Solidaritat Obrera

Denominació aplicada l'any 1907 a la unió local de societats obreres de Barcelona. Sembla haver estat una mena de resposta a la formació de la Solidaritat Catalana. En tot cas, en la seva organització prengueren part tant anarquistes com socialistes, nous sindicalistes i vells republicans. La reorganització de la Unió Local de Societats Obreres existent a Barcelona fou empresa pel juny del 1907, i el 25 de juliol hom publicà un manifest —programa signat per 36 societats que aviat havien d'ésser prop de 60—. Sobresortí especialment la proclamació d'una neutralitat envers les concepcions polítiques dels possibles adherents, per a possibilitar la unió de tots els treballadors i llur "acció econòmica".

És obligat de veure-hi una relació amb el sindicalisme revolucionari francès i el seu caràcter economicista i pragmàtic. I cal afegir que tant els socialistes com els anarquistes que havien de col·laborar-hi eren en un cert sentit no ortodoxos, elements pro-sindicalistes d'ambdós corrents, cosa que es manifestà indirectament en els congressos internacionals respectius de Stuttgart i Amsterdam de l'agost del 1907. Per la part socialista cal destacar en aquest sentit Antoni Badia i Matemala i Antoni Fabra i Ribas; Josep Prat, Anselmo Lorenzo i, sobretot, Tomàs Herreros foren potser els dirigents anarquistes que més afavoriren l'aproximació al nou sindicalisme.

La federació local barcelonina assolí un desenvolupament segur i féu aparèixer com a òrgan de premsa "Solidaridad Obrera" (19 d'octubre de 1907). Actuaren com a secretaris Antoni Colomé, Badia i Matamala i Jaume Bisbe. Després, una assemblea celebrada a Badalona el 25 de març de 1908 decidí la convocatòria d'un Congrés Obrer de Catalunya, que efectivament se celebrà a Barcelona en 6-8 de setembre de 1908. Hom constituí llavors la Confederació Regional de Societats de Resistència Solidaritat Obrera, amb delegacions d'unes 110 societats obreres, la gran majoria de la província de Barcelona. Hi hagué una presència en massa dels caps socialistes catalans (Badia i Matamala, Fabra i Ribas, Josep Comaposada, Josep Floresví, etc) i es produí un equilibri de forces amb els anarquistes (Rossend Vidal, Tomàs Herreros, M.V.Moreno, Jeroni Farré, Josep Rodríguez i Romero), que es reflectí en uns acords ambigus: l'acceptació de la tàctica de l'acció directa no havia d'impedir l'adopció d'altres accions si ho determinaven les circumstàncies. En el consell directiu de la nova organització hi hagué també un cert equilibri entre socialistes (Badia i Matamala), sindicalistes (com Josep Roman, que fou elegit secretari general) i anarquistes (Tomàs Herreros).

Aquesta entesa permetria guanyar el combat contra la influència lerrouxista dins la Solidaritat Obrera (afer de La Neotipia) i assolir un ràpid desenvolupament numèric (15 000 adherents a mitjan 1909). D'altra banda, l'esclat dels fets de la Setmana Tràgica ajornaren els treballs ja iniciats pel juny del 1909 per preparar un segon congrés que hom volia d'àmbit estatal. Les creixents tensions entre socialistes i anarquistes acabaren amb la marginació dels primers vers l'estiu del 1910, en què accedí a la secretaria general Josep Negre. Finalment, el congrés d'octubre-novembre del 1910, celebrat a Barcelona, decidí la fundació de la Confederació Nacional del Treball.