CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Sobrietat i cobdícia

Dijous, 12 setembre, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Coneixeu el conte de Tolstoi «Quanta terra necessita un home»? Tracta d’un camperol, Pajom, que viu dominat pel desig creixent de posseir més i més terres de conreu. El seu afany fa que a la llarga es guanyi l’enemistat dels seus paisans i, en part per aquesta malvolença i en part per la seva mateixa ambició, acaba marxant a un altre poble.

En tot moment les seves collites han estat bones i sempre al començament de cada nova empresa se sent feliç, però tard o d’hora acaba patint una fiblada d’insatisfacció que l’empeny a augmentar les seves propietats.

Un dia un viatger l’informa que al llunyà país dels bashkires —una gent senzilla i feliç que viu del pasturatge— pot aconseguir molta més terra que la que està a punt de comprar amb els diners que té estalviats.

Sense tardança, Pajom emprèn el llarg viatge cap a aquella contrada. Quan arriba, els bashkires, en veure’l, l’acullen amb grans mostres d’hospitalitat. Després d’obsequiar-los amb unes quantes bagatel·les, Pajom els expressa el seu desig d’aconseguir terres i quan ja són a punt de regalar-li tota la que vulgui, arriba el seu cap, qui, després d’assabentar-se de la seva pretensió, li diu que pot adquirir tota la terra que vulgui però al preu de mil rubles al dia.

—Al dia? Quina mena de mesura és aquesta? A quina superfície correspon? —pregunta Pajom.

El cap de la tribu li contesta que és tota la terra que càpiga en el rectangle que delimitin les seves passes durant tot un dia. Ara bé, hi ha una condició, si en amagar-se el sol darrere l’horitzó no ha aconseguit tornar al punt de partida, ho perdrà tot.

Al dia següent, amb els primers raigs del sol, comença a caminar i aconsegueix abastar molt del terreny més fèrtil que mai hagi vist, però el seu tarannà cobdiciós el fa avançar més i més, sempre empès per la fiblada de la insatisfacció. Quan sembla que ja és hora de començar el retorn, sempre hi ha alguna cosa que l’empeny a seguir avançant, encara que pateixi una calor insuportable.

Quan arriba el capvespre, Pajom s’adona que ha mesurat malament el temps i que potser no arribarà al punt de partida abans de la posta de sol. Llavors corre i corre, amarat de suor, la boca seca i el cor bategant amb violència. En arribar per fi on l’espera el cap dels bashkires, cau primer de genolls i després de bocaterrosa, alhora que llença un raig de sang per la boca.

L’enterraran en una rasa, amb prou feines dos metres de terra: això és tot el que al final ha pogut aconseguir al preu de malgastar la seva vida fins a perdre-la.
El missatge de Tolstoi és clar i senzill: per gaudir de l’existència, cal viure d’una manera austera, amb sobrietat, ja que la cobdícia ens fa malviure.

Jo comparteixo el seu criteri. Si em permeteu fer un joc de paraules, us diré que sóc partidari d’una economia basada en fer economies, és a dir, en evitar el desbaratament de les riqueses. I la principal riquesa d’una persona és el fet de viure en plenitud. Si ens deixem dur per un afany desmesurat de «millorar econòmicament», potser no morirem de manera tràgica com el protagonista del conte, però si que posarem en perill la nostra salut física i emocional de manera irreversible.

I no he dit per l’afany d’enriquir-nos, sinó pel de «millorar econòmicament», perquè ara mateix enriquir-se en un sentit material resulta impensable. El Sistema que des de fa dècades ens animava a treballar per consumir i consumir i ser feliços consumint sense moderació, ara vol que ens conformem amb l’austeritat que ens ha imposat. Ens van malejar en nom del dogma del creixement econòmic il·limitat i ara ens volen fer creure que la precarietat i la pobresa de les classes socials populars són inevitables.

No confonguem, doncs, l’austeritat voluntària i feliç, la sobrietat aplicada a la vida quotidiana d’una persona, amb la falsa austeritat que prediquen i apliquen certs economistes i polítics. No podem anomenar austeritat a la imposició d’unes mesures que impliquen un espoli a favor del capitalisme financer i un atac contra els drets socials inalienables de la ciutadania: els drets a l’habitatge, la salut, l’educació, l’alimentació sana, la protecció social i un treball digne.

Em penso que hi ha una gran diferència entre el nostre context i el del conte de Tolstoi: mentre que Pajom és víctima de la seva pròpia cobdícia, la nostra societat és i ha estat víctima innocent de la cobdícia dels financers i els seus còmplices.

Hem de lluitar contra la precarietat que ens assetja, que afecta sobretot les generacions més joves, condemnades ja a la pobresa. Hem de lluitar al costat de les persones encara més desafavorides que nosaltres, sense reserves o restriccions.

I, alhora, sense renunciar al dret al benestar, que forma part dels drets humans, hem de cercar camins per tornar a viure en harmonia amb la nostra pròpia naturalesa, és a dir, amb la Naturalesa.

* Article publicat al núm.152 de la revista Catalunya.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció