CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Sensibilitat química múltiple, entre el rebuig i l’oblit

Diumenge, 2 agost, 2015
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Les persones que pateixen aquesta síndrome estan molt desemparades, però no soles. El desnonament de Maria Goretti ha fet visible la seva situació davant la ciutadania.

El debat sobre l’existència o no de la sensibilitat química múltiple com a malaltia està tancat al nostre país de manera favorable, per molt que pesi a tots aquells que s’encarreguen de negar-ho sistemàticament, especialment les mútues col·laboradores de la Seguretat Social –nova denominació de les mútues d’accidents de treball–, a l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) i l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM). Aquesta negació, per cert, només es basa i es justifica en criteris econòmics: rebutjar les baixes mèdiques i les possibles pensions.

Ja amb l’anterior govern de Zapatero, l’aleshores Ministeri de Sanitat i Igualtat va redactar l’anomenat Document de consens sobre la sensibilitat química múltiple. Què ha passat amb l’actual govern estatal? És curiós, però va ser el grup popular qui va presentar una iniciativa al Parlament, en aquesta mateixa legislatura, per reconèixer-la com a malaltia oficial i incloure-la al codi internacional de malalties (CIE). La mesura es va aprovar, com consta al Diari Oficial del Congrés de Diputats.

A Catalunya, no avancem gaire, amb l’excepció d’alguna iniciativa com la de Marta Ribas, diputada d’ICV. Quan es fa, el govern de la Generalitat –amb molt bones paraules, això sí– mira cap a una altra banda i tanca unitats especialitzades d’assistència sanitària. Per aquest motiu, va morint sola la resolució del Parlament de l’any 2008, que prometia que les afectades per la síndrome de sensibilització central (SSC, que engloba la síndrome de fatiga crònica, la fibromiàlgia i la sensibilitat química múltiple) “mai més estarien soles”. Avui, CiU segueix sense complir amb l’obligació d’assistir sanitàriament les persones malaltes. Senyor Boi Ruiz, on són les unitats especialitzades que vostè proclama que hi ha als quatre vents? Nosaltres no ho sabem. Les malaltes, tampoc.

Una lluita col·lectiva

Estan soles, les persones que pateixen aquesta síndrome de sensibilització central? No: estan molt desemparades, però no soles. En un col·lectiu tan disgregat, les associacions i les xarxes socials són les eines més eficaces per denunciar i fer visible l’absoluta manca de protecció sanitària i social que pateixen. I potser el cas de Maria Goretti i el seu desnonament ha estat, en part, el detonant que ha fet visible davant la ciutadania la situació de rebuig i oblit que pateixen milers de persones al nostre país. Alguns estudis xifren en 200.000 les persones malaltes invisibles.

És just que l’ICAM, veritable policia de les situacions de baixa mèdica dels treballadors, juntament amb les mútues laborals, dicti altes mèdiques a persones absolutament malaltes de manera sistemàtica? A Goretti, li van expedir l’alta quan passejava en cadira de rodes i ni tan sols podia trepitjar el carrer davant la necessitat d’evitar absolutament qualsevol exposició a productes químics. Va ser un jutge del Social qui va haver d’anul·lar l’alta mèdica després de mesos de lluita de la seva advocada, Marta Barrera, del Col·lectiu Ronda.

I això va ser suficient per pal·liar la situació de Maria? Doncs no, perquè l’INSS li va denegar la pensió d’incapacitat permanent. Una altra vegada, va tocar reclamar judicialment. Pot ser que, en un parell d’anys, si té la sort que el seu cas sigui jutjat per una magistrada sensible a aquestes malalties, acabi tenint una pensió... que potser estarà fixada en la quantia mínima, per sota del salari mínim interprofessional.

I mentrestant? El que ja hem vist als mitjans. El desnonament, el carrer, la marginalitat, el rebuig i l’oblit. Tots som Maria Goretti, i Josep Maria, i Clara, i Mario, i José Luis, i Judith i 200.000 persones més a Catalunya, que només demanen dues coses: atenció sanitària i suport per part de l’administració. No és demanar molt, oi?

* Article de Miguel Arenas, advocat al Col·lectiu Ronda i professor associat a la UPF

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print