CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Temps de revolucions

Dimarts, 7 juny, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Les rebel·lions populars d’aquests últims mesos del Magrib i del Máshrek han portat a parlar, un cop més, de revolució. Aquesta havia tres un significat diferent al del segle passat, utilitzada segons els interessos del moment, arribant-se a parlar de la revolució dels petits gestos. S’havia capgirat el seu significat.

Els diferents mitjans de comunicació, ja siguin convencionals, o més “crítics”, han parlat indistintament -per referir-se als fets dels territoris mencionats- de revolució de facebook, revolució de la classe mitjana o també d’insurrecció popular. Analitzant la realitat segons les seves ideologies o interessos.

Quan parlem de revolució, però, a què ens referim?

Prescindint del seu significat etimològic, i utilitzant el significat popularitzat a partir de la revolució francesa, es parla de revolució quan: es verifica una transformació de la màxima elasticitat dels motllos de la societat actual.
I quins són els motllos de la societat actual? El Capitalisme i l’Estat.
Objectiu de la revolució ha de ser trencar o transformar profundament aquest motllos i impedir que se’n formin uns altres tant o més coactius que els destruïts.

Deixar que les energies alliberades es donin des de dins, les estructures que li són naturalment apropiades, substituir la subordinació coactiva per una coordinació orgànica i eventualment planificada sobre la base de pactes revisables i delegacions revocables, en la que la responsabilitat de cada un sigui en allò possible la garantía de la vida de tots. (Luce Fabbri)

La revolució i la insurrecció són la mateixa cosa?

És obvi que no!

La revolució no s’esgota en la insurrecció que sol ser el seu moment inicial. Aquest moment pot faltar, com va faltar en la revolució espanyola. Aquí la revolució es va posar en marxa a partir de la resistència popular a l’aixecament feixista.

Inversament, hi pot haver insurrecció sense revolució. Això passa quan s’aspira a portar al poder una minoria de privilegiats i privilegiades que continuï movent-se en els vells motllos.

Un moviment que explota tenint com a primer objectiu la conquesta del poder estatal, no aconsegueix mai posar en marxa una profunda transformació econòmica, política i social. Més encara, la conquesta del poder, per part d’una minoria porta sempre la revolució al suïcidi.

Existeix -sobretot entre una part de l’esquerra tradicional- un malentès de l’eficiència del poder estatal en terreny de realitzacions. Es consideren necessàries les eines i la violència estatal per posar en marxa el canvi.

La dictadura del proletariat és el començament de la revolució social?

La història del segle XX ens ensenya que la presa del poder, per part d’un partit o d’una avantguarda, també si s’autodenomina revolucionària o proletària, mata les temptatives de canvis socials. Substitueix les lliures experimentacions populars per una rígida estructura burocràtica, que respon als interessos de la nova classe privilegiada.

Es concep la dictadura o el govern revolucionari com un mite taumatúrgic, aquesta és una idea antihistòrica i supersticiosa.

Però, quina revolució digna d’aquest nom comença amb una dictadura? El primer impuls de la revolució és d’alliberament. Aquest impuls desferma energies, destrueix lligams, crea noves idees i noves relacions socials. Quan s’arriba a la dictadura, comença la contrarevolució.

Les rebel·lions populars, necessàries i legítimes, explotades al Magrib i Máshrek han posat en marxa alguns canvis socials i polítics, però aquests no han canviat encara els motllos de la societat. Falta encara un pas.

Aquestes rebel·lions han demostrat a l’Occident “civilitzat” que la història no s’ha “acabat” encara i que les classes populars són capaces de derrocar las dictadures, encara que siguin dictadures feixistes, del proletariat o d’un Estat de les masses.

Nosaltres, les occidentals ben acomodades, assistim als esdeveniments perplexes i amb por. Temem eventuals conseqüències en les nostres tan civilitzades maneres de viure i de consumir. Temem que amb les revoltes pugui augmentar el cost del petroli i en conseqüència el cost de la vida a occident; temem que pugui augmentar la immigració (el cas italià), però el nostre objectiu hauria de ser solidaritzar-nos –amb fets i no solament amb paraules- amb les rebel·lions populars.

No hauríem de ser aliades dels governs occidentals que intervenen, com és sabut, només pels seus interessos econòmics o geopolítics.

Esperant que les classes populars occidentals es despertin d’aquest llarg malson, rendeixo humilment homenatge a totes les revoltes populars que volen aconseguir un alliberament social.

* Gianni Sarno és membre de l'Ateneu Llibertari Alomà de Tarragona

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció