Si l’acumulació de capital és la causa de la crisi, busquem la solució en el repartiment de la riquesa!

En dies recents han sortit publicades al Diari Oficial de la Unió Europea unes Decisions del Consell Europeu dirigides a Grècia, en les quals se li fan una sèrie de requeriments que ha de complir en uns terminis determinats.

Grècia haurà de suprimir la majoria de crèdits pressupostaris destinats al subsidi de solidaritat, retallar les pensions més elevades, reduir les primes i bonificacions de setmana santa, estiu i nadal als funcionaris i pensionistes, tornar a augmentar l'IVA i augmentar una vegada més els impostos als carburants, el tabac i l'alcohol, entre altres coses. A més haurà de reformar les administracions públiques, limitant les substitucions dels funcionaris que es jubilin només al 20%, és a dir, entrarà 1 per cada 5 jubilacions. També les pensions seran reformades, augmentant l'edat de jubilació i reduint la despesa pública en pensions durant el període 2010-2060, és a dir, durant mig segle.

Per si això fos poc haurà d'elaborar una llei per reformar el sistema de negociació salarial al sector privat, que prevegi una reducció de la retribució de les hores extraordinàries, una major flexibilitat en el temps de treball i obre la possibilitat d'acordar pactes territorials locals per fixar un increment salarial inferior al previst en els acords sectorials. O el que és el mateix eliminar per llei la negociació col·lectiva. De la mateixa manera haurà d'ampliar el període probatori als nous contractes i facilitar un major recurs als contractes temporals.

Resulta paradoxal que siguem la classe treballadora la designada per resoldre un presumpte problema que no hem creat. I diem presumpte problema perquè algú ha decidit que el deute públic no ha de superar un % del PIB. Tots els països estan sent pressionats en aquest sentit, encara que no tots. El Japó és el país pertanyent a l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) que posseeix el deute públic més elevat, que assolirà el 200% del seu PIB per a finals del 2010, tanmateix aquest país no està sofrint les mateixes pressions que la resta. Per què ?, doncs perquè els inversors internacionals, és a dir, els mercats, no són els subscriptors del deute públic japonès, sinó que són els estalviadors nacionals els que posseeixen més del 95% del mateix. El Japó fixa per a les llars una taxa d'estalvi voluminosa i els mercats no són sol·licitats pel deute públic japonès. El resultat és clar: sense possessió no hi ha intromissió.

Si observem les mesures imposades a Grècia i que amb insignificants matisos s'estan aplicant a tots els països, veiem que van encaminades a l'obtenció de diners per la via ràpida. El termini venç, els prestadors volen cobrar i no estan disposats a esperar el resultat d'altres mesures que repercuteixin en les classes més afavorides, com gravar les rendes del capital, eliminar el frau fiscal, el treball submergit, etc. A més els propis mercats es veurien afectats per aquestes mesures.

És necessari recordar que, segons dades de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) el 53% dels anomenats hedge funds o fons de lliure inversió estan domiciliades en paradisos fiscals, és a dir, no tributen enlloc.

I és que en realitat el verdader problema del dèficit no està en l'excés de la despesa pública, sinó en la falta d'ingressos, o el que és el mateix la baixa càrrega fiscal a empresaris i a les rendes del capital.

L'eliminació de l'impost del patrimoni o les SICAV són un clar exemple. El que els empresaris espanyols cotitzin de mitjana 6500 euros menys que els treballadors resulta significatiu per no dir-li escandalós.

El 1995 els fons privats de pensions al món gestionaven 4,9 bilions d'euros, assolint en el 2009 la xifra de 12,7 bilions, és a dir, el 27% del PIB mundial. Si a la privatització de les pensions li sumem la falta de recaptació a nivell global a causa de la rebaixa continuada dels impostos, tenim com a resultat un traspàs enorme de diners que fa anys gestionaven les administracions públiques i ara han passat a administrar entitats privades, bancs, fons d'inversió, en definitiva, els mercats.

El sistema capitalista, obeint a la seva lògica de màxim rendiment, ha continuat buscant el benefici il·limitat, usant aquest excedent de capital en la concessió de crèdits sense mesura a les classes mitjanes i populars perquè poguessin continuar consumint els productes que genera el propi sistema, creant una espiral infernal fins a arribar al col·lapse.

Un col·lapse que es tradueix en l'impagament de préstecs dels consumidors als bancs i, al seu torn l'impagament d'aquests als mercats financers i a altres bancs. Com a colofó els estats entenen que cal donar suport a la banca perquè no trenqui, però sobretot perquè els creditors (aquests mateixos mercats que han generat aquesta dinàmica) no deixin de cobrar. Per a això opten per deixar diners públics a la banca, però com els estats tampoc no tenen diners han de recórrer novament als mercats financers per demanar més diners, la qual cosa provoca més augment de la despesa pública i així fins a l'infinit. Com un no s'ha d' "ajudar" a Grècia a pagar el seu deute si els seus principals creditors són els bancs alemanys i francesos?.

Doncs bé aquesta bogeria és l'eix central d'una política econòmica globalitzada que porta a les poblacions a pobresa i exclusió social. I atenint-nos a les Decisions que el Consell Europeu exigeix a Grècia, veiem com les sobiranies dels pobles queden en paper mullat, si és que alguna vegada van ser una altra cosa. Resulta inacceptable que es legisli d'aquesta forma des de fora i des d'institucions que no han elegit els pobles.

Des de la CGT portem temps denunciant aquesta situació d'injustícia i proposant com a alternativa precisament, el contrari a què s'ha fet, un millor repartiment de la riquesa.

Entenent-ho no com reparteixo de dividends o accions entre la població, sinó emprant aquests diners en uns serveis públics de qualitat i amb caràcter veritablement universal perquè puguem gaudir-ne les persones que realment produïm l'esmentada riquesa. Per a que això sigui possible resulta imprescindible que passin a gestió totalment pública el control de les energies, els transports, les telecomunicacions, la gestió de l'aigua, la sanitat, l'educació, etc..

Les persones no tenim el mateix concepte de rendibilitat que el sistema capitalista, per tant els recursos i infraestructures necessàries per fer possible que tota la població tingui cobertes les necessitats bàsiques no poden estar gestionats pels qui ens han portat a aquesta situació.

Pensem que ha arribat el moment de dir PROU, però no solament als mercats, sinó també als diferents Estats que segueixen les instruccions de les institucions privades. És inadmissible que les pròpies entitats que van generar la crisi siguin les que estiguin imposant les seves propostes per sortir de la mateixa i resulta vergonyós l'acatament sense titubeigs de tota la classe política.

En aquestes circumstàncies la passivitat no és només la seva força, sinó que a més és una actitud suïcida.

Secretariat Permanent Comitè Confederal de la CGT