CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Sin Patrones: El procés de recuperació d’empreses pels seus treballadors a l’Argentina, 2001-2009

Dilluns, 22 agost, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

A partir de finals de l'any 2001 i començaments del 2002, sectors de la classe obrera argentina van protagonitzar una experiència de lluita molt singular. L'ocupació d'empreses i la posada en marxa de la producció sense patrons. En un context de crisi econòmica, alt nivell de l'índex de desocupació, fallides d'empreses i acomiadaments massius, milers de treballadors es van organitzar per a mantenir les seves fonts de treball.


La crisi econòmica i política

Entre 1997 i 2001 en l'Argentina va esclatar una forta crisi econòmica que va impactar fortament en el bloc en el poder. Aquesta crisi va estar coronada per la rebel·lió popular dels dies 19 i 20 de desembre que, enfrontant l'estat de setge, va produir la renúncia del president Fernando de la Rúa i l'obertura d'un procés d'acefàlia en el poder executiu de la república [1], i un avanç de la lluita popular.

Aquesta rebel·lió va posar fi a una sèrie de governs de tall neoliberal en el país, alhora que va produir un avanç en la lluita popular: assemblees barrials, moviments de treballadors aturats i la recuperació de fàbriques i empreses pels treballadors.

Durant la dècada del 90 en l'Argentina s'havia imposat un model econòmic basat en “la convertibilitat” de la moneda. Això significa que 1 pes equivalia a 1 dòlar americà. Clarament, l'única manera de mantenir aquesta paritat era el crèdit extern. Quan a partir del 97 es va encarir el crèdit, l'economia argentina va entrar en una forta recessió. Si bé el model econòmic havia generat una alta taxa de desocupació (superior al 10%), la crisi va disparar la desocupació a més del 25%. Nombroses empreses van tancar llençant a més treballadors al carrer. La resposta del govern, seguint els consells del FMI i del BM va ser aplicar retallades en el pressupost nacional, que van empitjorar la situació del poble.

Per a 2001, l'Argentina va deixar de ser un paradís per a les inversions financeres, amb el que molts capitals van abandonar el país. La resposta del govern va consistir a congelar els dipòsits bancaris dels estalviadors, situació que a la llarga va constituir una expropiació als treballadors i sectors mitjos per a salvar al sistema bancari. Davant això, la burgesia es va dividir entorn de dos programes per a superar la crisi. Una part buscava abandonar la “convertibilitat”, devaluant la moneda, per a fer a la producció local més competitiva a nivell mundial. L'altra part buscava adoptar el dòlar com moneda de curs legal, fent a l'economia local més depenent de l'economia nord-americana.

La situació social es va tornar intolerable al desembre de 2001. La congelació dels dipòsits bancaris impedia als treballadors disposar del seu salari. La falta de diners circulant accelerava el procés de fallides i la desocupació augmentava. Va ser així com per al dia 15, en els barris pobres de les grans ciutats van començar els saquejos a comerços. La resposta del govern va ser la declaració de l'estat de setge (estat d'emergència), suspenent les garanties constitucionals de la població la nit del 19 de desembre. A l'acabar la transmissió del missatge presidencial per cadena nacional, la població de les grans ciutats va començar a guanyar els carrers, copejant les cassoles corejant “¡Qué boludos, qué boludos!" ¡El estado de sitio se lo meten en el culo!” o “¡Qué se vayan todos, qué no quede ni uno solo!”, demanant la renúncia del ministre d'economia, del president i de tots els polítics. Així va començar la rebel·lió popular, de característiques insurreccionals, que va acabar amb la presidència de Fernando de la Rúa.

La mobilització popular

Els mesos següents a la caiguda de De la Rúa l'Argentina va estar sumida en un procés d'avanç de les organitzacions populars i les seves reivindicacions. És de destacar el sorgiment de les Assemblees Veïnals i el protagonisme guanyat pel moviment piquetero (o de Treballadors Desocupats/Aturats). Les Assemblees Veïnals van sorgir en les primeres setmanes després de la caiguda de De la Rúa. En gairebé totes les places i cantonades importants de les grans ciutats milers de veïns es van reunir per primera vegada en anys. Es discutia de política, s'organitzaven les accions rondaires (mobilitzacions, escraches), així com es buscava, per mitjà del suport mutu atendre a les necessitats dels veïns aturats. També van aconseguir establir Assemblees Interbarrials que es reunien setmanalment per a coordinar accions conjuntes.

D'altra banda, el moviment piquetero, que havia sorgit en 1997, organitzant a treballadors acomiadats després de la privatització de l'empresa petroliera estatal en la Patagonia i el nord-oest del país, en lluita per a aconseguir ocupació i subsidis que permetessin pal·liar la situació d'atur, va aconseguir una projecció nacional. Per a 2001, els pobres i desocupats de les viles misèries (favelas) del centre polític del país, la Ciutat de Buenos Aires, també estaven organitzats i mobilitzats. El govern transicional d'Eduardo Duhalde, electe per l'Assemblea Legislativa (que reuneix a la cambra baixa i la cambra alta) el 2 de gener de 2002, hagué d'ampliar els subsidis a la desocupació per a intentar calmar els ànims dels milions de treballadors sense ocupació, aconseguint en el seu lloc el creixement de les organitzacions reivindicatives d'aquests proletaris. A més, van emprendre projectes productius per a, per mitjà de pràctiques autogestives i cooperatives, aconseguir llocs de treball.

Les organitzacions piqueteras es van convertir així en un actor polític de summa importància en aquells anys, articulant al voltant de si a les reivindicacions populars de diferents sectors i demostrant un alt poder de mobilització i pressió contra el govern. En els primers mesos de 2002 es va establir una forta aliança entre les assemblees d'origen urbà, conformades majoritàriament per sectors de classe mitja i els aturats dels suburbis de les ciutats, que es va expressar en la consigna “piquet i casserola, la lluita és una sola”.

Les ocupacions de fàbriques

És en aquest context de crisi econòmica i mobilització popular que es va produir un dels fenòmens que més va cridar l'atenció a la militància anticapitalista en tot el món: el procés d'ocupació de fàbriques i empreses i la posada en producció pels seus treballadors sense patrons.

Si bé aquest procés va ser nou a l'Argentina, no deixa de tenir importants llaços amb les tradicions i metodologies de lluita dels treballadors. La tàctica de l'ocupació de fàbriques té llarga data en el país. L'antecedent més important en tal sentit va ser impulsat per la CGT (Confederació General de Treballadors) en l'any 1964. En una jornada van ser ocupats pels treballadors els 10.000 establiments fabrils més importants del país amb una precisió miliciana. La conducció d'aquesta mesura era burocràtica i actuava amb una lògica de copejar i negociar per a acumular poder corporatiu dintre del sistema i no per a generar una ruptura del sistema. Però la mesura va espantar tant a la burgesia i als propis buròcrates sindicals que el pla de lluita, organitzat en diferents etapes, va ser avortat a la meitat.

L'ocupació del lloc de treball va ser també una mesura de resistència a dictadures o intents de privatització: per exemple, presa del frigorífic Lisandro de la Torre (que es va realitzar per a evitar la privatització del mateix i va produir una forta insurrecció obrera en el barri que se situava), presa de l'empresa tèxtil Alpargatas durant l'última dictadura militar o la presa de l'obra de la Represa del Chocón, etc.

Existeixen també mesures intermèdies que també tenen un arreli i una història en el moviment obrer argentí: la vaga amb presència en el lloc de treball, per exemple, és una derivació moderada de la "ocupació" llisa i plana de la fàbrica. Però després de la crisi de 2001 va aparèixer el fet nou: els treballadors ocupaven la fàbrica en fallida per a protegir els seus llocs de treball i posar-les a produir sense patrons.

La majoria de les vegades, les ocupacions començaven com mesures preventives. Els treballadors buscaven impedir per aquest mitjà, que els empresaris retiressin les maquinàries, mercaderies i matèries primeres abans de declarar la fallida. Si això succeïa, les empreses serien insolvents, i evitarien pagar els salaris deguts i les indemnitzacions per acomiadaments, per no comptar amb béns que poguessin ser rematats per a saldar els seus deutes.

No obstant això, aviat van començar a posar les plantes en producció. Van tenir com antecedent l'ocupació de l'empresa IMPA (Indústria Metalúrgica i Plàstica Argentina), que des de 1996 estava ocupada i els treballadors de la qual havien començat a autogestionar, després de resistir durant setmanes i fins a mesos, en els quals hagueren d'emprendre una forta lluita política i jurídica. En aquest punt va ser essencial la solidaritat prestada pels veïns, les assemblees i els piqueteros que van permetre realitzar mobilitzacions massives per a aconseguir la tinença de les empreses i els drets d'explotació de les mateixes. En la majoria dels casos, no van aconseguir el suport de les direccions gremials, burocràtiques i grogues (propatronals), encara que en alguns casos puntuals, algunes seccionals sindicals també van donar suport a les ocupacions. El cas més ressonant, però no l'únic, és el de Zanón (actualment anomenada FaSinPat, Fábrica Sin Patrón), on els treballadors havien aconseguit recuperar les estructures sindicals (primer de base, després el sindicat) de les mans de la burocràcia, constituint-se en una organització classista (de lluita de classes).

El mecanisme habitual de la recuperació de les empreses es pot esquematitzar de la següent manera. Primer, s'ocupava l'empresa per a evitar el buidament d'estocs de mercadeies i béns de capital, per a enfrontar el lock-out o per a reclamar pel pagament de salaris deguts. A continuació, es decidia posar la planta en producció, com forma de cobrar-se els deutes patronals. Per a això, els treballadors es constituïen en cooperatives de treball i emprenien la lluita legal per a aconseguir que se'ls adjudiqués el dret a l'explotació de l'empresa. La majoria de les vegades, van aconseguir en primer lloc drets temporals per a l'explotació (2 anys o més), però no els drets de propietat, pel que hagueren d'emprendre noves lluites per a aconseguir l'expropiació de les empreses i que després se'ls adjudiqués la propietat. Aquestes lluites han arribat a durar anys, com en el cas de l'empresa productora de ceràmiques Zanón. Però aquest camí de lluites va ser molt llarg i dur.

El context de mobilització popular i la crisi política i de domini burgès i estatal van ser les condicions que van permetre que aquestes reivindicacions s'aconseguissin. El govern estava fortament afeblit i no podia impedir l'ocupació de fàbriques. No obstant això, no hem de creure que una vegada aconseguit el marc legal per a l'explotació de les fàbriques els problemes estaven superats. Ara havien d'enfrontar-se a problemes tan profunds com els altres, però de caràcter comercial. Les empreses recuperades moltes vegades havien estat buidades. No tenien estoc de peces ni de productes acabats. Moltes vegades els patrons ja havien retirat part important de la maquinària. En altres casos, el fet d'haver romàs tancats durant mesos va produir el dany de les maquinàries. Això va passar en diverses fàbriques de vidre o metall, on els forns es van arruïnar per romandre apagats. A més, pels grans deutes, tenien tallats els seus canals de proveïdors i la provisió d'energia o aigua, i per la inactivitat havien perdut a importants clients. L'accés al crèdit a aquestes empreses era nul.

Tampoc hem d'oblidar que es tractava d'empreses que havien fet fallida per la seva incapacitat per a competir en el mercat capitalista. Moltes de les empreses tenien tecnologia obsoleta i estaven descapitalitzades. Amb la qual cosa, en la majoria dels casos, el començament de l'activitat va estar basat en fortes dosis d'autoexplotació per a començar el procés de capitalització. Moltes vegades, els treballadors havien de treballar llargues jornades sense poder realitzar cap retir de diners, per a poder comprar noves mercaderies, i perquè no podien utilitzar les seves maquinàries, havent de produir de manera gairebé artesanal.

Característiques de les empreses sense patró

Segons l'estudi realitzat pel col·lectiu de periodistes de lavaca.org, el 2007 havia 163 empreses funcionant sense patró [2]. Els sectors de les empreses són dels més diversos. Bàsicament, hi ha tant empreses de serveis (informàtica, supermercats, periodisme, escoles i jardins d'infants, etc.) com empreses productives (construcció, autoparts, alimentació, hidrocarburs, plàstic, vidre, etc.). En general són empreses petites i mitjanes, amb una majoria d'empreses amb al voltant de 50 socis, encara que els extrems van dels 10 socis per al cas de les més petites i 500 per a les més grans. Pel que estem parlant de l'ocupació d'una fracció minoritària de les empreses argentines.

Quant a les formes d'organització, totes han pres la forma legal de cooperatives. En aquest sentit, la llei que regula les cooperatives és molt restrictiva en els aspectes organitzatius, ja que imposa l'existència d'una comissió administrativa i un president. Aquest president té poders gairebé plens en el seu exercici, havent de rendir comptes de l'exercici anual als associats en assemblees ordinàries una vegada a l'any. No obstant això, més enllà d'aquesta cobertura legal, la majoria de les cooperatives han adoptat de fet altres formes d'organització, que garanteixen la participació del ple dels associats en els més diversos aspectes de la vida de l'empresa.

D'altra banda, en la majoria dels casos es busca que el repartiment dels beneficis sigui igualitari entre tots els treballadors. En els casos que hi ha diferències salarials, són molt menors que en altres empreses de la mateixa branca. En els casos que les empreses sense patró hagueren de prendre nous associats, en molts casos ho han fet entre activistes que van donar l'ocupació des del primer moment. És el cas de la ceramista FaSinPat, que en els primers anys de la gestió obrera va experimentar un fort creixement de la producció havent d'incorporar nous associats. Molts d'ells eren membres del Moviment de Treballadors Desocupats, que van acompanyar als treballadors durant l'ocupació, en els enfrontaments amb les forces de seguretat i en les mobilitzacions exigint l'expropiació de la planta.

Un últim element a destacar és que moltes de les empreses recuperades van diversificar les activitats que realitzaven, buscant superar el fet de ser mers centres productius de mercaderies. Així, en moltes empreses recuperades funcionen centres culturals, biblioteques, sales d'atenció primària de salut, escoles, etc. Aquesta diversificació va ser una tàctica molt útil a l'hora d'aconseguir suports en les comunitats, així com una forma de gratitud al suport rebut. D'aquesta manera, les empreses recuperades van experimentar una important transformació, ocupant-se de diferents aspectes de la vida social dels barris.

El debat: cooperatives o control obrer?

Un important debat, de caràcter estratègic es va donar en el sí de l'esquerra i del moviment d'empreses recuperades. El problema a resoldre era com havien d'organitzar-se aquestes empreses en el marc del sistema capitalista. La solució més difosa ha estat la conformació de cooperatives. Aquesta forma, que revesteix caràcters jurídics precisos, va permetre donar un marc legal i avançar en l'explotació de les empreses.

No obstant això, com ja hem dit, l'Estat argentí preveu una important ingerència en la vida orgànica de les cooperatives. Si en la lluita, tots els treballadors estaven en peus d'igualtat, decidint en assemblees com dur endavant la lluita, la llei de cooperatives en l'Argentina estableix un mecanisme organitzatiu basat en la representació que allunya a la totalitat dels associats de la gestió quotidiana de l'empresa. Aquest primer obstacle va ser superat de fet per moltes de les empreses sense patró, que prenien formalment la categoria de cooperatives però que van constituir mecanismes democràtics de gestió.

Però en el capitalisme les cooperatives han d'enfrontar-se a problemes més importants. El procés de competència entre les empreses obliguen als patrons a introduir canvis en les formes de produir, augmentar els ritmes de treball, incorporar maquinària, acomiadar treballadors, etc. Com pot veure's, la producció per al mercat està en conflicte amb els interessos dels treballadors. No només pel que es produeix, sinó que també per com es treballa en les empreses per a produir. Per aquesta raó, els treballadors d'algunes empreses recuperades van elaborar un altre model d'organització, conegut com “el control obrer”. Aquesta modalitat implica el control pel ple dels treballadors de la totalitat del procés productiu. Està acompanyada una modalitat organitzativa que parteix de les assemblees de base de cada secció de l'empresa, l'elecció democràtica i directa de representants per a consells o altres organismes, la revocabilitat dels mandats per l'assemblea, el control permanent entre la base obrera i els seus representants, la promoció de la funció dirigent en tots els interessats i la projecció de la pràctica del control en la fàbrica cap al domini de la societat. Aquesta modalitat està acompanyada a més de la reivindicació de la nacionalització de les empreses [3]. No obstant això, la forma predominant és la cooperativa (més del 90% de les empreses recuperades), mentre que el 4,7% ha adoptat les forma de Societat Anònima o de Societat de Responsabilitat Limitada i només el 2,3% la de control obrer.

El kirchnerisme i la reconstrucció de l'hegemonia burgesa

L'elecció del president interí Duhalde a principis de 2002 va marcar el començament de la reconstrucció del domini burgès en després de la crisi. Amb la devaluació de la moneda es va posar fi a 10 anys de la política de convertibilitat, imposant-se una fracció de l'alta burgesia que buscava generar millors condicions per a competir en el mercat mundial. Va ser derrotada l'altra fracció burgesa, representada principalment pel capital financer i les empreses de serveis públics privatitzades durant els anys noranta, que buscava l'adopció del dòlar com moneda.

Només faltava disciplinar al poble que seguia lluitant, mobilitzant-se i organitzant-se. Per a això, el govern va utilitzar una doble tàctica: d'una banda, la repressió, per l'altre, l'anul·lació de moviments socials per mitjà de la cooptació o l'anul·lació política. La repressió va ser salvatge, i es va cobrar la vida de dos joves referents (Maximiliano Kosteki i Darío Santillán) del moviment piquetero el dia 26 de juny de 2002, quan els treballadors desocupats van llançar un pla de lluita que buscava tallar els principals accessos a la ciutat de Buenos Aires.

Si bé la repressió va causar la convocatòria precipitada a eleccions presidencials, també va implicar el començament de la decadència del moviment piquetero. Les assemblees, que van ser tan actives durant l'estiu de 2002, van començar a esmorteir-se. La falta d'objectius concrets, la falta d'experiència i una situació econòmica que començava a normalitzar-se, van ser alguns dels factors que van produir el seu reflux.

Va ser Néstor Kirchner, qui va assumir la presidència de la Nació el 25 de maig de 2003, a qui li va tocar recompondre el domini de l'Estat. Ex governador d'una província de l'extrem sud del país, desconegut per a molts, en un context de fort rebuig cap als partits polítics i sobre la base d'un discurs d'oposició al neoliberalisme, de condemna a les violacions dels Drets Humans durant l'última dictadura militar (1976-1983) i de reivindicació de la militància política d'intencionalitat revolucionària de la dècada del setanta, va aconseguir un fort suport popular, particularment dels organismes de drets humans (entre ells les mares i àvies de Plaza de Mayo), moviments socials, intel·lectuals, etc.

La recuperació de l'economia (en aquests anys, l'economia va créixer a un ritme d'entre 7 i 9% anual), la creació de noves ocupacions, acompanyats la majoria de les vegades de llargues jornades de treball i forta precarietat laboral, l'aplicació de plans socials contra la desocupació i la pobresa van servir també per a apagar gran part de la rebel·lia de les jornades de 2001.

Poc queda d'aquell moviment, que copejant casseroles i enfrontant a la policia, cantava en la carrers “Què se'n vagin tots, que no en quedi ni un!”. Això no vol dir que la mobilització popular s'hagi esgotat. Però sí s'ha transformat. La gran majoria es canalitza avui dia per canals institucionals, i si bé encara no s'ha reconstruït el sistema bipartidista característic de l'Argentina, els partits polítics del règim han recuperat part important del seu protagonisme. D'altra banda, la majoria de les organitzacions piqueteras es van alinear amb el govern. Aquelles que no ho van fer van perdre gran part de la seva influència i presència en la política nacional. Aquestes organitzacions depenien per a funcionar dels recursos de l'Estat i el govern, enfortit, només destina fons als moviments afins.

La crisi internacional de 2008 i noves ocupacions

En aquest context polític de fortalesa de l'Estat i el seu govern es va produir la crisi financera internacional a mitjan 2008. En aquell moment es van produir noves fallides d'empreses. Però no van ser tan generalitzades. L'Estat comptava amb suficients reserves com per a afrontar la crisi econòmica. Així, l'any 2009 es va produir una reducció en el creixement de l'economia, però no una recessió.

Es van produir algunes fallides mentre algunes empreses es van declarar en situació crítica. Els treballadors van ocupar aquestes plantes, però el govern, lluny de permetre la proliferació de recuperació d'empreses va realitzar salvaments de les empreses per mitjà de préstecs o les va intervenir amb la intenció de sanejar les seves finances per a després retornar-les als seus amos. Això és el que va succeir amb les empreses més grans. Mentre que algunes empreses petites van declarar la fallida (en molts casos fraudulentes, provocades a dretcient pels amos) i els seus treballadors les van ocupar amb la intenció de posar-les a treballar sense patró. En aquests casos, la recuperació de les empreses va ser més dificultosa. Si entre 2002-2003 les recuperacions hagueren d'enfrontar a un govern afeblit, que intentava recompondre la seva autoritat, i el poder judicial es veia superat per la mobilització popular, ara havien d'enfrontar un enemic enfortit en condicions de major aïllament. A més, la possibilitat d'aconseguir noves ocupacions feia que molts dels treballadors no romanguessin en la lluita. La fortalesa de l'Estat va permetre a la burgesia controlar millor la situació impedint que es generalitzi.

Conclusions. Un balanç anarquista sobre les empreses sense patró

Molt s'ha escrit sobre les ocupacions de fàbriques en l'Argentina en els anys 2001-2003. Importants sectors de la militància anticapitalista de tot el món van bolcar la seva mirada cap a aquestes experiències buscant trobar l'avanç cap a una societat socialista. No obstant això, a deu anys de la rebel·lió de 2001, creiem que és necessari realitzar un balanç més profund de l'experiència.

En primer lloc, voldríem sintetitzar alguns aspectes que ens resulten centrals a l'hora d'analitzar el procés. Podem resumir breument aquesta caracterització en els següents punts:

* Les ocupacions i empresesnrecuperades són expressions de la lluita de classes entre la burgesia i el proletariat. Més encara, corresponen orgànicament al moviment obrer argentí, són produïdes per treballadors o per treballadors desocupats, reprenent tàctiques de lluita de llarga data.

* Les particularitats que revesteixen aquests processos no es deuen al fet que siguin externs al moviment obrer i a la lluita de classes sinó a les diferents etapes que va ser travessant la formació econòmica-social argentina en les últimes dècades. La resposta obrera sorgeix com resposta a la política de la burgesia.

* Les ocupacions i recuperades no són generades per grups polítics (minories) comunistes, ni anarquistes. En realitat no van ser planificades per ningú. Són expressions legítimes de la lluita de classes. La derrota i divisió de la classe obrera i les seves direccions burocràtiques moltes vegades comporten que les ocupacions i recuperades siguin vist com un fenomen juvenil o de partits d'esquerra, ja que aquests van ser els seus principals defensors mancant moviment obrer organitzat.

En aquest sentit, creiem que és possible avançar en un balanç de l'experiència, que ens permetin extreure ensenyaments per a altres latituds i temps. En aquest sentit no podem deixar de destacar els punts excel·lents de l'experiència. Si bé hem de tenir en compte que aquestes experiències van ser de caràcter defensiu i que van estar principalment centrades en empreses petites i mitjanes, baixament tecnificades, i per aquesta raó vulnerables a la competència capitalista, són experiències valuoses d'autogestió que demostren les possibilitats de produir sense patró. Les empreses recuperades permeten demostrar a la major part de la població la possibilitat de l'autogestió. L'existència de centenes d'empreses funcionant sense patró, on són els treballadors qui decideixen el curs d'acció davant la producció, ampliant les seves preocupacions a altres problemes de la vida de les seves comunitats.

En aquest sentit, l'exemple de Zanón tal vegada ens demostri les possibilitats de l'autogestió, d'una producció orientada per l'interès social i no pel guany privat. En aquest sentit, entre 2002 i 2005, l'empresa va aconseguir augmentar enormement la producció duplicant, en aquest mateix període, la quantitat de llocs de treball.

Tal vegada més important és que en aquest mateix període, sense la vigilància i la pressió patronal es van reduir dràsticament els “accidents” de treball. Si sota la gestió patronal hi havia 300 accidents anuals, en el període 2002-2005 només va haver-hi 33, tots lleus, sense registrar cap mort [4], el que ens parla d'una clara millora en les condicions de treball.

No obstant això, creiem que hem d'analitzar també els límits que el capitalisme imposa a les empreses recuperades. Per a això hem de clarificar quins són els nostres objectius com anarquistes i què entenem per autogestió. Com dèiem més amunt, la majoria d'aquestes empreses hagueren de tornar a produir en condicions molt adverses: falta de proveïment de mercaderies, impossibilitat d'accés al crèdit, obsolescència tecnològica, cadenes de comercialització destruïdes. Per la qual cosa, hagueren de basar la seva producció en fortes taxes d'autoexplotació dels treballadors. Moltes de les empreses recuperades desesperades per l'accés a crèdits i subsidis van acabar lliurant la gestió de les empreses a persones amb vincles polítics, amb el que van acabar cridant a un nou patró per a gestionar les empreses. D'aquesta manera, molts treballadors van renunciar a l'autogestió per a mantenir el seu lloc de treball.

D'altra banda, la necessitat de mantenir la competitivitat comporta que els treballadors de moltes d'aquestes empreses tinguin ingressos inferiors als de treballadors que realitzen les mateixes tasques en empreses privades. La mateixa Zanón (tal vegada una de les empreses més paradigmàtiques i la qual sol presentar majors assoliments) ha hagut d'enfrontar dificultats econòmiques en els últims anys. A diferència dels seus competidors privats, ells no compten amb cap tipus de subsidis a l'energia que consumeixen, amb el que els seus costos de producció són més elevats.

És per això que hem de preguntar-nos sobre la viabilitat de l'autogestió a petita escala. Si és possible generar illes d'autogestió en els marcs del sistema capitalistes o si el capitalisme té mecanismes per a neutralitzar aquestes experiències. La realitat de moltes empreses recuperades marquen que en realitat s'està autogestionant la misèria, sectors de l'economia que el propi sistema capitalista descarta per considerar-los inviables.

Per aquesta raó, hem d'apuntar a autogestionar la totalitat de la producció i de la vida social. I per a això és necessari expropiar massivament a la burgesia, construint una societat socialista i llibertària. No existeixen oasi de socialisme en el marc de la societat capitalista i no es pot construir al marge del sistema i viure aquí: cal destruir al sistema. No hi ha convivència possible. Com diuen a Zanón: "si no es fa la revolució, Zanón es queda sola i la destrueixen".

En el procés d'ocupació de fàbriques els anarquistes tenim molt que aportar alhora que aprendre. Hem d'aportar la nostra perspectiva política, alhora que brindar el nostre suport moral i militant i ajuda tècnica i econòmica. Buscant sempre la solució del conflicte en funció dels interessos dels implicats: conservar el treball. En el marc d'aquesta lluita es pot aconseguir avanços de consciència. Avanços que podran acumular-se en la construcció d'un moviment obrer classista si aquestes experiències romanen vinculades a les organitzacions de treballadors, participant de les seves lluites braç a braç.

Red Libertaria, Argentina

Notes:

1. La acefalia es va produir ja que el vicepresident havia renunciat després d'haver denunciat el pagament de suborns en el parlament davant el tractament d'una llei de flexibilització laboral.

2. Colectivo lavaca, Sin Patrón, Buenos Aires, 2007. Más informació en www.lavaca.org

3. Aiziczon, Fernando, “Teoría y práctica del Control Obrero: el caso de Cerámica Zanón, Neuquén, 2002-2005”; a Revista Herramientas…

4. Aiziczin, Fernando, op. cit.

http://www.anarkismo.net/article/19296

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció