Sindicalisme, articulació multisectorial i poder popular

L’escena

El cicle de lluites obert pel 15M s’ha tancat quan van arribar a un sostre en el qual feien falta referents polítics que donessin una orientació política a nivell qualitatiu i amb caràcter ofensiu als moviments socials.

Davant la falta de referents en gran part de l’esquerra, més centrada a autodestruir-se que a construir (i a l’anarquisme va ser gairebé la tònica general fa uns 2 a 3 anys), moltes activistes van acabar atretes pels cants de sirena de Podem i l’assalt institucional. Però això ja és aigua passada. Ara veiem que el cicle electoral està tocant a la seva fi i hem de veure com podem reactivar la lluita als carrers. Dit d’una altra manera, obrir un nou cicle de lluites partint de l’actual conjuntura.

Si bé podem dir que les lluites laborals són imprescindibles en la lluita de classes, no pot ser expressament l’eix central de la mateixa, ja que en aquests moments el capitalisme afecta a totes les àrees de les nostres vides, no només el treball. De fet, segueixen existint altres estructures socials d’opressió com el patriarcat i el racisme que acaben relacionant-se. Sense entrar ara en aquests temes, en el panorama laboral actual, a part de l’actual conjuntura de precarització, microempreses, treball temporal… trobem un desencantament generalitzat amb els actuals sindicats majoritaris, convertits en gestories i serveis burocràtics corruptes. Tot això és resultat de l’ofensiva neoliberal dels ‘70, època en què les esquerres estaven en retrocés i l’afiliació sindical descendia. Van arribar les externalitzacions, les deslocalitzacions i les reconversions industrials que van reconfigurar els teixits laborals i empresarials de tot el món, fins avui en dia. Amb l’arribada de la mal anomenada crisi econòmica del 2007-2008, la situació de les esquerres i el teixit sindical en esclatar aquesta crisi eren testimonials enfront de l’hegemonia gairebé absoluta de la ideologia liberal.

També deixaven molt a desitjar les opcions revolucionàries, que estaven relegades al folklore i les discussions en el passat gloriós. Tot això més una passivitat generalitzada, el descontentament de la població va començar a posar el focus de la mirada en altres problemes com la corrupció, l’atur, l’habitatge i els serveis públics principalment.

Les lluites laborals d’avui

Malgrat el desencantament amb els sindicats, una escassa consciència de classe generalitzada i l’actual situació del mercat laboral, sí que hem vist conflictes laborals importants. A més de recordar els conflictes miners, el de Panrico i Cocacola, caldria esmentar les de Correus, en el sector TIC en empreses com HP i Indra on van començar a tenir implantació sindical, i més especialment el de Movistar, sense deixar enrere la vaga recent a Telemarketing per un conveni digne. També veiem que en el sector serveis comencen a crear-se seccions sindicals, en concret, en l’hostaleria. No sense oblidar a les Kellys, les cambreres d’hotels, el sindicat de manters i fins i tot les empleades de la llar, són exemples de com els sectors més precaris comencen a organitzar-se. A més, cal mencionar l’arribada del sindicalisme a arts gràfiques com el de figurants o els sindicats de músics. Això vol dir que al món laboral hi ha conflictes oberts i que des de les bases d’un sindicalisme de classe hem de saber impulsar-les, dotant-les d’eines i recursos perquè aquestes lluites creixin sense importar les sigles, sinó atenent al sentit estratègic.

En tots els conflictes esmentats anteriorment, els actors (sindicals) són diferents així com la composició de la plantilla que està involucrada en aquests conflictes. Tot això ens indica la diversitat de sindicats que estan duent a terme les accions i mobilitzacions. Faré especial esment al cas de la vaga de Movistar com a exemple d’articulació multisectorial, el qual va trencar la barrera de les lluites sectorials per connectar amb els moviments socials, la qual cosa va permetre que aconseguís tal envergadura i repercussió. En aquest sentit, hem de fer anàlisis àmplies que vagin més enllà dels nostres espais polítics o d’implantació del nostre sindicat que vagin en el sentit de teixir aliances amb altres sindicats i moviments socials.

En què fallem

Ja n’hi ha prou de laments i de culpar al sindicalisme de concertació. Mirem ara cap a nosaltres. Un gran error és confondre el sindicat amb una organització política i reivindicar la identitat del mateix i la ideologia abans que atendre a l’aspecte funcional. Quan prioritzem la identitat sobre el funcional, ocorre que passa de ser sindicat a grup d’afinitat on entren majorment aquelles persones que tenen certes simpaties amb l’anarquisme, i que fa altres coses desatenent el sindicalisme.

Cal doncs preguntar-nos sobre com estem actuant i com pretenem articular un sindicalisme funcional en aquest teixit laboral tan precaritzat i descompost si el que pretenem és créixer. És més, com podem configurar un moviment sindical que arribi als barris, quines aspiracions es poden realitzar des del sindicalisme alternatiu i emplenar els buits on el sindicalisme de concertació no arriba. En política, quan una organització, una força o un actor deixa un espai en l’escenari, és una oportunitat perquè una altra força l’ocupi. Això és el que hauríem de saber llegir i aprofitar.

Les preguntes que hauríem de fer-nos per a la reflexió i l’autocrítica haurien d’anar en aquests sentits: com afrontem la subcontractació? Com podríem donar cobertura sindical a sectors desprotegits i temporalitzats com l’hostaleria, les empleades de la llar o les cambreres d’hotels? Què fer amb els i les treballadores a microempreses i PIMES? El sindicalisme de barri podria ser una resposta interessant davant aquestes preguntes, ja que ampliaria el camp d’acció cap al barri i facilitaria l’articulació multisectorial.

Sortida cap endavant

Hem d’anar superant els debats sobre les formes, els continguts i les identitats per passar a centrar-nos en anàlisis de conjuntura, fulls de ruta, propostes i línies estratègiques. Així que les qüestions de fons no són si el sindicalisme ha de ser això o allò altre, si ha de ser llibertari o no, o si l’estructura està burocratitzada o no, sinó que més aviat ha d’anar en el sentit del paper que pugui jugar com a eina per a l’emancipació de la classe treballadora actual i quines línies polítiques assumeix com a instrument per a la lluita de classes. Més enllà de la legalitat vigent i dels mètodes de lluita en si, hem de plantejar-nos unes línies que permetin una ofensiva a nivell polític-social. En aquest sentit, primer hem de comptar les forces que tenim i quines objectius ha de tenir un sindicalisme revolucionari. Podem posar com a finalitat l’assumir el control de l’economia per part de la classe treballadora, però al mig existeixen molts altres objectius: constituir-se com a referent en les lluites obreres, oferir eines i suport logístic en la formació de noves seccions sindicals i assessorament laboral, tenir contacte amb cooperatives, teixir segells sindicals als barris, tenir borses de treball pròpies, caixes de resistència per a vagues, bases per a la recuperació d’empreses, mútues… Són ara com ara només una tempesta d’idees, però realment necessàries per anar concretant objectius i avançar en la matèria.

Després, la relació de l’anarquisme amb el món laboral ha de, primer, donar respostes a curt termini en el sentit d’oferir eines funcionals que resultin efectives per poder guanyar conflictes laborals, com per exemple, propostes per revitalitzar un sindicalisme revolucionari. No és que la gent s’hagi d’acostar a l’anarcosindicalisme o al sindicalisme revolucionari, sinó com podem anar acostant les eines del sindicalisme revolucionari als sectors precaritzats i al món laboral, quines solucions podem aportar a aquesta conjuntura laboral i quines estratègies dur a terme per avançar.

Tant en els moviments socials com al món laboral, el nostre paper com a llibertaris és assumir una responsabilitat política de constituir-nos com a tendència organitzada i inserir-nos en les lluites existents tractant que aquestes lluites avancin seguint unes línies polítiques socialistes llibertàries, no perquè tenim raó, sinó per encert estratègic.

Si no volem mantenir-nos més temps a la defensiva, necessitem propostes per passar a l’ofensiva. Una d’elles, ja que estem tractant el problema de l’escassa vinculació entre moviments socials i lluites laborals, és l’articulació multisectorial, que consisteix bàsicament a tendir ponts i, d’alguna manera, sincronitzar objectius que puguin assumir-se tant des de la perspectiva laboral com des dels moviments socials, que existeixin llaços solidaris entre ells, com el succeït a la vaga de Movistar, la qual va rebre suports des de la PAH i altres col·lectius.

La proposta d’articulació multisectorial servirà com a primer pas per trencar les barreres sectorials i fixar les bases per a la construcció del poder popular, això és bàsicament, la capacitat material del poble per realitzar les seves aspiracions i decidir el seu propi destí en totes les esferes de la vida pública: política, economia, societat i territori. Aquí el sindicalisme revolucionari entraria en el paper de la construcció d’un nou model econòmic sense deslligar-se de la resta de lluites. I el nostre paper com a llibertaris és ser un actor polític que impulsi un moviment popular fort i independent.

* Article extret del web Regeneración Libertaria publicat al núm. 188 de la revista Catalunya