Serveixen les reformes?

Un dia llegint la premsa em vaig quedar perplex, no entenia res, un ex de la CEOE anunciava que “les reformes laborals no crearan ocupació directament”, la sorpresa era majúscula, fins i tot em vaig sentir malament, un dirigent de la patronal i jo pensàvem el mateix sobre l'eficàcia de la reforma laboral. Vaig continuar amb la lectura i l'individu insinuava encara més “les lleis laborals no creen en si ocupació”.

Aquestes il·luminades paraules em van fer reflexionar, tant donar-li voltes a la qüestió per arribar finalment a la trista conclusió que tanta xerrameca era erma, si els empresaris no creuen en la reforma a què tant insistir?.

El govern ha estat molt temps donant-li voltes al tema, havien de ser els “agents socials” qui fixessin les regles de joc, que no imposaria una reforma que no comptés amb el seu beneplàcit. Del que s'ha dit, evidentment, res de res.

En definitiva, ha hagut d'intervenir la Unió Europea i fins i tot Obama s'ha permès una cosa més que unes paraules, diuen que després de Grècia érem els següents en el rànquing.

Tant temps negant-ho per a acabar acceptant en última instància que les coses no anaven bé, havíem equivocat el camí, tant de desmadre no pot ser bo, solució, cal reduir les despeses. Aquesta cosa tan poc corporal de la que encara no havíem aconseguit sadollar-nos, això que alguns identifiquen com estat del benestar.

La recepta per a tractar la malaltia és simple i impopular, països que han desfilat per la consulta del Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial fa temps que la van patir, la diferència és que nosaltres formem part del primer món, no podia passar-nos mai, això només succeeix en llocs recòndits que actuen sota la guia de governs poc o gens democràtics, a més, nosaltres disposem d'especialistes que ens haguessin avisat de la nostra malaltia als primers símptomes, formem part d'un club selecte.

Doncs no senyors, encara que pensem com aquests nous rics que han rebut una substanciosa herència i es disposen a gaudir-la, hem de passar per la pedra, ho diuen els nostres amics, no sigui que amb el contacte es contagiïn ells també. El tractament, de xoc, directes al cor, només la reducció de despeses, una reforma laboral en condicions i canviar el sistema de pensions poden salvar al malalt, pronostiquen sense rubor.

Mentre el malalt, a veure-les venir. Que si el nostre amic que és inspector d'hisenda ens comenta que són injustes les mesures. Que al veí aquell que treballa de funcionari públic li rebaixen el sou. Que el govern ens amenaça amb reduir la indemnització per acomiadament, a més de que l'empresa ho tindrà més fàcil per a enviar-nos al carrer. Que no pot ser que ens jubilem tan aviat,… Per favor, que es parin que jo em baixo en la pròxima. Si a hores d'ara algú té dubtes que la resposta social és urgent, o està cec o no vol veure la crua realitat.

Pepe Berlanga és afiliat del Sindicat de Banca de CGT Barcelona