Seguretat Social: Cap a un model de repartiment més just i solidari

L'autora explica en què falla el sistema actual i com una privatització del mateix empitjoraria les condicions de vida de les persones treballadores.

Sóc professora de Dret de la Seguretat Social i, cada any, explico als meus estudiants que el sistema de Seguretat Social –a pesar dels missatges apocalíptics– té una salut de ferro, que no té deutes passats ni futurs i que se sosté amb l'esforç constant de tots els treballadors i les treballadores i de les empreses (el 2009 la Seguretat Social va tenir un superàvit de 8.000 milions d'euros). Encara que és millorable i molt.

Els sistemes de seguretat social tal com els coneixem en gran part dels països de la UE, són el guany –no buscat– de la classe treballadora després de les dues guerres mundials. Durant la Segona, el Govern anglès va començar a traçar plans de reconstrucció i es va adonar que l'única manera que el sistema capitalista sortís endavant –i la classe obrera no abracés el comunisme– era dissenyar un sistema de protecció social per a una població civil i militar que només es recompondria i tornaria a l'activitat productiva i econòmica si hi havia un Estat que li oferís sustent, protecció i seguretat en cas de necessitat.

Així, la nostra Seguretat Social –que va néixer en una sort de postguerra mundial ajornada– no és altra cosa que un sistema de previsió que ens cobreix econòmica i sanitàriament i ens dóna prestacions de diferent tipus (en espècie o econòmiques) per a protegir-nos en els moments de necessitat.

Les prestacions econòmiques actuen quan la manera ordinària d'obtenir rendes (per a la immensa majoria, el treball) falla. Com no pot ser d'altra manera, el principi essencial que ho inspira és el de solidaritat, i això s'expressa a través de la tècnica de repartiment, és a dir, paguem tots i totes i ho gaudeix qui ho necessita. Els actuals actius sufraguen les prestacions dels actuals passius i, d'aquesta manera, es posa en pràctica una solidaritat intergeneracional.

Hi ha prestacions que no gaudirem mai; o potser sí, durant algun període de la vida. La de jubilació és una prestació econòmica vitalícia (una pensió, per tant) que s'arriba a després d'una llarga vida de treball. Hi ha moltes pensions que són de misèria i que només permeten sobreviure a una generació de treballadors criats en l'austeritat. Són moltes les dones que viuen sense pensió de jubilació per no haver cotitzat, o no haver-lo fet prou; i moltes altres cobren una pensió de viduïtat miserable.

Aquí estaria el debat: a tenir millors pensions que cobrissin realment a tot el món, a saber com superar la caduca distinció que separa el treball productiu del reproductiu, que no és reconegut com treball efectiu pel sistema de Seguretat Social.

Treballs que no compten

En l'actualitat, treballar i tenir protecció social no van sempre de la mà, ja que hi ha molta gent que treballa (treball reproductiu, informal, en negre…) i que, no obstant això, no pot beneficiar-se del sistema de Seguretat Social. Molts diran que si no han contribuït a sostenir el sistema, no tenen dret a gaudir d'ell. Al meu entendre, el raonament és un altre: el treball de cura o el d'un sense papers també genera riquesa, encara que no quedi comptabilitzat en el PIB. És una riquesa real, tangible, imprescindible per a la subsistència del sistema i es pot localitzar en el mateix –no com els castells en l'aire financers–, pel que cal arbitrar lleres polítiques per a reconèixer-los social i institucionalment i, en conclusió, perquè aquestes persones obtinguin la protecció social que també mereixen.

No obstant això, en comptes d'enfrontar la contradicció entre treball productiu i reproductiu, o entre treball formal o informal, els nostres governants s'entretenen a empitjorar el que hi ha. Hi hauria progrés en un Estat on les persones grans no poguessin retirar-se deixant els seus llocs a qui vinguin darrere? És impensable en termes de civilització, però això és el que està sobre la taula en les socialdemocràcies neoliberals quan els seus governants planegen reformar les pensions sota arguments tramposos, i pretenen retardar l'edat de jubilació i/o augmentar el període efectiu de cotització de tota una vida laboral per a tenir dret a la totalitat d'una modesta pensió. Arribat aquest punt cal recordar que a Espanya hi ha un atur juvenil del 40%, un atur general del 20% i un índex de temporalitat contractual d'un terç de la població activa. Fins a quina edat hauria de treballar, per exemple, una jove d'avui per a poder cotitzar el mínim?

Finalment, si el nostre sistema es finança a través de les cotitzacions socials de la classe treballadora i de l'empresarial (gairebé en un 90% el 2010), per què no hi haurà recursos per a mantenir les pensions dintre de 40 anys? Si s'augura un Estat amb la riquesa del qual no es puguin pagar les pensions (encara que està demostrat que la productivitat –depredadora de gents i recursos– creix fins i tot en temps de crisis), llavors, de què estan parlant?

Presenten des de fa massa temps un destí irremeiable, no obstant això el que realment ens estan anunciant els usurers malversadors d'avui és la seva voluntat política d'emprar la riquesa que creem els treballadors i les treballadores en altres coses, en no redistribuir-la, a caminar cap a la privatització de la Seguretat Social, cap al “salvi's qui pugui”, cap al “faci's un fons privat de pensions perquè mai se sap”. Per què he de tenir més confiança en un banc que en la capacitat de l'Estat de redistribuir la riquesa? No ha estat l'Estat el que ha hagut d'injectar els nostres diners als bancs en aquesta crisi?

S'imaginen la situació dels bancs dintre d'uns anys si la població activa no creés la suficient riquesa ni per a poder mantenir a les seves persones grans? Reforcem i millorem l'Estat social i lluitem perquè cada vegada reparteixi més i sigui més just i solidari. Siguem nosaltres, la classe treballadora, qui doni una volta de rosca a l'Estat social.

* Laura Mora Cabello de Alba és professora a la Universitat de Castella-La Manxa.

>>> Article publicat al núm. 137 de la revista Diagonal