CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Silencis incòmodes a Al-Aiun

Dissabte, 29 octubre, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Les Nacions Unides estableixen que l’explotació que fan el Marroc i les empreses estrangeres dels recursos del Sàhara és il·legal, perquè es tracta d’un “territori no autònom” amb estatus pendent de resolució.

FMC Foret, amb seu a Sant Cugat del Vallès, és la principal extractora de fosfats del Sàhara Occidental. L’empresa, filial d’una multinacional nordamericana, n’exporta 500.000 tones cada any segons les ONG.

La pesca és un dels recursos naturals del Sàhara. L’empresa gallega Rianxeira, propietat d’un amic íntim del Rei espanyol, hi produeix 33 milions de llaunes de sardina cada any.


Mentre el novembre de 2010 les forces policials marroquines desallotjaven a la força les 20.000 persones instal·lades al Campament de la Llibertat, situat a 18 quilòmetres d’Al-Aiun, la planta de conserves que l'empresa gallega Rianxeira te en aquesta ciutat del Sàhara Occidental no va deixar de produir llaunes de sardines. I l’empresa Foret, amb seu a Sant Cugat del Vallès, tampoc va aturar l’exportació dels fosfats que extreu del Sàhara cap a la península Ibèrica.
Això succeïa la nit del 7 al 8 de novembre de 2010. Els dies posteriors, organitzacions de defensa dels drets humans van denunciar l’atac i destrucció del campament i la posterior repressió contra la població sahrauí a la ciutat d’Al-Aiun, que segons Amnistia Internacional és va saldar amb dues persones mortes, desenes de ferits i 140 detinguts.

La resposta del Govern espanyol davant els atacs va ser molt tèbia i és va centrar a demanar l’obertura d’una investigació internacional per aclarir els fets. Per justificar la seva postura, el govern de Zapatero va fer constar que el Marroc i l’Estat espanyol tenen interessos comuns en la lluita contra el terrorisme islàmic o el tràfic de drogues. És va oblidar, però, de citar uns altres interessos que el seu govern protegeix: els de les empreses catalanes i espanyoles que fan negoci al Sàhara Occidental i al Marroc.

La ministra d’Afers Exteriors espanyola, Trinidad Jiménez, és va escudar en la manca d’informació concreta per evitar condemnar l’atac a Al-Aiun. Preguntada per la cadena SER el 15 de novembre, la ministra va destacar que, en el seu posicionament, hi tenia molt a veure el fet que “amb el Marroc hi ha una col·laboració que va encaminada a la defensa mútua d’interessos”. A quins interessos és referia Trinidad Jiménez? Ella mateixa va concretar que la col·laboració entre els dos estats és concreta en matèries com “la lluita contra el terrorisme internacional d’origen islàmic”, “la lluita contra el tràfic de drogues” i “pel controls dels grups migratoris”. D’interessos, però, n’hi ha d’altres, i alguns tenen a veure amb l’explotació dels recursos del territori.

L’explotació il·legal dels recursos del Sàhara

El Sàhara Occidental és una nació rica en recursos naturals, especialment en fosfats i en pesca, però també n’és apreciada la sorra, les terres agrícoles i la seva capacitat de produir energia solar, i te un alt potencial per trobar-hi gas i petroli. Però no són els sahrauís els que en tenen el control, sinó el govern marroquí, que concedeix permís per explotar tots aquests recursos a empreses estrangeres, entre els quals n’hi ha un bon nombre de catalanes i espanyoles.

Però Javier García Lachica, de l'observatori internacional Western Sahara Resource Watch, que és dedica a estudiar l’explotació dels recursos naturals del Sàhara Occidental, recorda que, d’acord amb els resolucions de les Nacions Unides, aquesta explotació que fan el Marroc i els empreses estrangeres és il·legal. I és que l’ONU reconeix el Sàhara com un “territori no autònom”, i això significa que està pendent que és resolgui la situació de conflicte que viu sobre el seu estatus, és a dir, que celebri el referèndum d’autodeterminació que estava previst pel 1992 però que s’ha anat postposant. I mentre la situació sigui així és il·legal que algú extern exploti els seus recursos naturals si no és que ho fa d’acord amb la població autòctona i que aquesta població se'n beneficiï.

García Lachica subratlla: “Els sahrauís han deixat clar que no estan d’acord amb l’explotació dels seus recursos, per exemple amb cartes al comissari de Pesca de la Unió Europea demanant que les flotes europees no treballin a les seves aigües”. El representant de WSRW recorda, a més, que entre les reivindicacions del Campament de la Llibertat també n’hi havia una de lligada a l'explotació dels recursos naturals del Sàhara: “No només estaven acampats per demanar una millora de les condicions de vida i laborals de la població, sinó que també reivindicaven el dret a explotar els seus propis recursos”.

Una empresa de Sant Cugat extreu els fosfats

Un dels recursos més apreciats del Sàhara és el fòsfor. Jesús Carrión, de l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG), que ha estudiat l’explotació de recursos d’aquest territori, explica que el Sàhara és el principal exportador mundial de fosfats, i que la principal empresa que s’hi dedica és FMC Foret, que te la seu oficial a Sant Cugat del Vallès. Aquesta empresa química és filial d’una companyia nordamericana.

Els fosfats són molt apreciats, afegeix García Lachica, perquè estan lligats als fertilitzants, al biogàs i als biocombustibles, que els darrers anys han guanyat interès i, en conseqüència, han pujat de preu i ja es venen a 400 dòlars cada tona.

La mina Bucraa és d’on Foret extreu els fosfats. Aquest mina a prop d’Al-Aiun és una de les més grans del món a cel obert i conté un dels fosfats més purs del planeta. Fa més de vint anys que l’empresa de Sant Cugat extreu el mineral del Sàhara de manera il·legal. García Lachica assegura que actualment exporta 500.000 tones de fosfats cada any.

“La tonyina de Rianxeira” ve del Sàhara

Una altra empresa de’l Estat espanyol que fa negocis al territori ocupat és la gallega Jealsa-Rianxeira, que produeix conserves i que és propietat de Jesús Alonso, un amic íntim del Rei espanyol. No és l’única, però sí la més important. En aquest cas, la planta d’envasat que hi te produeix 33 milions de llaunes de sardina cada any, detalla García Lachica. I el seu principal client és la cadena de supermercats Mercadona, propietat de l'empresari valencià Juan Roig.

Que Rianxeira opera al Sàhara Occidental no és cap secret. El mateix grup empresarial ho reconeix a la declaració de responsabilitat social, que és pot llegir a la seva web i on especifica que “la presència al Sàhara Occidental, entre altres, s’ha basat en el disseny de projectes empresarials que contribueixen a la generació i al desenvolupament de la riquesa no només empresarial sinó d’altres grups d’interès presents en el seu funcionament, com és la societat en general, i els treballadors i la societat local, en particular”. Més avall, el mateix document afegeix que l’activitat de Rianxeira al Sàhara “compleix amb els Deu Principis Bàsics del Pacte Mundial de Nacions Unides, relacionats amb la protecció dels drets humans, la dignitat i el respecte dels treballadors, a través dels relacions laborals, la lluita contra la corrupció, el desenvolupament sostenible i la protecció del medi ambient”.

Aquesta declaració, però, és contradiu amb el que expliquen des de WSRW, segons els quals el representant del Front Polisario a l'Estat espanyol va enviar una carta a Jealsa-Rianxeira demanant que aturessin la planta productora de conserves que tenen al Sàhara perquè és una activitat il·legal, però la companyia no n’ha fet cas.

Pesca i agricultura, la implicació de la Unió Europea

Entre els riqueses del Sàhara també hi ha una pesca abundant i bones terres per a l'agricultura. Però de nou no és el poble sahrauí qui se’n beneficia, sinó que ho controla el Marroc, que al seu torn n’obté beneficis concedint l’explotació a empreses estrangeres. En aquests dos casos, aquesta explotació és fa a través d’acords amb la Unió Europea.

Pel que fa a la pesca, García Lachica explica que l’acord entre la UE i el Marroc no parla de les aigües sahrauís, però alerta que, “com que diu ‘aigües sota control marroquí’, això permet a les flotes pescar en aigües dels territoris ocupats”. Les pesqueres espanyoles són les principals beneficiades d’aquest acord: actualment tenen 100 dels 119 llicències atorgades per l’acord.

Un acord que actualment està en discussió entre el regne alauita i la Unió Europea és el de lliure comerç de productes agrícoles. En aquest cas, el Govern espanyol no te una postura ferma, ja que perjudica alguns agricultors de l'Estat. Però també n’hi ha d’altres que en surten molt beneficiats, assegura el representant de WSRW, que són els que han adquirit camps de cultiu a l'altra banda de l'estret.

Mentrestant, al Sàhara ja hi ha grans explotacions agrícoles, especialment de tomàquets, que és cultiven en hivernacles. A més de la vulneració dels dictàmens de l'ONU, aquí s’hi afegeix un segon problema: aquests hivernacles gasten molta aigua i estan produint un desastre ecològic, perquè extreuen l’aigua de pous arqueològics que un cop secs ja no és podran recuperar. També en aquest cas hi ha implicades empreses espanyoles que treballen juntament amb empreses marroquines.

Sorra, sol... i petroli

I encara hi ha més recursos als territoris ocupats que han atret empreses de l'Estat espanyol. D’una banda, la sorra, que les Illes Canàries utilitzen per a construcció i per refer les platges. L’interès per la sorra sahrauí te l’origen en una llei de les Canàries que prohibeix l’extracció de sorra de les illes amb l’objectiu de protegir el medi. La paradoxa és que en canvi vulneren acords internacionals i afectin el medi d’un altre territori per obtenir sorra.

I d’altra banda, també genera interès l’alt potencial del Sàhara com a possible productor d’energia solar. I de fet el Marroc ja hi te diversos projectes. Així que des de l'observatori WSRW han iniciat una campanya per convèncer les empreses espanyoles (per exemple, Abengoa) perquè no s’impliquin en aquests projectes.

Jesús Carrión, de l'ODG, alerta d’una nova amenaça sobre els territoris ocupats: el Marroc ha firmat contractes amb empreses perquè hi facin prospeccions per buscar petroli i gas, “i sabem que hi ha interès d’empreses espanyoles a participar-hi”. Encara no hi ha llicències d’explotació, perquè no s’ha trobat gas ni petroli, però sembla que hi ha moltes possibilitats de trobar-n’hi. Per García Lachica, la descoberta de petroli seria tràgica: “Si hi troben petroli, el conflicte ja no és resoldrà mai”.

Maquiles i armes espanyoles

Però les relacions entre el govern espanyol i el marroquí no només estan condicionades pels interessos econòmics al Sàhara Occidental. També hi tenen a veure els negocis d’empreses espanyoles al territori marroquí. Jesús Carrión en posa alguns exemples: “Al nord del Marroc hi ha el que és coneix com a maquiles, empreses tèxtils en zones amb impostos molt baixos”. Aquestes maquiles, segons Carrión, produeixen per a empreses com Indico (que abasteix El Corte Inglés), la catalana Mango, i també per Inditex. També hi ha capital de latifundistes andalusos que han deslocalitzat la producció agrícola al Marroc. I també hi ha empreses de l'Estat que tenen interessos en el turisme, la pesca i les infraestructures (en aquest darrer cas, Sacir, accionista de referència de Repsol, és la gran beneficiada). En resum, conclou Carrión, la relacions entre els dos estats vénen marcades pels interessos econòmics, que situen l’Estat espanyol com a soci estratègic fonamental per al Marroc per darrere de França.

Però encara cal tenir en compte un darrer aspecte: el comerç d’armament. Des del Centre d’Estudis per la Pau JM Delàs posen xifra a aquest negoci. Un informe que va fer públic pocs dies després de l'atac marroquí contra el Campament de la Llibertat denunciava: “El Marroc s’ha convertit en el setè destí de la venda d’armes espanyoles i el segon després del Brasil fora de l'àmbit de la Unió Europea”, i concretava que en l'última dècada l’Estat espanyol ha venut armes al Marroc per valor de 200 milions d’euros. No hi ha una relació directa entre tot aquest armament i l’ocupació del Sàhara Occidental, però García Lachica denuncia: “De manera indirecta el Govern espanyol està finançant el manteniment de l'ocupació”.

Amb totes la dades sobre els negocis que empreses catalanes i espanyoles fan al Sàhara Occidental, a Jesús Carrión l’indigna “la complicitat terrible que te el Govern espanyol amb la dictadura marroquina, ja que el que fa és legitimar-la”. I ho equipara amb el que va succeir a Sud-àfrica, quan algunes empreses estrangeres hi feien negoci malgrat l’Apartheid.

Hemeroteca

“Sàhara, el poble que espera. Les claus històriques per entendre el conflicte etern del Magreb”. Sàpiens, abril 2011 (dossier especial)

“Sin querer, contribuimos al expolio”. 2/02/2011 (entrevista a Javier García Lachica, president del Observatorio de Recursos Naturales del Sáhara Occidental, WSRW)

“Espanya va cobrar per anarse’n del Sàhara”. El Temps, 7/12/2010 (dossier especial)

“Una empresa santcugatenca, acusada d’explotar il·legalment fosfats del Sàhara Occidental”. Cugat.cat, 25/11/2010

“Els interessos comercials al Sàhara fan emmudir Zapatero davant la repressió”. La Directa, 17/11/2010

Bibliografia

“International Law and the Question of Western Sahara”. Diversos autors, Arts & Leite (2007)

“El conflicte del Sàhara Occidental”. Ferran Mañés Amigó, Associació per a les Nacions Unides a Espanya (Barcelona 2000)

“El Sàhara occidental. Història i actualitat d’un poble”. Tomàs Callau, Llibres de l’Índex (Barcelona 2004)

“La historia prohibida del SáharaEspañol”. Tomás Bárbulo, Destino (Barcelona 2002)

“El oscuro pasado del desierto. Aproximación a la historia del Sáhara”. José Ramón Diego Aguirre, SIAL (Madrid 2004)

“Guerra en el Sáhara”. José Ramón Diego Aguirre, ISTMO (Madrid 1991)

“Sàhara occidental. Passat i present d’un poble”. Diversos autors, Universitat de Girona (Girona 1999)

“20 años bastan. El referéndum en el Sáhara Occidental”. Khalebd Hroub, Popular (Madrid 1995)

“La causa saharaui y las mujeres”. Dolores Juliano, Icaria (Barcelona 1999)

“Sàhara Occidental. Aspectes i vivències”. Joan Maria Maixé i Ceballos, Cossetània (Valls 1999)

“Sáhara: drama de una descolonización (1960-1987)”. Paula Oliver, Font (Palma 1987)

Fonts i recursos

Javier García Lachica, Observatorio Para los Recursos Naturales del Sáhara Occidental – WSRW www.wsrw.org

Jesús Carrión, Observatori del Deute en la Globalització (ODG)

Jordi Calvo, Centre d’Estudis per la Pau J.M. Delàs - Justícia i Pau www.centredelas.org

* Article de Laia Altarriba extret de l'Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics del 2010

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció