Tots amb la “roja”? Sobre un moment histèric

En les línies que segueixen no hi ha cap desig de contestar el dret que, fetes les excepcions que procedeixin, cadascú té a gaudir de la manera que estimi convenient. Si a algú li atreu la selecció espanyola i considera que passar la tarda veient un dels seus partits és una tasca agradable, doncs bé està. S'imposa, no obstant això, sospesar hipercríticamente la trama general —els interessos, els enganys, les manipulacions— que ha envoltat aquest gegantesc i ambiciosíssim muntatge de la ’roja’.

Per a assumir aquesta tasca, i àdhuc a costa de començar amb arguments molt utilitzats, el primer que cal rescatar és el significat del panem et circenses, i en particular, en els temps que corren, el que implica el del circ. Res millor per a avasallar a la ciutadania que atontar-la amb unes o altres atraccions. En aquests dies no calia anar molt lluny per a apuntalar l'argument: aquí estan aquests milers —milions ?— de joves que han omplert els carrers en les seves celebracions pels èxits de la ’roja’ mentre prefereixen ignorar l'escenari laboral en el qual es mouen —els que són miserablement explotats— o en el qual no es mouen —els que arrosseguen un atur de sempre—.

En les celebracions no ha faltat, a més, cert tufillo feixistoide i autoritari, i això encara que la gent de la meva generació estiguem obligades a reconèixer que veiem massa ràpid, darrere de la bandera rojigualda, adhesions que no estan, sens dubte, en el cap de molts joves. El de la ’roja’ —parlo ara de l'enginyosa terminologia trenada, de la qual forma part l'ocupació de la primera persona del plural a l'hora d'explicar els fets futbolístics— "canta", en qualsevol cas, com missatge icònic: com vulgui que no som gens rojos, almenys ho compensarem en el terreny dels símbols.

Les coses, no obstant això, no queden aquí: cal prestar puntillosa atenció a la manipulació mediàtica que s'ha registrat en els últims dies. Té, si així es vol, dues manifestacions. La primera no és altra que una fraudulenta reivindicació del col·lectiu enfront de l'individual. De nou ens topem amb el mateix: en una societat en la qual el col·lectiu ha estat manifestament estigmatitzat i arrasat ens podem permetre la reivindicació dels valors corresponents, bé que en un terreny fitat i amb protagonistes principals en una vintena de ciutadans que lluitaven per guanyar ni més ni menys que 600.000 euros —per cap— si guanyaven el mundial.

Que curiós és, per altra banda, que els mateixos mitjans de comunicació que han enaltit la presumpta condició col·lectiva de la ’roja’ prossegueixin en la seva tasca de canonitzar a herois esportius tan equívocs i individualistes, i tan vinculats amb el negoci i la publicitat més abjecta —per què no prohibir, per cert, la publicitat realitzada per famosos—, com Fernando Alonso o Rafael Nadal. Recordi's que el model que es proposa no és altre que el del triomfador adobat de diners en un escenari en el qual aquest últim, i el negoci, aniquilen tot el que de saludable pot haver en l'esport.

L'altra manifestació que anunciàvem remitent a una ocupació diferent del mite del col·lectiu: el que cobra cos, dintre d'una complexa i conflictiva trama nacional, de la mà de la postulació de l'existència d'una identitat espanyola comuna que, total, s'aixecaria plana, orgullosa i convincentment enfront dels particularismes locals (i també, en una dimensió més sibilina, enfront de les identitats de milions d'immigrants). Quan abans parlava del tufillo feixista i autoritari d'algunes de les mogudes rondaires dels últims dies estava pensant en bona mesura en les seqüeles d'això que acabo d'assenyalar. Cridaner resulta, en qualsevol cas, que mentre durant anys, i des del nacionalisme espanyol, s'ha retret als altres que empressin l'esport —el futbol en singular— com escut identitari, ara els que llavors se sentien agraviats es serveixin, sense dissimular, del mateix procediment.

Que el que envolta a tanta misèria és més important, en les seves conseqüències, del que pugui semblar bé pot il·lustrar-lo el fet que el virus ha arribat a qui —cabia suposar— es trobaven millor protegits. Basti un botó de mostra: el d'una convocatòria realitzada a Madrid per a la nit de la final del Mundial. En la seva versió de sms resava així: "La roja es mi selección, pero la rojigualda no es mi bandera. Celebra el mundial con la tricolor. Tráela a la plaza de Lavapiés el domingo tras el partido. Pásalo". Crec que no es pot ser sinó dur: lluny de contestar tota aquesta merda, hi ha qui pensa que hem de sumar-nos sense cautela a ella en la certesa que la bandera tricolor resoldrà màgicament els nostres problemes. Lliuri'ns la providència d'aquests republicans.

Deixo per al final el recordatori d'una última discussió interessant: la que neix de les reiterades declaracions de dirigents polítics i empresaris que han cridat l'atenció sobre les presumptes conseqüències benefactores que, en termes de creixement del consum i d'alegria productiva, està cridat a tenir el Mundial de futbol. Suposo que el que en els fets ens diuen és que serem més feliços gastant-nos —col·lectivament, això sí— uns euros més en cerveses i en banderetes, i treballant amb singular dedicació en profit dels resultats empresarials, que atenent a la resolució d'aquests petits problemes que té, pel que sembla, una minoria dels nostres conciutadans… "Canta i sigues feliç", com resava una vella i profunda cançó de Peret. Deixo per a un altre dia —no toca avui— la consideració de què poc té a veure amb el nostre benestar el consum, delirant i insostenible, al que sovint ens lliurem i que tant celebren els nostres governants.

Carlos Taibo

Extret del Rojo y Negro Digital: www.rojoynegro.info/2004/spip.php?article31051