Si un cec guia un altre cec… (apunts sobre la presidència espanyola de la UE)

«Si un cec guia un altre cec, ambdós cauran en el mateix clot.»
(cita bíblica)

A inici de 2010, les principals dades socials en l'estat espanyol són realment aclaparadores: més de quatre milions de persones aturades (20 % de la població activa) i en augment, duplicant la taxa de la UE; precarietat generalitzada, amb més d'un terç dels ocupats amb contractes temporals, i una protecció social que no deixa de disminuir, 21,1% del PIB (23,4% en 1993), que retrotreu la diferència amb l’eurozona (de mitjana, un 27% del PIB comunitari) als temps del final de la dictadura franquista. I tot això a pesar dels estímuls com l'aplicació de la Llei de Dependència o les importants partides addicionals, destinades al subsidi d'atur, davant l'espectacular increment del nombre de desocupats. Mentrestant, i a pesar de la muntanya de diners posada a la seva disposició, els bancs mantenen el crèdit congelat, destruint el teixit productiu i generant atur, i continuant amb l'obtenció de grans beneficis especulatius, en línia amb altres grans empreses del país, sense que cap govern hagi gosat posar-los la més mínima trava.

Aquesta és la factura de la crisi, a càrrec dels treballadors i treballadores de l'estat espanyol, i també és la credencial amb la qual accedeix el govern de Zapatero a la presidència semestral de la Unió Europea. Si algú albergués la més mínima esperança que aquesta presidència de torn, governant un partit que es diu socialista i obrer, aportés un punt d'inflexió en benefici dels treballadors, la pot anar rebutjant. La construcció europea sempre l'hem pagat els de baix, i en el cas espanyol amb especial rigor: en els anys 80 i amb el govern de González, l'entrada en la UE va suposar la desertització industrial, i Espanya es va convertir en un país de serveis, el cambrer d'Europa, aturat o temporal. En els noranta es va fer un volt de rosca més, i el compliment amb Maastricht va anar a càrrec de més atur, més contractes precaris, greus retallades de la despesa social i privatització massiva de serveis públics. Finalment, la introducció de la moneda única, a part d'un sever encariment de la vida per a la població, es va saldar amb pèrdua de més drets, especialment per mig de retallades de la despesa pública. Els governs, tant del PSOE com del PP, han obeït sempre als mateixos dictats, i l'actual presidència espanyola de la UE no serà una excepció: el programa ha estat consensuat entre aquests dos partits, als quals se'ls han afegit la dreta nacionalista de CiU i PNB.

La recent entrada en vigor del Tractat de Lisboa, imposat sense consulta als ciutadans, amb l'excepció de ”l’error corregit” irlandès, situa al govern de Rodríguez Zapatero davant la seva principal “tasca” presidencial: consolidar un entramat dirigent, mancat de legitimitat democràtica. La Comissió Europea, presidida per Durao Barroso (el mateix que en el seu moment va exercir d'amfitrió en la “cimera de les Açores”, de Bush, Blair i Aznar, per a la invasió de l'Iraq), i amb greus sospites de corrupció sobre diversos dels seus membres, tria a Joaquín Almunia com a “home fort” (vice-president i comissari de la competència), un buròcrata col·locat a Europa després que, encapçalant les llistes del PSOE en 2000, fes possible la majoria absoluta d'Aznar. El recent nomenament de la presidència permanent, encapçalada per Van Rompuy (qui, com i per a què han triat a aquest?), és l'última peça del muntatge institucional de la UE, cada vegada més allunyat de la ciutadania. Mentrestant, organismes com el Banc Central Europeu, fora del més mínim control democràtic, seguiran dictant la política monetària al gust de les grans fortunes, i injectant diners públics per a salvar banquers i grans empreses.

Aquesta és la fórmula per a sortir de la crisi compartida per Zapatero, i aquest és el projecte d'Europa que defensa. Un projecte que va derivant perillosament cap a un esguerro antisocial. És en aquest espai europeu on circulen lliurement les transaccions especulatives del capital, però on s'impedeix el dret humà a la lliure circulació de les persones. Les mesures racistes, com la “directiva de la vergonya”, i els governs que les apliquen, provoquen milers de morts en les pasteres i en les fronteres, i greus agressions als drets humans en conflictes prenyats de xenofòbia. És en aquesta Europa del capital on les conquestes laborals són sacrificades, mitjançant l'augment de la productivitat i la destrucció d'ocupació, en l'altar de la “flexiseguretat”, i des d'on es governen les nostres vides mitjançant altres directives (Bolkestein, 65 hores, Bolonya, etc.), orientades exclusivament a l'obtenció del benefici, a la privatització de serveis, a la mercantilització de l’ensenyament, a la retallada dels drets dels treballadors i dels pobles d'Europa, i a la destrucció del medi ambient.

L'estructura de la Unió Europea ha estat dissenyada com un instrument per a enfortir les regles de joc del gran capital, sense descartar la seva faceta més agressiva, la del domini militar. Va caient progressivament la careta d'un suposat “pacifisme”, alternatiu al model nord-americà. De fet, l'ampliació de la UE als 27 ha suposat, per a molts dels països de l'est europeu, transitar per l'antesala de l'ingrés previ en l'OTAN. Els projectes de la indústria armamentística (gairebé tots, per cert, amb participació espanyola) cada vegada tenen més espai en l'agenda europea: “Eurofighter”, “Airbus A-400”, “Tifón”, etc., i les intervencions d'agressió neocolonial als països del sud, sota eufemismes com ”accés als recursos energètics globals” (Somàlia, Afganistan?), jalonen els discursos agressius de dirigents com Àngela Merkel. Mentrestant, cada vegada és més evident la incondicional submissió europea als dictats del Pentàgon, a l'agressió sionista sobre el poble palestí o a l'ocupació marroquina del Sàhara Occidental.

No sembla, per tant, que els treballadors i els ciutadans, tant europeus com de la resta del món, puguem esperar gens positiu de la presidència espanyola, ni tampoc de la pròpia Unió Europea. Les organitzacions socials que s'han vingut mostrant més actives contra aquesta Europa del capital i la guerra, ja han començat a obrar en conseqüència, i s'estan coordinant esforços per a oposar, a aquest model d'Europa que ens imposen, “la solidaritat entre els pobles, entre les diferents lluites i entre les persones”, amb un ampli calendari de mobilitzacions a favor dels drets socials, al llarg del semestre. El nombre d'entitats convocants no atura de créixer, així com les accions a desenvolupar. De fet, si algun avantatge té la presidència espanyola de la UE, és l'oportunitat de posar en escena tot un calendari de “cimeres alternatives” oposades a les convocades “oficialment”, en l'Estat Espanyol, al llarg d'aquests sis mesos: energia i medi ambient (Sevilla); treball (Barcelona); defensa (Palma); Amèrica Llatina i Carib, Afganistan, etc., en el cim UE-EEUU (Madrid); agricultura (Mérida), etc., són només una part de les cites previstes. De la força social que siguem capaços de generar en elles depèn, en gran mesura, el futur de tots i totes.

Pep Juárez,
Secretari d’Acció Sindical de CGT-BALEARS.