Sindicalisme al Nord d’Àfrica, un sindicalisme proper i desconegut

El procés de colonització del Nord d'Àfrica va suposar una intervenció violenta i externa en el desenvolupament d'aquestes societats, introduint el sistema capitalista basat en l'explotació del treball assalariat i construint aparells estatals al servei de la seva dominació. És el colonialisme qui estableix i traça les fronteres entre les societats, és ell també qui imposa per la força un altre procés de desenvolupament històric, que els és estrany, destruint cultures, transformant-les, incorporant-les a l'ordre internacional establert.

La creació d'aparells estatals que intenten dominar societats que fins a aquest moment havien existit sense estat, sense cap autoritat externa que els sotmetés, amb la seva pròpia organització social autogestionada, és un factor clau per a entendre com la lluita d'alliberament nacional no ha suposat cap alliberament, sinó la presa de poder d'aquest aparell estatal colonial per les elits nacionals que s'han integrat en el sistema dominant a nivell mundial amb una relació de dependència estructural. És en aquest marc, on cal entendre algunes característiques del sindicalisme en el Nord d'Àfrica que anem a assenyalar.

El Sindicalisme i el Moviment d'Alliberament Nacional

En primer lloc, el sindicalisme sorgeix dintre del moviment d'alliberament nacional, però al mateix temps, com model importat de la metròpoli. La prioritat és la independència nacional, la lluita contra el colonialisme, el moviment sindical ha d'estar al servei d'aquesta lluita. Aquesta concepció impedeix l'existència d'un sindicalisme autònom que prengui com punt de partida els interessos dels treballadors, i no els de la nació.

El resultat d'aquesta concepció, especialment en els països que ha estat el moviment d'alliberament nacional qui ha pres el poder després de la “independència”, ha estat la inclusió directa del sindicalisme dintre de l'aparell estatal, amb forta repressió de qualsevol dissidència dintre del sindicat i la seva vinculació a l'elit en el poder (sigui a l'exèrcit, al partit en el poder o a ambdós), àdhuc amb moments concrets d'enfrontament, ja per pressió dels treballadors, ja per lluites internes de poder. Aquest model de sindicat únic com part de l'aparell estatal dominant està representat per la UGTA a Algèria, la UGTT a Tunísia i la EDUF a Egipte.

En el Marroc pren unes característiques diferents degut al fet que els moviments d'alliberament nacional no arriben al poder després de la independència. És el rei-sultà, el Makhzen, que havia acceptat i pactat la dominació colonial qui assumeix el procés “d'independència” nacional, desplaçant al MLN, mitjançant la compra o la repressió, el pal o la pastanaga. Això provoca que el sindicat únic, que participa en la lluita d'alliberament, la UMT, es vagi fragmentant, primer amb la creació de la CDT per part de la USFP (socialistes) i posteriorment amb la creació de múltiples sindicats, impulsats per partits polítics o per sindicalistes professionals, fins a la xifra de més de 20 sindicats i uns 5 o 6 amb major representativitat.

Fortes lluites obreres

Una segona característica important és l'existència de forts moviments de lluita i resistència obrera. La falta de drets sindicals, l'explotació salvatge, els continus abusos, el tracte inhumà…, han provocat forts moviments vaguístics, generalment espontanis, tant en l'última part del segle XX com en aquesta primera dècada del XXI. Les vagues de 25.000 treballadors/es del tèxtil a Egipte, les lluites dels miners de Jerada, Jbel Awan i ara Kheroubga al Marroc, la revolta de l'any passat en la conca minera de Gafsa a Tunísia, etc., mostren l'existència d'un moviment obrer que, a pesar de la repressió i de la falta d'un sindicat nacional que els defensi, està viu i amb capacitat de créixer i estendre's.

I el que és més important, la falta d'aquest sindicat imposa l'autoorganització en les lluites, la seva vinculació amb els centres de treball i el seu funcionament horitzontal, encara que dificulta l'extensió de les lluites i la seva coordinació.

Desenvolupament del sindicalisme autònom

Les característiques abans assenyalades estan creant les bases d'existència d'un sindicalisme autònom.

A Algèria, l'aixecament popular de 1990 va permetre la creació de sindicats autònoms en l'administració pública, en la sanitat, en l'ensenyament, etc. Aquest sindicalisme autònom manté una dura batalla amb l'Estat que imposa al seu sindicat la UGTA com únic interlocutor i que tracta d'impedir que aquest sindicalisme autònom pugui convertir-se en una confederació amb capacitat d'introduir-se en els sectors productius i privats.

A Egipte és a través de centres d'assessorament sindical com s'estan construint les bases d'aquest sindicalisme autònom.

A Tunísia, paralitzat fins a ara el projecte de la CGTT, s'intenta el mateix camí que a Egipte amb el OTDLS.

Al Marroc, la pluralitat sindical fa que els corrents sindicals més conscients i combatius treballin dintre dels grans sindicats reformistes, resultant que les lluites obreres estan relacionades amb diferents sindicats i que sindicalistes combatius es trobin en diferents sigles (per exemple, els treballadors de Delphi- Tànger, que van portar a terme una lluita exemplar, pertanyien a la UNTM, sindicat lligat al PJD, islamistes moderats, col·laboradors del Mahkzen).

Perspectives i suport mutu

Les perspectives de futur passen per les iniciatives de sindicalisme autònom, independent dels estats i dels partits, i amb una visió de lluita de classes, no reformista, que estan sorgint. També cal tenir en compte als corrents sindicals dintre dels sindicats reformistes que potenciïn la lluita obrera, respectin les decisions dels treballadors i treballin per la seva autoorganització, al marge d'interessos partidistes i ideologies autoritàries.

La lluita contra les privatitzacions, les multinacionals, la desregulació generalitzada del mercat de treball, la precarització de la mà d'obra i la reculada en els drets i llibertats sindicals són punts comuns per a la lluita del sindicalisme revolucionari de les dues ribes sobre els quals ha de desenvolupar-se la solidaritat i el suport mutu.

Finalment, assenyalar la necessitat que el sindicalisme autònom i els corrents de sindicalisme alternatiu del Nord d'Àfrica sàpiguen entroncar amb les tradicions d'autogestió, de propietat i treball col·lectiu, de federalisme que han perviscut especialment en les zones més marginades i d'on procedeix gran part dels treballadors. La creació en alguns punts del Marroc (com Taroudant) de sindicats de camperols pobres pot ampliar la visió del sindicalisme en aquests països on la terra i l'aigua segueixen sent elements bàsics de la seva cultura i de la seva visió del món. En la mesura que el sindicalisme s'allunyi de l'aparell de l'Estat creat pel colonialisme i s'acosti a models socials aliens al capitalisme i arrelats en les seves pròpies societats, podrà tenir un caràcter transformador i revolucionari.

Agustín Gómez és ansenyant i afiliat a CGT Cadiz

Article publicat als Materials Internacionals núm. 17 del Rojo y Negro (octubre 2009), que us podeu descarregar a: www.cgt.org.es/IMG/pdf/MI_octubre09_Web.pdf