la població romaní.

En rigor, la impressió més generalitzada és que les institucions europees poden exhibir certa sensibilitat simbòlica enfront d'actes de xenofòbia extrems i mediàtics. Però no s'alteren d'igual manera si aquests discorren de manera silenciosa i quotidiana. Diversos parlamentaris socialistes que en el seu moment van censurar a Berlusconi i que ara critiquen a Sarkozy van votar, per exemple, la ominosa Directiva de Tornada que permet estendre fins a sis mesos (i de vegades a 12) el període de retenció d'immigrants en centres d'internament pel sol fet de trobar-se en situació d'irregularitat administrativa. Fins i tot en el cas espanyol, molts dels que avui posen el crit en el cel per les mesures de Sarkozy, van aplaudir com un signe de “realisme” la retallada de drets que l'última reforma de la legislació d'estrangeria va imposar a milers d'immigrants la situació social de les quals no difereix en substància de la dels gitanos expulsats de França. I són els mateixos, en el fons, que tot just s'immuten quan les expulsions tenen lloc lluny de l'ull de les càmeres.

Naturalment, col·locar els focus sobre els més vulnerables, presentant-los com els principals culpables de la inseguretat en els barris, del col·lapse dels serveis socials o de la falta d'ocupació, pot ser un recurs útil per a obtenir vots o per a absoldre als veritables responsables de la crisi. Que el Govern de Sarkozy, de fet, impulsi la prohibició del burka i col·loqui als gitanos en el punt de mira, al mateix temps que escomet, sense cap debat, una retallada de les pensions a França, no hauria de veure's com una simple coincidència. Que el Partit Popular intenti imitar-lo, buscant gitanos o immigrants conflictius sota les pedres de cara a les eleccions pròximes, tampoc.

Després de la revolada inicial, els executius europeus –inclòs el de Rodríguez Zapatero– han aconseguit que la Comissió decidís no sancionar a França per discriminació. Simplement li demana que expliqui com traslladarà en els pròxims mesos una Directiva sobre lliure circulació de ciutadans “comunitaris” aprovada el 2004. Aquesta sortida tova, que contrasta amb la fermesa que les mateixes institucions exhibeixen quan imposen programes d'ajustament i lliçons d'austeritat, ha estat presentada com un triomf de la legalitat. Analitzada amb deteniment, no obstant això, tot just tradueix un ús estret i oportunista de la mateixa. Un ús, en tot cas, molt allunyat de la millor tradició garantista, que va tenir el seu bressol a Europa i que, en matèries com la política migratòria i antiracista, està sent enterrada per una Unió Europea cada vegada més allunyada d'ella.

Gerardo Pisarello i Jaume Asens són Juristes i membres de l'Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Barcelona.

Il·lustració d'Enric Jardí.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció