CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Tambors de guerra: anotacions d’un petit viatge balcànic

Dilluns, 11 febrer, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Fa uns mesos vaig tenir la sort de poder creuar Bòsnia Hercegovina de nord a sud. Un petit viatge que em va servir per copsar, de forma molt sintètica i parcial, una realitat i unes vivències que em transporten al que es remou a les nostres terres. No patiu, no es tracta en aquestes línies de treure del pou de la por la balcanització de Catalunya, pronosticada pel gurus del ranci nacionalisme espanyolista. Vull reflexionar, negre sobre blanc, sobre discursos actuals que em retrotrauen al que es va viure en aquelles terres i del que només ens han explicat una petita i interessada part. És la meva opinió, faltava més, per tant igual de falsa o manipulada que la de tants analistes que, sense posar mai un peu en aquella (i aquesta) terra, escupen i escriuen.

Per començar modestament, solucionem "el problema del catalán". Qui té problemes amb el català són aquelles persones que no han viscut ni visitat mai Catalunya, més enllà de trobar-se alguna vegada a algú que no tenia cap interès en comunicar-se, cosa bastant infreqüent, per altra banda. Que els expliquin als meus pares la imposició del català: porten quasi 40 anys a Catalunya, i lluny de parlar cap paraula en català, els costa d’entendre'l. I no són molt diferents de molts immigrants que són com ells, amb fills i nets que parlem en català a la feina, amb alguns amics o al nou nucli familiar de forma natural, com una riquesa més.

Em retrotrau aquesta afirmació anterior al fenomen, per exemple, de Mostar, capital d’Hercegovina i una de les ciutats del món amb més matrimonis intereligiosos. Abans de la guerra. Vaja, quina capacitat de crear un problema on no semblava existir.

Coincidirem en l'intent de canvi de règim polític que s'està constituint, ja no és una quimera o el fruit d'una petita capa de la societat resistent. La cleptocràcia pseudodemocràtica mira amb estupefacció i envoltada de policia com una part de la societat qüestiona, critica i perd la por. Queden tan poques coses a perdre...

Aquesta crisi, que no deixa de ser una estafa capitalista més, dins dels cicles econòmics del sistema, pot ser l'esperó per començar una nova transformació social. Vet aquí una de les veritables pors de la dreta, ja sigui catalana o espanyola. Tot i que han decidit encarar-la des d'accions diferents: una part de la catalana incloent-la dins del seu discurs, amb l'ànim de fer-se-la seva i continuar de la mateixa manera, amb els mateixos negocis. L'espanyola, amb la negació i el conflicte, tant necessari per aquests moments de desesperació social. No hi ha res millor que un bon enemic extern per sobreviure.

Cal que recordi que succeïa a l'inici de les guerres balcàniques? Us sona un canvi de règim? Moure conflictes d'on no hi havien? L'ànsia de les elits econòmiques per continuar amb el pastís i el de les noves oligarquies en conquistar-lo? Un model d'estat nou, la reconversió econòmica per tal que perdin els de sempre i guanyin els que ja guanyaven.

Ressonen tambors de guerra, de forma soterrada i poc vehement. Però se'ns comença a avisar, no només els elefants que viuen a les casernes de les espanyes, sinó els tertulians i oradors dels mass media, catalans i espanyols, que s'atreveixen a dir sense pudor, per exemple, que: "Tenemos por delante un bienio excepcional, dramático, de resistencia casi bélica..." (Joan B. Cullà, 20-12-12, diari El País).

Diria que s'està intentant armar dues societats que tenen un mateix enemic comú, l’u per cent de la cleptocràcia política i econòmica, els mateixos que controlen els mitjans de comunicació i les forces i policies armades.

Afortunadament, la realitat sempre és més variada i polièdrica que una simple opinió com aquesta, i no hi ha dues societats, sinó que som multitud (a més del 99%). Segur que sabem gestionar aquest canvi de cicle i model sense fer valdre aquella màxima d'en Paul Valery:
"La guerra es una masacre entre gentes que no se conocen para provecho de gentes que sí se conocen pero que no se masacran".

La quotidianitat, l’entesa, el contacte directe i tenir clar qui ens subjuga ens facilitarà que no es compleixi aquell fenomen que facilita la generació de la violència i la seva manifestació, un fet que l’escriptora croata Slavenka Drakulić va deixar per escrit al seu llibre “No matarían ni una mosca”: “Cuando una persona se ve reducida a una abstracción, uno es libre de odiarla porque el obstáculo moral ya ha sido abolido”.

No és temps de confondre’s amb les identitats, tan múltiples com vàlides, sinó de saber on som socialment i econòmica. Tenir-ho clar és poder-se defensar de la malvolença.

* Toni Àlvarez és activista antimilitarista, membre de l'Ateneu Llibertari Alomà i treballador de l'ensenyament afiliat a la CGT de Tarragona.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció