Si no ho fem nosaltres, qui?
Si no ho fem nosaltres, qui?
Sovint insistim als joves i als infants de la importància de l’assemblea, del cooperativisme entre ells i de la necessitat de poder defensar els seus interessos de forma organitzada i col·lectiva. Dins l’àmbit social de fa uns anys, pocs companys –m’incloc- estàvem organitzats en comitès d’empresa i sindicats de treballadors. La signatura dels convenis d’acció social es feien a despatxos llunyans i els treballadors i treballadores es mostraven passius en aquestes negociacions, “veient-les venir”, esperant que les cúpules sindicals de sempre pactessin el de sempre i llegint els acords més o menys acceptables als quals havien arribat quan sorgia algun conflicte d’interessos amb l’empresa. Amb els “pactes de la FEDAIA”, el tema ha anat d’una manera similar, però entre “patronals” i DGAIA.
La desorganització sindical és un fet poc desitjable pels treballadors i treballadores, però en sector social és especialment greu: sense organització en els centres de treball les condicions laborals empitjoren paral·lelament a les condicions de vida dels infants i joves; s’apliquen retallades que afecten directament als sectors més vulnerables de la societat, els infants i joves pobres, exclosos, desamparats, silenciats.
Dos exemples:
(1) les retallades dels mòduls per desocupació als centres residencials, aboca al sistema de protecció a un evident risc de mercadeig amb els infants i joves en situació de desamparament.
(2) Una baixa no coberta–per posar un exemple- pot suposar no poder atendre necessitats importants d’aquests infants, pujar la ràtio de cop al doble d’infants per educador implica de facto que difícilment podrem desenvolupar la tasca educativa que els infants i joves tutelats necessiten de forma adequada i amb qualitat.
(3) El pagament d’un mòdul que arriba amb mesos de retard significa renunciar a poder assumir despeses necessàries per a aquests menors, i col·labora a l’asfíxia econòmica de les entitats petites que es veuen forçades a l’endeutament, a demanar crèdits bancaris amb els interessos pertinents: diners que haurien d’anar destinats a cobrir necessitats dels infants es destinen a pagar als bancs, xucladors incansables de les misèries que la crisi provoca.
Només des de col·lectius com el DASC ( http://defensemacciocomunitaria.wordpress.com/) es van denunciant aquests fets que ens denigren com a societat.
En aquest sentit l’organització de les treballadores i treballadors del sector social als centres de treball serà clau per revertir aquest procés: no només per a millorar les condicions de treball dels professionals –molt necessari i imprescindible per a poder atendre adequadament als infants i joves- sinó també per a millorar les condicions de vida dels infants i joves que eduquem, i des d’una perspectiva de classe, del que ara en diem el 99%. Si no ho fem nosaltres qui ho farà?
* Joaquim Framis és Educador i Pedagog Social. Treballa en un CRAE de l'Hospitalet. És cap d'agrupament de l'AEiG Bernat Perpunter (MEG) i formador de formadors
FONT: SOCIAL.CAT