Seguretat versus llibertat. Un debat amb trampa

Seguretat versus llibertat. Un debat amb trampa

Quantes vegades hem sentit que les noves polítiques de seguretat dels estats europeus i els Estats Units després de l’11-S han hagut de restringir alguns drets individuals i llibertats públiques? Jo, personalment, moltes. És un debat que periòdicament va sortint en els mitjans. Determinades excuses semblen idònies per fer-ho. La més recent, la matança d’aquest mes de gener al setmanari francès Charlie Hebdo. Durant els dies posteriors d’aquells fets, entre d’altres coses, hem assistit a diverses tertúlies a ràdios i televisions, o columnes als diaris, on hi confluïen les paraules “seguretat” i “llibertats i drets”. Una darrera l’altra. I, en la mateixa línia, les declaracions d’una part important de la classe política.

Tot plegat ha contribuït a crear una narrativa on una i altra, irremeiablement, s’oposen. Per garantir la seguretat, en alguns moments, cal deixar en suspens algun dret, ens han anat repetint. O, en una versió suavitzada, cal mirar de garantir la seguretat sense afectar les llibertats públiques, plantegen unes altres veus. En la seva diferència d’èmfasis, no obstant, unes i altres construeixen això que ara mateix està tant de moda dir, en la gent que es dedica a la política, que és un relat. Un relat on clarament, i de manera matxacona, es contraposa seguretat i drets, seguretat i llibertat. Ho vam veure clarament als Estats Units i en l’aprovació de la USA Patriot Act l’octubre del 2001, en plena histèria post 11-S i amb Bush fill justificant la seva deriva encara més autoritària. De manera similar, tot sembla indicar que a Europa, ara amb l’excusa dels fets de París, els diferents governs europeus s’estan traient de la màniga iniciatives similars. A l’Estat espanyol el govern Rajoy va córrer a presentar un primer document d’un futur projecte de Llei de Seguretat Nacional a la roda de premsa posterior al Consell de Ministres del 16 de gener, tot just 9 dies després de l’atac al Charlie Hebdo. I, de fet, diria que a ningú ens ha sorprès massa que ho hagi fet. Plou sobre mullat poques setmanes després de l’aprovació de la Llei Mordassa.

Des del meu punt de vista, el debat entre seguretat i drets/llibertats és un autèntic parany, una trampa ben dissenyada i meditada. De fet, si molts de nosaltres percebéssim com un risc real que algú ens apuntés una pistola al cap i premés el gatell, no acceptaríem que la policia entrés sense cap ordre a casa nostra per a “salvar-nos”?. Possiblement si, encara que en el camí renunciéssim a algun dret, com el de la inviolabilitat del domicili. Tal i com està construït el debat actualment, les suposades esquerres i la dreta juguen cadascú el seu rol, els uns defensant unes mesures policials i judicials més dures i, els altres, una versió més maquillada. En aquest esquema, no obstant, poc a poc hi ha més elements legals que permeten a la policia controlar a persones, a les administracions sancionar els usos de l’espai i a la judicatura perseguir conductes. Tot per la nostra seguretat, ens diuen. Càmeres, detectors de metall, escorcolls, reixes, etc.

Qui crea la psicosi sap que, com a moneda de canvi, tindrà la gent amb por ben dòcil i disposada a acceptar allò que se li plantegi com antídot al perill. I així, el relat (que diuen), creix i s’enforteix. Tot aquest teatre funciona també amb aquells que diuen que no es pot sacrificar la llibertat a canvi de seguretat. En són una peça necessària. Sota una aparent oposició al relat/teatre de la seguretat pública aconseguida a cop de repressió, opinions d’aquest tipus també construeixen la dicotomia que esmentava al principi: seguretat versus llibertats i drets. I com deia, la tria en una situació de pànic, està servida.

Davant d’això, hi ha diversos antídots. El primer és defugir del discurs de la por. És molt més improbable que a mi em mati un integrista en un metro que no pas mori a conseqüència d’un accident o una patologia derivada de la meva feina. Jo i la resta. De fet, tal i com estan les coses, moren més persones sota custòdia policial al conjunt de l’Estat, o a les presons, que no pas a mans de “fanàtics islamistes“. O dones a mans de les seves parelles. No m’estendré en aquest punt, però és molt important ser conscient de les circumstàncies en les que vivim i, per tant, d’allò que ens pot ser lesiu, i no lliurar-nos a una por que, a més, ni tant sols construïm nosaltres. Un dia tenim pànic a l’Ebòla o la Grip A i l’altre a un terrorista sanguinari. Sempre seguint els dictats dels mitjans de comunicació.

El segon, i del que en vull parlar més, és la fal·làcia de la “seguretat” que ens venen. Realment les mesures que s’han anat promovent i s’estan proposant amb l’excusa de la seguretat ciutadana o la seguretat nacional ens fan tenir més garanties? Perdoneu-me que ho negui. No crec que permetre que la policia ens pugui detenir pel simple fet de tenir determinats llibres em faci anar més segur per la vida. O perquè consideren que puc estar preparant segons què, malgrat no tenir-ne cap prova. Tampoc crec que em faci viure més tranquil saber que si protesto davant d’un hospital perquè han tancat un determinat servei seré castigat amb una multa. O per gravar a un policia pegant-me a mi o a qualsevol altre. De la mateixa manera que tinc molt clar que la policia aturant sistemàticament immigrants o entrant als locutoris per a demanar-los la documentació, o els CIE’s, tampoc no contribueixen a que les nostres vides siguin ni més segures ni més fàcils. De fet, al contrari. Penso que uns treballadors atemorits i privats de drets, pel fet de venir de fora la UE, són carnassa pels empresaris i els permeten baixar sous i endurir les condicions de treball.

A mi, personalment, la por em ve de les suposades polítiques de “seguretat“. De la impunitat que hem vist tantes vegades, ja sigui en el cas del 4-F, en el del Yassir del Vendrell o en tants d’altres. De la paradoxa que siguin les víctimes, com l’Ester Quintana, les que han de justificar que són víctimes fins i tot davant dels seus botxins. De la tranquil·litat amb la que el teu cap et fa fora de la feina com si fossis un kleenex fet servir. I, sobretot, de la docilitat amb la que una part important de la població accepta sovint aquestes situacions.

M’imagino que tertulians i opinadors han fet bé la seva feina construint un relat, alimentant un debat trampós centrat en alternatives falses.

*Ermengol Gassiot és Secretari General de CGT Catalunya

https://lasaldelaterra.wordpress.com/2015/01/20/seguretat-versus-llibertat-un-debat-amb-trampa/