Butlletí Nº7 Secció sindical de la CGT Diputació de BCN. Alguns apunts per a un balanç de la feina feta durant els últims 4 anys - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
C/ Burgos 59, baixos - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 120 481 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

Butlletí Nº7 Secció sindical de la CGT Diputació de BCN. Alguns apunts per a un balanç de la feina feta durant els últims 4 anys
dissabte 18 d'abril de 2015 / Notícies / Visites: 208
Menéame

ALGUNS APUNTS PER A UN BALANÇ DE LA FEINA FETA DURANT ELS ÚLTIMS 4 ANYS
(1.) Les anteriors eleccions sindicals a la Diputació de Barcelona es van produir a principis del mes d’abril de 2011. En aquestes, la CGT vam presentar candidatura per a la Junta de Personal, l’òrgan de representació del personal funcionari. No vam poder presentar cap candidata per a Delegada del personal laboral i, així, la delegada
de laborals que va sortir triada va ser per a la UGT. En funcionaris, vam ser la tercera candidatura més votada i la que més va créixer en nombre de vots d’entre les quatre que es van presentar. Vam treure un delegat més a la Junta que en les eleccions del 2007, tot obtenint-ne 4, d’un total de 29. Això ens conferia prop d’un 14% de representativitat, més que suficient per a poder ser presents a la Mesa de Negociació de la Dipu, en superar el llindar del 10% que la llei estableix per a que una secció
sindical tingui dret a accedir a la negociació col·lectiva.

(2.) Així, ens vam guanyar el dret a seure allà on es decideixen les coses, per primer cop des de la reconstitució de la CGT a la Diputació,feia poc més de quatre anys. Fet molt significatiu, perquè ens ha permès incidir en major o menor mesura, al llarg d’aquest temps, en totes les negociacions que s’han produït, tant en els acords que hem signat (que no han estat pocs, tot i que els altres sindicats sempre ens diuen que “vosotros nunca firmais nada” i que “sois los del no a todo”) com en aquells que hem decidit no subscriure. Òbviament, la nostra presència no podia ser determinant, atès que la nostra representativitat ens feia prescindibles, des d’un punt de vista purament aritmètic, per a arribar a qualsevol acord en Mesa. Tanmateix, aquesta presència ha fet que molt sovint els altres sindicats haguessin de definir la seva posició prenent com a referència la nostra, i crec que aquesta ha estat decisiva en
moltes de les negociacions que s’han produït al llarg d’aquest temps (incloent-hi algunes de ben importants), el resultat de les quals hauria estat molt diferent en absència de la CGT.

(3.) Haver obtingut la condició de sindicat representatiu ha suposat que haguéssim de fer front a un volum de feina sindical molt més gran que abans, atès que ha fet que una secció sindical amb un nombre relativament petit d’afiliades, com la nostra, hagués d’assumir un calendari de 2 reunions en alguns moments frenètic. A banda de les reunions i assemblees de la pròpia secció, de la Junta, i de la Mesa de negociació, cal afegir aquí les de tot un seguit de comissions negociadores derivades de la pròpia Mesa (vestuari,millores socials, seguiment i control d’hores extres, formació, promoció i manual de funcions...), així com altres que s’han anat creant durant aquest temps, com la comissió del Pla d’Igualtat, per exemple. Tot això ho hem fet sense comptar en cap moment amb cap persona alliberada, amb grans dosis de voluntarisme, i partint d’una relativa inexperiència en processos de negociació
col·lectiva. A més, el procés d’aprenentatge s’ha hagut de fer en un entorn caracteritzat per una hostilitat activa en contra nostra per part de RR.HH. i dels altres sindicats, i en un context tensionat per la política de retallades laborals i socials empresa pels governs espanyol,català, i per la pròpia Diputació (especialment, però no exclusivament, durant el període del pacte de govern CiU-PP).

(4.) L’experiència ha estat en alguns moments dura, però cal reconèixer que, en l’àmbit sindical, a hòsties s’aprèn abans i millor. A més, nosaltres, dins la nostra concepció de l’acció sindical, assumim el conflicte i la confrontació, no el defugim pas (com sí que fan d’altres). És per aquest motiu que hem tolerat molt millor aquest context, penso, que no pas UGT i CCOO, els quals han vist com el model de relacions laborals consensual i de pau social que havia imperat durant dècades a la
Diputació se n’anava en orris amb la crisi i les retallades (malgrat que en els últims temps sembla que hi ha hagut un cert –i relatiu— retorn a la vella i amable pau dels cementiris). Pel que fa a nosaltres, de fet, si alguna cosa hem lamentat en alguns moments, i lamentem encara, és no haver pogut portar el nivell de conflictivitat més enllà, per tal d’obligar RR.HH. a claudicar en temes clau, i als altres sindicats a
elevar el seu llistó reivindicatiu. Especialment, quan s’havia de plantar cara al tancament o a la privatització de serveis (com en el cas del CAD Mundet o la bugaderia del Pavelló Nord), moments en els quals el tripartit UGT-CCOO-CTeC ha brillat més aviat per la seva absència.

(4.) La nostra presència a la Mesa ha servit també, i aquest és un punt important, per a fer més transparents les negociacions entre sindicats i corporació, les quals feia molts anys que estaven envoltades d’un dens vel de secretisme i d’opacitat, deliberadament mantingut per uns i altres. Hem provocat una dinàmica que ha obligat a totes les parts, també als sindicats majoritaris i a RR.HH., a informar de forma més o menys regular les treballadores (tot i que en la majoria de casos més aviat es
podria dir des-informar) del que s’està parlant en Mesa, moltes vegades de forma reactiva i en resposta a algun comunicat nostre. Aquesta és una dinàmica nova, que no s’hagués produït en absència de la CGT. En forma part el fet que durant el període àlgid de mobilitzacions contra les retallades a la Diputació i, més concretament, durant la campanya contra la modificació de la jornada general de treball, es realitzessin assembles generals de treballadores convocades conjuntament per tots
quatre sindicats, fet absolutament inèdit des de feia molts anys, sinó dècades.

(5.) Aquesta dinàmica d’assemblees unitàries es va estroncar, però, un cop els sindicats majoritaris (+CTeC) van decidir trencar la unitat sindical en la lluita contra les retallades, tot modificant la seva posició contrària a subscriure un acord amb la Dipu que modifiqués la jornada general de treball, després de mesos de mobilitzacions al voltant d’aquesta qüestió (amb concentracions, talls setmanals de
trànsit davant de diversos centres de treball, etc). La última assemblea unitària va ser una convocada a Urgell pel tripartit UGT-CCOO-CTeC (que ens va excloure a nosaltres de la convocatòria) i es va realitzar amb l’únic propòsit que les treballadores habilitessin aquests sindicats per a signar un acord que portaven mesos sostenint que no signarien.

És bo recordar aquestes coses, ja que la memòria de molts companys i companyes és feble, i això es va produir l’any 2012. En aquella assemblea, en la qual hi havia diversos centenars de persones, es va votar a mà alçada i una amplíssima majoria de les companyes presents va donar suport a la posició que vam defensar allà la gent de la CGT, de no acceptar cap acord que modifiqués la jornada. En aquella mateixa assemblea, l’aleshores secretari general de la UGT a la Dipu va afirmar, tot just després de la votació que “lo que haya votado esta gente a mí no me vincula”.

L’endemà UGT i CTeC estaven signant l’acord, al qual es va adherir posteriorment
CCOO. No pas per casualitat, no s’ha tornat a convocar cap assemblea unitària a la Dipu des d’aleshores.

(6.) Una altra conseqüència de la nostra presència a la Mesa de Negociació ha estat la modificació en la política comunicativa dels dos sindicats majoritaris. Aquests han passat de la seva tradicional estratègia d’informar molt de tant en tant, i lacònicament, quan s’obtenia algun acord en Mesa (havent pactat abans, normalment, el contingut d’aquests comunicats amb RR.HH.), a emprendre una absurda competició entre ells per veure qui envia per correu massiu més comunicats cada setmana. Comunicats que, en la majoria dels casos, entren dins la categoria d’”spam sindical” i que tenen a veure més amb la gestió de les aparences i en ocupar “quota de pantalla” en les safates d’entrada dels nostres correu electrònics, que no pas amb una pretensió honesta d’informar les treballadores. Ho mostra el fet que aquesta dinàmica compulsiva de generar cada cop més comunicats per no dir res i/o per vendre fum s’ha intensificat en els últims temps, i és previsible que s’intensifiqui encara més, a mesura que s’aproximi la data de les properes eleccions sindicals (les quals, molt probablement, seran cap a mitjans del mes d’abril). Es tracta d’una competició en la qual nosaltres no volem entrar però en la que, a més, tampoc podríem fer-ho encara que volguéssim, en no disposar (ni voler disposar), d’alliberats a temps complet que puguin dedicar el seu temps, com fan els d’UGT i CCOO, a
escriure tres o quatre comunicats a la setmana, o a anar en taxi a fer visites evangelitzadores pels diversos centres de treball (“Apropem el sindicat”, n’hi diuen, eslògan darrere del qual hi ha una estratègia, segons em va confessar un delegat de CCOO, d’”apropar el servei a l’usuari”... la qual palesa, al meu entendre, una lamentable concepció de sindicat-gestoria).

(7.) A nivell de mobilitzacions, el moment àlgid de lluita contra les retallades es va produir en el període 2011-2012. Es va estroncar amb la ruptura de la unitat sindical que van forçar CCOO i UGT per a signar l’acord de modificació de jornada, al qual ja m’he referit. I va tenir posteriorment una revifalla puntual arran de la retallada dels dies d’assumptes propis derivada del nefast Reial Decret-Llei 20/2012, que va
obligar a renegociar tots els permisos de les treballadores de la Diputació, a partir d’una postura molt rígida per part de RR.HH. Val la pena recordar l’acció més sonada que es va fer en aquell període, i que va ser determinant per a forçar la reobertura de les negociacions i per a arrencar de l’empresa un acord favorable als interessos de la plantilla en el tema dels permisos: L’ocupació durant 24 hores de la sala de plens de Can Serra per part de totes les delegades de la Junta de Personal, el dia abans a la celebració d’un Ple de la Dipu. Una ocupació que va finalitzar amb una concentració davant la seu corporativa en la qual hi participaren més de 300 companyes.

Personalment, penso que va ser una acció que podria haver generat més efectes, si no fos per la nefasta gestió de la mateixa que van fer els sindicats majoritaris, i especialment UGT, que en tot moment va estar pugnant per a rebaixar-ne el contingut reivindicatiu.

(8.) També val la pena recordar les múltiples concentracions que s’han fet en diversos centres de treball, per a denunciar les retallades als nostres drets, i expressar el nostre rebuig al tancament i privatització de serveis. Algunes d’aquestes convocades amb altres sindicats, i d’altres per CGT en solitari. En concret, recordo un munt de concentracions a Can Serra coincidint amb plens corporatius (algunes
d’elles amb la presència de desmesurats i intimidatoris desplegaments de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra), a Minerva abans de reunions de Mesa de Negociació, a Urgell i a Migjorn davant d’en Carles Rossinyol, a la Bonnemaison davant d’en Josep Oliva, al Pati Manning davant d’en Xavier Boltaina... I menció a banda mereix la feina, sempre feixuga, realitzada amb motiu de la convocatòria de diferents vagues que han afectat la Diputació durant aquest període, en concret, les vagues generals del 22 de març i del 14 de novembre de 2012. Tot i que cap
d’elles va tenir un seguiment espectacular a la Dipu, sí que van suposar una afectació notable, especialment la segona, en l’activitat laboral normal a la corporació. A més, i per la part que ens toca, crec que cal valorar el fet que els serveis on aquestes convocatòries van ser més secundades, fossin precisament en centres de treball on tenim presència i gent organitzada (Maternitat, Serradell...)

(9.) A nivell de Junta de Personal, els resultats de les eleccions de 2011 semblava que podien obrir més joc del que realment van obrir. El primer que cal dir és que una Junta de Personal, és a dir, un òrgan de representació de personal funcionari, té conferides per llei unes funcions relativament limitades. De fet, les eleccions a Junta, si són importants, més que pel que es pugui fer a la Junta en sí, és perquè en
aquestes es dirimeix la representativitat de cadascú (per tant, el dret de ser present o no com a Secció Sindical a la Mesa de Negociació), i es determina el repartiment del crèdit horari (hores sindicals).

Més enllà d’això, la Junta té importància perquè és on es trien les Delegades de Prevenció que formaran part del Comitè de Seguretat i Salut de la Dipu, és on es gestiona el fons de Millores Socials, i també perquè pot proposar una persona (en alguns casos més d’una) en tots els tribunals de selecció. Fora de les funcions
esmentades, la Junta és poca cosa més que una “bústia”, que serveix per a
fer escrits sol·licitant informació a RR.HH. (o a qualsevol altra instància de la corporació) i rebre’n les respostes.

(10.) Tot i que els resultats electorals deixaven la UGT sense la majoria absoluta que havia ostentat fins aleshores, a la pràctica, aquesta majoria continuava, en poder
disposar a la Junta sempre i en tot moment del vot dels 3 delegats de CTeC. Aquests han donat suport a la UGT durant aquests 4 anys en totes i cadascuna de les votacions que s’han produït en aquest òrgan (UGT i CTeC sumen 12 + 3 = 15 delegades, de les 29 que hi ha en el mateix). De totes maneres, la possibilitat que un
hipotètic “bloc crític o opositor” a la Junta (CCOO 10 + CGT 4 = 14 delegades) pogués algun cop guanyar alguna votació (cal pensar que no sempre totes les delegades poden anar a les reunions de Junta), es va esvair per a nosaltres ben aviat, ja que vam poder comprovar que CCOO tendia a alinear-se més, i especialment en els temes importants, amb la UGT que no pas amb la CGT. De fet, la dinàmica que es va acabar imposant es pot resumir en un “todos a una” contra la CGT, i és la dinàmica que impera, de fet, en la relació entre totes 4 seccions sindicals. No és
quelcom que cregui que ens hagi de preocupar en excés, ja que nosaltres hem de fer la nostra, a partir dels nostres propis plantejaments sindicals. Tanmateix, val la pena fer-ho notar, sobretot per a aquelles que tenien alguna esperança en què el recent canvi de personal (i,parcialment, el rencanvi generacional) en l’”executiva” de CCOO a la Dipu, suposés un gir a l’esquerra en la seva línia d’acció sindical, o un allunyament de les posicions de la UGT. Això no ha estat així, ni té perspectives de ser-ho en el futur.

(11.) Un fet a destacar d’aquests 4 anys és que, gràcies als resultats obtinguts el 2011, ens vam guanyar també el dret a tenir per primer cop 2 Delegades de Prevenció, és a dir, a ser presents en el Comitè de Seguretat i Salut. Cal assenyalar-ho, perquè ens ha permès començar a treballar per a incidir en l’àmbit de la salut laboral de les treballadores i treballadors de la Dipu, un àmbit en el qual els nostres
companys Víctor i Cristina han fet molta i molt bona feina.

La nostra lluitadora Cristina, infeliçment, no podrà continuar realitzant aquesta tasca, atès que fa poques setmanes una malaltia se la va endur per sempre. Això, com totes podreu entendre, ha suposat un cop molt dur per a tota la gent de la nostra Secció Sindical. Però és un cop del qual crec que ens n’estem sortint, més fortes i més cohesionades.

(12.) Per a acaba aquestes notes: Es podrien recollir molts més aspectes. 4 anys han donat per molt, i seria impossible fer-ne un recull exhaustiu. Hi ha molts elements a destacar, i uns quants en els quals es pot incidir des d’una perspectiva autocrítica. Per a mi el més clar és que no hem aconseguit avançar suficientment en promoure una dinàmica participativa, assembleària, d’empoderament col·lectiu, entre les
treballadores de la Dipu. Sabem que en una administració com la nostra aconseguir-ho resultarà ben difícil, a causa de moltes inèrcies de molts anys, però hem de continuar treballant-hi. Aconseguir-ho ha de passar, necessàriament, per trencar les formes d’actuació desmobilitzadores i assistencialistes dels sindicats majoritaris, i superar la mentalitat instrumental i individualista d’una bona part de la gent que treballa amb nosaltres. Si bé és cert que hem aconseguit generar durant aquest temps força noves complicitats amb companys i companyes en un bon grapat de
centres de treball, cal reconèixer que ens falta encara molt de camí per recórrer si volem fer realitat l’objectiu estratègic que ens vam plantejar fa uns anys, que no és altre que construir l’alternativa sindical a la Diputació de Barcelona. I fer-ho no passa només per treure més o menys vots en unes eleccions sindicals, sinó que implica trencar amb la cultura de la delegació que, en matèria sindical, ha predominat i
predomina encara entre els treballadors i les treballadores.
*Josep

TRAMPES I PROMOCIONS
Des de la secció sindical de la CGT volem felicitar al col·lectiu de xofers per la
lluita que estan duent a terme per reclamar els seus drets. El jutge els ha
donat la raó. La Diputació no ha pogut demostrar, en seu judicial, que hi hagués
una diferència de funcions entre els subgrups C1 i C2. Feien les mateixes
funcions cobrant dues retribucions salarials diferents. Aquest mes s’ha fet efectiva l’execució de sentència amb l’abonament corresponent a les diferències de categories
amb gairebé 7 anys de retroactivitat.

Les trampes
Amb el sistema de promocions que s’està negociant actualment es vinculen
el nombre de places ofertades per l’empresa amb l’aprovació d’unes noves
fitxes de funcions, unes funcions pels C1 i unes altres pels C2.
Aquests col·lectius ja no podrem reclamar judicialment tots els endarreriments d’anys on, com els xofers, hem estat realitzant les mateixes tasques els subgrups C1 i C2.
Els companys interins queden exclosos de les promocions i per tant “haurien” de passar a realitzar exclusivament les funcions que els assigni les noves fitxes.
Igual passarà amb els companys funcionaris que no pugin promocionar.
Creiem impossible que aquestes diferencies de funcions recollides en les fitxes es puguin aplicar en les nostres feines diàries, i que portaran un ambient de treball enrarit entre els caps/encarregats i oficials i entre els mateixos companys. Es permetrà una doble escala salarial encoberta per aquesta dualitat de fitxes?
Un altre obstacle són les diferents lògiques que apliquen des de Recursos Humans Diferents alhora d’atorgar el nombre de places per cada col·lectiu.
Diferents criteris en funció dels diferents col·lectius sense cap diferència aparent.
És un acord miop. La Diputació, UGT, CCOO i CTeC, estan venent aquestes
promocions com un gran èxit, sense cap perspectiva a llarg termini.
Toquen eleccions sindicals i s’han de vendre acords. Però quin preu tenen
tots aquests acords pels treballadors?
*Eulàlia

ET TROBEM A FALTAR
El 8 de gener va morir la nostra companya Cristina. Dit així sona neutre, una simple informació. Per a nosaltres, com per molta de la gent que tenia al voltant, és com
abocar-se al buit.

Ella es va acostar al nostre sindicat portada per l’interès en la defensa dels drets d’un dels col·lectius que estan en una situació laboral i professional menys reconeguda a la Diputació,les auxiliars de geriatria.
Treballadores que es dediquen a l’atenció i la cura de persones grans i en situació de vulnerabilitat. La Cristina creia en la importància de fer be la seva feina i de tenir els mitjans apropiats. També creia, com creiem nosaltres, que s’ha d’aconseguir que aquesta tasca sigui més valorada socialment i econòmicament.
Però ella no es va quedar aquí, en el seu problema, ni en el del seu voltant. Ella tenia prou sensibilitat i capacitat de lluita per a entendre i fer suport a tot el conjunt de treballadores de la Diputació i també tenia prou esperit solidari per a estar a prop d’altres lluites socials i laborals.
Es va dedicar de manera intensa i metòdica (com ella sabia ser) a la salut laboral de totes i tots, a denunciar amb proves la privatització de la bugaderia, a lluitar contra la falta de transparència en les borses, en l’adjudicació dels festius... Quan la Cristina argumentava, ho feia amb pes i coneixement. Sí, de normal era tranquil·la i suau, però jo he tingut el plaer ve veure-la fer callar amb raons contundents a alguna
“gran” cap
Però per sobre i a més d’això, la Cris era la mare que qualsevol nena voldria tenir. Dir “era” aquí queda petit, crec que cal dir ÉS, perquè estic segura que abans de marxar va trobar la manera de romandre al costat de la seva filla tot el temps que ella la pugui necessitar. I nosaltres, Cristina, et trobem a faltar
*Lola

PRESUMPTES IRREGULARITATS A LA CONVOCATÒRIA D’AUXILIAR EDUCADOR (S-21/13)
Algunes de les persones que pertanyem al col·lectiu de tècnics auxiliars educadors de la Diputació de Barcelona ens varem sorprendre, en un primer moment, quan sense informar-nos ni explicar-nos el motiu, es va canviar la nostra condició de Tècnic auxiliar educador a Auxiliar educador a l’enunciat de la convocatòria S-21/13. És a dir, d’un cop de ploma, se’ns va baixar la categoria. Encara que, quan varem llegir les bases d’aquesta convocatòria, pensàvem que es tractava d’un error a l’enunciat, ja que a les mateixes bases consta la nostra categoria real d’EP, és a dir, de Tècnic auxiliar educador, a més de constar als nostres contractes. Això va ser el primer que ens va estranyar, però ho varem atribuir a un simple error.

El 18 de desembre de 2014, es va anunciar la resolució de la borsa d’auxiliar educador. Alguns empleats vam anar als sindicats, UGT en primera instància, com a sindicat majoritari, per demanar explicacions sobre les presumptes irregularitats que havíem detectat. El 22 de desembre de 2014 a la seu de carrer Mallorca ens varem reunir amb en Fermín, un membre d’aquest sindicat que havia participat en el tribunal
d’aquesta mateixa convocatòria i que ens va donar la raó respecte a certs punts de la valoració de mèrits que eren contraris a les bases com:

L’assignació de 3 punts a l’apartat d’experiència professional en l’exercici de funcions coincidents o anàlogues en contingut professional i nivell tècnic, amb les del lloc a proveir, a persones que han treballat o treballen com a auxiliar de geriatria, que pertanyen a un nivell tècnic inferior; és a dir, pertanyen al grup C2 i nosaltres al C1 i el lloc a proveir no és precisament el mateix.
A més, que les funcions tampoc son les mateixes ni anàlogues, ja que com a tècnics auxiliars educadors tenim diverses funcions educatives, ja que el centre es presenta com a ludicoeducatiu, no com a assistencial, independentment dels interessos polítics o de competència amb la Generalitat de Catalunya. A més, a l’apartat corresponent a altres mèrits específics fins a 2 punts, presumptament s’han atorgat 2 punts directes per posseir alguns dels
títols que ha considerat el tribunal, malgrat que algunes d’aquestes persones no posseeixen quasi puntuació a l’apartat corresponent a formació. La pregunta és: És just que el tribunal tingui poder absolut en aquest apartat per a puntuar allò que cregui necessari, sense cap tipus de control? Això no pot portar a la falta de transparència i als fraus de borses que es porten donant durant anys en aquesta empresa pública?
Tot i que, segons la regulació de selecció i provisió de la mateixa Diputació de Barcelona, el tribunal només pot assignar un 50% en l’apartat “d” “d’altres mèrits”, aquests els maneguen amb impunitat i sense tenir en compte que estan jugant amb el pa de molts dels empleats d’aquesta empresa pública.
Després de parlar amb UGT, per indicació d’aquests i altres sindicats, el mateix 22 de desembre de 2014 comencem a presentar un gran nombre d’instàncies demanant la suspensió cautelar d’aquesta borsa i el detall del barem que van utilitzar. També ens vam posar en contacte amb CCOO i CGT el mateix dia, i aquests, automàticament, després de rebre un escrit per la nostra banda amb les al·legacions d’aquestes presumptes irregularitats, van presentar un recurs d’alçada davant la Diputació de
Barcelona, cosa que UGT no va fer i ni tant sols es va posar en contacte amb nosaltres fins que vam posar un recurs de manera col·lectiva el 19 de Gener de 2015, a través d’un bufet extern a la Diputació. No sabem si va ser casualitat o no, però UGT, de sobte, el 28 de gener de 2015 ens va convocar a tot el col·lectiu de la borsa per parlar del tema i, semblava que no tinguessin ni idea del que estava passant, tot i que van ser els primers a ser informats.
A més, en comptes de donar-nos recolzament, les seves paraules se centraven més a dissuadir-nos per no presentar un contenciós, dient-nos que esperéssim la resposta, tant de les instàncies com del recurs, encara que fos fora de termini, que això s’havia de solucionar, i insinuant també que devíem conformar-nos amb els pocs canvis que poguessin fer en els resultats. Això és un sindicat que recolza als treballadors! Jutgin vostès mateixos. Aquest mateix dia de la reunió amb UGT, va aparèixer un tweet d’aquest mateix sindicat que deia:“El Respir no és un centre educatiu, és un centre assistencial i, per tant, se li aplica la normativa corresponent”. Sí que tenen raó en part, ja que el Respir discapacitats té una part assistencial, perquè tenim usuaris amb dependència total. Però no només és assistencial, sinó que es presenta com un programa lúdicoeducatiu que, al treballar amb pluridiscapacitats, té el deure d’educar constantment, ja que aquest col·lectiu té necessitats educatives especials.

Així que, per favor, aquells que no hagin treballat o tingut experiència al nostre centre (i amb experiència ens referim a aquells que es troben dia a dia amb les persones, no a aquells que ho veuen des de dalt), us convidem a passar una setmana amb nosaltres per poder parlar realment del que és el programa Respir per a discapacitats intel·lectuals. La tasca de qualsevol educador/a que treballa amb discapacitats, i més amb pluridiscapacitats, comporta un treball assistencial, ja que formen part de les necessitats d’aquestes persones i també serveixen com a pautes educatives per aquests.

A dia d’avui la borsa està suspesa, però res per escrit per part de l’administració. Protestem perquè ens agrada el nostre treball, sentim amor per allò que fem tot i que algunes persones cataloguin el centre com a assistencial, és un centre lúdicoeducatiu on les persones amb discapacitat que es beneficien del nostre servei, venen a gaudir d’un espai socioeducatiu on fomentem un desenvolupament afectiu, personal,
social i intercultural adequat, així com reforcem les seves capacitats físiques i mentals. Compta amb un equip multidisciplinar que s’encarrega de programar i desenvolupar diferents activitats lúdiques i educatives, equip que, com la resolució d’aquesta borsa no canviï, destruiran. Només demanem transparència, però no només per a nosaltres sinó per a tots els que treballem a la Diputació de Barcelona i dediquem part de la nostra vida a treballar oferint la màxima qualitat possible.
La última noticia que tenim, a través d’una reunió amb UGT, és que es volen unificar el grup C2 i C1 i igualar les categories. Repetim, no és el mateix treballar amb gerontologia que amb discapacitats, les funcions són diferents
.
Els discapacitats que vénen al centre tenen entre 6 i 65 anys i la seva
capacitat intel·lectual, majoritàriament, és molt reduïda. El treball amb gerontologia és a partir de 65 anys i la majoria no necessiten rebre un reforç educatiu, no necessiten educació constant, llevat que pateixin demències, cas en què necessiten estimulació cognitiva, per no perdre allò que ja tenen.
*Col·lectiu d’Auxiliars Educadores S-21/13

GENT QUE PLANTA CARA
(Notes sobre l’article precedent) Si heu llegit l’escrit anterior, ja veieu que
les companyes i companys de la borsa d’Auxiliars d’educador/a del centre Respir per
a persones amb discapacitat ens estan mostrant que val la pena perdre la por, estar unides i defensar el dret al lloc de treball i a un servei de qualitat per a les persones amb discapacitat i llurs famílies. Nosaltres volem destacar alguns aspectes:
El primer de tot és insistir en que aquest col·lectiu de treballadores precàries de la
Diputació no s’han aturat davant la por real de perdre el lloc de treball i han dit prou a l’opacitat de les borses que sovint hem denunciat nosaltres. Elles han sofert desinformació per part dels seus referents directes de personal en quant a L’acreditació i també han sofert discriminació per part de la Diputació, ja que aquesta només s’ha fet càrrec de les acreditacions del personal de plantilla. Com si el Respir pogués prescindir de treballadores que, en molts casos, porten 10 i 12 anys
encadenant contractes de suplència. Per això nosaltres diem que els llocs
que ocupen són d’estructura i que cal que la Diba convoqui les places ja.
Però la desinformació ha estat tant sols el primer pas d’un seguit de despropòsits (elles ja ho expliquen en el seu text) que la mateixa Diba ha hagut de reconèixer. El més destacable és que un tribunal no pot puntuar de manera duplicada el mateix concepte. En aquest tribunal ha tingut un paper penós un sindicat concret, que després no ha fet més que incrementar els seus errors i ha aconseguit acabar amb la paciència de les treballadores.
Elles s’han plantat, han deixat els temors a banda, s’han fet suport les unes a les altres en els moments de debilitat i també han gaudit juntes de les petites victòries i sí, han aconseguit que la borsa quedi en suspens i que el tribunal revisi la seva decisió. Una petita victòria en la qual hem tingut l’honor de poder-les acompanyar. Ara toca seguir, perquè la cosa no quedarà aquí, i la pressió per considerar-les personal
assistencial i per tant, per baixar de categoria els seus llos de treball, és gran.
Nosaltres ens sumem a la reivindicació que fan del centre Respir com un
centre lúdicoeducatiu. No pot ser que la Diputació, per una banda, proclami que ofereix un recurs educatiu per a persones amb discapacitat i per una altra no reconegui la categoria professional dels que hi treballen.
*Secció Sindical de la CGT a la Diputació de Barcelona

PER SI ALGÚ NO HO SABIA
Crec que ja tothom sap que la Diputació té personal en una situació contractual
força precària. Gent que depèn de què la cridin per a fer suplències, de
vegades amb contractes de curta durada, amb criteris d’assignació poc clars,
etc.

El que potser no sabíeu és que hi ha gent que ha aprovat una borsa i que va
amunt i avall amb l’uniforme de la feina net i planxat per si les criden per a treballar aquella mateixa tarda. Gent que no agafa el metro perquè no hi ha cobertura de mòbil i si els truquen per treballar, encara que sigui per dos o tres dies, quan s’adonen de la trucada ja és tard, ja han cridat a algú altre.

Gent que, si vol que li facin un contracte d’un cap de setmana ni que sigui, ha d’estar pendent del mòbil i disposada a incorporar-se a la feina al cap d’una o dues hores.
Pensàveu que això només passava a les rotondes del Penedès en època de verema amb els immigrants? Que només passava en els temps de la postguerra? Doncs no, això passa a la Diputació de Barcelona de l’any 2015 i, a més de falta d’humanitat, es diu incompetència per planificar per part d’uns caps que tenen una bona seguretat laboral i un sou que de cap manera es guanyen.
*Lola

CONFIDENCIALITAT = PRESA DE PÈL
La informació confidencial sembla estar de moda. Massa sovint la Diputació demana als sindicats que segons quins temes o en quin moment de les negociacions s’està, la informació, el que es parla, el que es debat i les opinions dels representants de la
Diputació i dels sindicats sigui de caràcter confidencial.
Aquest és un joc pervers i perillós. Totes les treballadores i els treballadors tenim el dret de saber el que es negocia en cada moment i els sindicats l’obligació
d’explicar-nos-ho, això vol dir: el què i el com.
De què em serveix tenir la informació del que s’ha acordat un cop està tot fet? Aquest és un debat molt vell entre el sindicalisme participatiu i actiu i entre el ¿sindicalisme? que es fonamenta en què els votis i au, adéu, sí... au i fins a les properes eleccions, el que vulgarment es coneix com “de usar y tirar”.

Els/les representants de la Diputació en les meses de negociació tenen un mandat dels seus caps, reben directrius i comenten els diferents posicionaments dels sindicats amb ells, perquè, doncs, als representants dels i les treballadores moltes vegades se’ls demana que no ho facin amb els que estan representant?. Us imagineu quina cara posarien els i les representants de la Corporació si se’ls demanés que no passessin cap informació sobre una reunió als seus superiors, tot dient-los que és
confidencial? Tenen por d’alguna cosa?

Els sindicats també tenen un mandat dels treballadors i les treballadores per a defensar els nostres interessos, per tant han d’informar-nos i sobretot consultar-nos abans, durant i després del procés.

La transparència exigeix que totes i tots sapiguem quin és el punt de partida de totes les parts que negociaran per saber quines són les directrius, opinions, suggeriments (o com ho vulgueu dir) que haurem de donar als nostres representants en les meses de negociació, parlant clar: què volem que facin.

Això ens porta a què també, massa sovint, rebem informacions absolutament buides de contingut en les quals ens diuen que s’està negociant això o allò, sense dir res més, sense explicar el que es parla, el que es debat i el que s’opina. Em recorda al pa i circ, no et diem res, però fins i tot sembla que t’ho diem tot... evidentment ... “que para este viaje no hacen falta alforjas”.
Per als qui no volen tenir en compte les nostres opinions, els nostres mandats, ja els hi està bé: no es parla, no es fan assemblees vinculants, fins i tot signen acords que van en contra del que s’ha decidit en una assemblea de treballadores. És com la llei del silenci, és a dir, que ens volen silenciar; però no ho aconseguiran, participar i decidir és un dret nostre, de tots els i les treballadores, és un principi fonamental al qual jo no estic disposada a renunciar.
*Lídia

8 DE MARÇ, DIA INTERNACIONAL DE LA DONA TREBALLADORA
ELS NOSTRES DRETS NO ES DEMANEN. ES LLUITEN. ES CONQUEREIXEN

En aquests temps de crisis-estafa, de capitalisme i patriarcat, de pèrdua generalitzada de drets i llibertats, les treballadores i precàries ens organitzem i denunciem des de CGT:

Les mentides del Govern, de la resta de partits polítics i dels poders econòmics sobre la falsa sortida de la crisi i les millores en les taxes d’atur, que ens mantenen adormides, esperant una millora que no arribarà. Quan la realitat segueix sent:
• El descens de la taxa d’activitat de les dones en el mercat laboral.
• L’augment de l’atur femení.
• L’augment de la temporalitat en el treball de les dones.
• La precarització de les nostres condicions laborals, econòmiques i de prestacions.
• La sobrecàrrega de les cures.
• La deterioració de la nostra salut.
• La privació dels nostres drets sexuals i reproductius.
• El pitjor accés i condicions en l’educació.
• L’augment del pes que portem les dones en el sosteniment econòmic i psicològic de la família.
• L’increment de la violència que sofrim les dones, tant en les llars com en els entorns laborals.
• El manteniment dels rols sexistes en tots els àmbits de la vida.En aquest context social, les dones de CGT, organitzades i aliades en la lluita amb les diferents plataformes, moviments socials, centres de treball, espais culturals... hem conseguit parar molts dels atacs contra els nostres drets i llibertats. I seguim denunciant-los i frenant-los, canviant la realitat i prenent el que és nostre, conquistant els drets
que ens mereixem.

PERQUÈ ELS NOSTRES DRETS NO ES DEMANEN. ES LLUITEN. ES CONQUEREIXEN.
*Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
DESOBEDIÈNCIA CIVIL I OBJECCIÓ FISCAL
Entenem per desobediència civil, una manera de fer front a les injustícies,
deixar de col·laborar, denunciar, proposar alternatives i fer-ho de manera publica i pacífica.
És defensar la democràcia, restablir l’equilibri entre legalitat governant i legitimitat de la voluntat popular que reclama drets fonamentals i serveis públics de qualitat.
L’objecció de consciència a les despeses militars o Objecció Fiscal, és un acte de desobediència civil, és la negació a col·laborar amb l’Estat en la preparació de les guerres i en el manteniment de l’estructura militar o altres despeses considerades injustes o contràries al bé comú.
Es tradueix en desobediència activa en el moment de realitzar la declaració de la renda.
L’objecció fiscal a les despeses militars consisteix en deduir dels nostres impostos la part que es destina a despeses militars o una quantitat simbòlica, la que es vulgui. S’apunta en unes de les caselles lliures de l’apartat de Retencions i altres pagaments a compta, abans de la Quota diferencial i resultat de la declaració. Aquesta quantitat en lloc de pagar, s’ingressa en un projecte social iI el rebut i la carta d’objector fiscal s’adjunta a la declaració de la renda.

Més informació al Servei d’Informació de l’Objecció Fiscal SIOF, carrer Roger de Llúria 126, 3er. 1ª de Barcelona tel. 93 3176177 www.objecciofiscal.org obfiscal@pangea.org .

També la CGT des de fa anys està proposant projectes per a donar-hi suport mitjançant l’objecció fiscal http://linea36.com/wp/cgt-lanza-la-campana-de-objecion-fiscal/
No estem fomentant uns impostos a la carta, volem que tothom pagui en funció del que té i que es redistribuexin els diners, però mentre l’estat no estigui complint el contracte social de prestar i invertir en serveis d’interés comú i públics, a partir dels impostos que paga la ciutadania, les empreses i el capital, la ciutadania té dret a l’objecció de consciència i fiscal i exigir que front la retallades, l’opacitat i la
corrupció, es destinin els diners en projectes socials que no disposen
dels mitjans necessaris per fer una societat més justa i equitativa.
Encara que sigui poca quantitat econòmica, el més important és que sigui molta quantitat de persones que facin objecció fiscal per aconseguir canviar una realitat injusta

Reclamem que el dret a l’objecció fiscal es reculli a la Constitució i al format de la declaració de la renda. Es pot fer tant si toca pagar com si es té dret a devolució, però cal tenir present que ara es posa en qüestió i transgredeix una norma que considerem injusta o mal aplicada i s’ha d’assumir que aquest exercici de llibertat pot comportar molèsties (ser més inspeccionat) o inclús sancions administratives (50% quantitat retinguda), però també hi ha el dret a fer al·legacions, recursos i reclamació al Tribunal Econòmic Administratiu sense cost.
*Feliu

ACER FRED
Sembla que cau tot al nostre voltant. Esbaldregades les fàbriques, les arques, la sanitat. Esbaldregada l’esperança.
Els botxins tenen nom i cognoms, els qui ens roben, els qui ens amunteguen i alienen.
Sota aquesta aparença, sovint amigable, rere aqueixa actitud de víctima expoliada, no hi ha res més que acer, acer fred i desafecte.
Ajuts als bancs, contenció salarial, retallades als hospitals, en ajudes socials, en educació, en benestar, en llibertats; retallades a la vida.
Rere aqueix discurs de fer-ho tot pel nostre bé, pel bé comú, per seguir les indicacions d’Europa, per... ja no hi ha ni cinisme, només acer fred i desafecte.

Quan al nostre voltant augmenta l’atur, la pobresa i la incertesa; quan ens amunteguen als carrers fent-nos fora de les nostres cases; quan les seves engrunes de caritat van de la mà de la indignitat; quan el seu principal argument és atemorir-nos tot dient-nos que les coses encara poden anar pitjor i que les solucions que
proposen són les úniques viables per a seguir endavant, no els creguis i, sobretot, mai no busquis escalfor en ell, perquè trobaràs només acer fred i desafecte.
Quan veus que a força de repetir mentides en els seus altaveus oficials, aquestes semblen veritats òbvies i inqüestionables; quan veus que després d’haver treballat tota la vida et “premien” amb una pensió de jubilació miserable, no ho dubtis,ha arribat l’hora d’actuar.

Quan constates diàriament que el seu enriquiment és proporcional a la desesperació que produeixen, ¿què penses que pots fer?
Quan es reuneixen per parlar i decidir sobre allò que és de tots, no callis i miris al terra. Quan els sentis dir, amb un gest aclaparat, que es veuen obligats a tancar l’aixeta perquè la caixa està buida i així justificar les retallades en cultura, en ajuts a dones maltractades, en tantes i tantes coses, no els creguis, sempre menteixen i ens roben.
Les lleis estan fetes per a defensar i protegir els interessos econòmics dels poderosos i per a assegurar el seu poder hegemònic, per tant, no et sentis obligada a obeir-les. Els qui legislen són els seus titelles. Els els presenten cada 4 anys per a que els votem. D’això en diem democràcia.

Reforma laboral = precarització al quadrat = explotació = assegurar el mercat capitalista i els guanys dels rics. Tot, absolutament tot al seu voltant (es essers vius, el planeta, el futur) són/som possibles víctimes dels danys col·laterals que provoca la seva ambició il·limitada. El seu fi sempre justifica els seus mitjans.
Perquè davant la destrucció i el patiment que ells creen, nosaltres tenim el desig d’un món millor. Perquè front el seu acer fred i desafecte tenim les millor armes: la voluntat càlida i solidària que com una xarxa podem teixir i estendre.
Després hi ha els sindicats de sempre, que com sempre et deceben, no et giris d’esquena a les teves companyes i a la lluita. Gira-li a ells l’esquena. Ofeguem la seva veu i el seu discurs complaent amb el poder i aturem la seva principal activitat: contenir el descontentament de tots.

Descontentaments diversos i diferents, atès que són moltes les cares i les arestes de la injustícia.
Descontentament que, de vegades en silenci, de vegades a crits, vol prendre forma i cos i recórrer els carrers i ocupar les places.
Descontentament creixent que, com una lluna, vol culminar en alguna cosa, vol convertir-se en un pleniluni nostre, amb veu i gestos propis; amb la confiança de crear una societat en la qual tots els essers puguem tenir una vida digna i en la qual la justícia social (i no els mercats i el capital) sigui un dels mitjans que justifiquin els nostres fins.
*Lídia

TRES NOTES BREUS SORTINT DE MINERVA
Després de tenir una llarga i àrdua Mesa de Negociació, hem parlat del tema tabú, segons ells, està clar. Sí, estem parlant del famós tema de les millores socials. Se’ns ha prohibit mostrar la documentació en curs, ni parlar sobre el tema, encara que la CGT no hi estigui d’acord. Els sindicats majoritaris no van ni protestar.
Aleshores, tal com jo ho veig, figura que haig de negociar quelcom pels treballadors a
la seva esquena. Ens podran censurar, però mai ens podran treure les forces per lluitar.

El següent tema és el calendari laboral, i pretenen que tinguem menys dies. A sobre que ja tenim pocs dies i cada any ens n’intenten treure. Però és que els dies d’antiguitat estan congelats, juntament amb el nostre sou, que està com el pare de Mickey Mouse, congelat des de temps immemorials, i l’empresa somriu dient que no s’hi pot fer res.
NOIS, JA SABEU QUÈ TOCA... A LES BARRICADES!
Tancar-se no un dia, sinó una setmana. Heu de donar-nos suport i manifestar-vos.
*
Després que el meu company escrivís sobre el tema dels interins, bé, aquí
escric la segona part. Si diuen que les segones parts no són bones, en
aquest cas és ben cert. Fa ja molts anys que no fan funcionaris, i amb la
pujada d’interins i la demanda dels treballadors, demanem un estatut dels
interins, i que tinguin els mateixos drets que els funcionaris. I l’empresa amb un parell de nassos ens diu que aquest tema no és prioritari i que es queda per al proper mandat. Clar, com que els de l’empresa i els dels sindicats majoritaris són funcionaris, i aquó només compten per a salvar el seu cul, això no els hi importa gens.

Doncs des d’aquí, i com a la Mesa de Negociació: Aquest tema és molt important, i no s’ha de deixar per al proper mandat. Farts de la llarga burocràcia i de repostes absurdes o de donar llargues, demanem els treballadors que es manifestin per a acabar amb tantes injustícies i mamoneig.
*V de Vendetta

ELEGIA
Salvador, per a tu no hi ha Amnistia; cap joc de queixes no té res a fer; però el teu pensament, gall guerriller, recosirà la llum en el nou dia.
M’empeny el seny, i aquesta ofrena té afany de lluita que el fullam canvia;
el teu exemple, vora l’alegria, darà salut a qui no perd carrer.
La Llibertat, columna de la fruita,fa clara la diada de la lluita,
que a poc a poc va esdevenint filó.Rellotge sempre de la gent que lluita,
obres la gàbia a muntanyes. No has caiguit pas! Puig Antich, Salvador!
Joan Brossa
2 de març de 1976

PASSAT PRESENT
"La lluita dels anarcosindicalistes al si dels centres de treball passa, com és públic, per impulsar les assemblees d’empresa, per discutir la problemàtica quotidiana dels treballadors, per fomentar lligams de solidaritat i unió entre tots els treballadors, per a trencar així el gel de la divisió que el capital pretén realitzar i mantenir. Assemblees, que pretenguin interpretar el sentir dels assemblearis, sense líders ni intermediaris, basades en l’acció directa, en les quals els obrers i treballadors de tots els sectors aprenguin, mitjançant la pràctica, a autogestionar les seves pròpies lluites i, a poc a poc, a través del debat de la problemàtica concreta que els afecta i de la general que
emmarca la primera, puguin arribar a combatre conscientment per una societat solidària, federalista, autogestionària i llibertària"
*Del text “Alternativas libertarias al capitalismo”, publicat a Barcelona Libertaria, diari de les Jornades Llibertàries Internacionals, núm. 3, 23 de juliol de 1977, pàg. 4. La traducció de l’original castellà és nostra.

Afilia’t i contribueix a construir l’ALTERNATIVASINDICAL a la Diputació de Barcelona!
VOLS CONTACTAR AMB NOSALTRES?

CGT Diputació de Barcelona
Carrer Mallorca 244, 2on 1a
08080 Barcelona
(Ens trobareu al local tots els
dimarts i dijous al matí)
Telf: 934049221
A/e: cgt@diba.cat
Web: http://cgtdiba.wordpress.com/

Delegats i delegades:
Eulàlia Ribó: riboae@diba.cat
Josep Garcia: garciavjm@diba.cat
Lola Gutiérrez: gutierrezbd@diba.cat
Susana Larrosa: larrosags@diba.cat
Marisa Juandeaburre: juandeaburm@diba.cat
Héctor Villanueva: villanuevavh@diba.cat
Feliu Madaula: madaulacf@diba.cat
Víctor Garcia: garciabv@diba.cat

(AQUEST NÚMERO DE “DIPUTACIÓ A L’AIRE!” ESTÀ DEDICAT A LA MEMÒRIA DE LA CRISTINA CASTRO)

Més informació:

- TWITTER CGT DIBA

- WEB CGT DIBA

Comparteix
 Convertir a ebook |  Enregistrer au format PDF Guardar com pdf
titre documents joints

Fer un conmentari

Vols contactar amb la CGT de Catalunya? Aquí tens informació de com afiliar-te. Pots informar-te d'on trobar-nos aquí. Si ho prefereixes pots seguir els nostres perfils de Twitter i Facebook. Consulta aquí el llistat de perfils a les principals xarxes socials.

Rànquings 365 últims díes
  1. Està clar, vaga!
  2. A cap espai de la vida. Manifest 25N
  3. 25 N día Internacional contra les violències masclistes
  4. La CGT denuncia escassetat de material de protecció adequat per als sanitaris de la demarcació de Tarragona i les deficients mesures de prevenció i protecció
  5. Vaga Indefinida a partir del 30 de Novembre a Ramcon, a Mollet del Vallès
  6. Formulari d’afiliació (beta)
  7. Quotes afiliació 2021
  8. CGT, Anticapitalistes i CUP presenten un projecte per a socialitzar NISSAN
  9. Ha sortit el número 214 de la revista Catalunya (gener 2020)
  10. Reflexions de TEEI. Jo dic prou!

Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.2.3 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid