Treball precari, sindicat de barri

Què ens ha passat?

Les últimes dècades han suposat un cop molt dur pel que fa a les lluites laborals i les condicions de vida de les treballadores. La balança entre les rendes del treball i les rendes del capital sʼha inclinat clarament cap a aquestes últimes, augmentant indiscutiblement les desigualtats. Desigualtats ja insultants abans de lʼestocada de la crisi, però que avui ja mostren sense cap mena de vergonya la falta dʼètica absoluta de rics, empresaris i inversors a lʼhora de repartir-se el pastís dels beneficis. Desigualtats accentuades davant la dificultat de la gent dʼorganitzar-se per plantar cara i posar fre a la guerra que les classes dominants han desencadenat, i que colpeja fort a les nostres terres i arreu del planeta.

Des dels moviments autònoms, als anys noranta i primera dècada dels 2000, gran part de la nostra tasca era mantenir espais de dissidència on desenvolupar la nostra activitat social, formativa, cultural o simplement dʼoci. Diferents lluites van tocar de ple la vida quotidiana. El feminisme i la seva capacitat de portar al dia a dia una altra manera dʼentendre les relacions, les lluites i la vida en definitiva, expulsant en bona part aquell rastre patriarcal que es respirava en certs ambients radicals. També lʼokupació i el moviment per lʼhabitatge van centrar-se en quelcom tan bàsic com és allà on vius, en contraposició a la mercantilització de lʼhabitatge, lʼespeculació i la gentrificació dels barris. Així, podem dir que aquestes potser van ser les lluites amb més trajectòria i incidència política de les darreres dècades un cop acabada la batalla de la insubmissió.

Això sí, pel món del treball es va passar de puntetes. Quan les ETT van començar a ensenyar les banyes, va haver-hi una mobilització contundent, que enllaçà els diferents moviments populars, però que certament va quedar aïllada, no va gaudir del suport dʼaltres sectors socials, ni de les seves organitzacions i no va tenir continuïtat. Dʼaquesta manera, moltes joves de lʼèpoca vam acabar treballant per aquells traficants de treballadores, sense més remei que acceptar les pèssimes condicions que ens oferien. Una situació que avui ha empitjorat clarament. Dʼaltra banda, una part del moviment optà per articular una crítica global al treball assalariat, adoptant lemes com «abajo el trabajo», i proposant alternatives inassumibles per la majoria —com reciclar, okupar, viure dʼajudes, robar…—, el recorregut de les quals no va arribar més enllà del gueto.

Mentrestant, els sindicats alternatius imposaven a lʼhora dʼorganitzar-se unes pràctiques i unes formes que a moltes ens resultaven pesades o burocràtiques. I amb un cert hermetisme sʼoposaven a les propostes dʼobertura i canvi que feien les treballadores més joves. No va existir un relleu generacional dʼaquelles que durant els anys de la Transacció van mostrar les dents a la feina, no ja contra el patró i la policia, sinó també contra els que entenien la lluita obrera com una aixeta que es podia obrir i tancar, segons les necessitats de les cúpules sindicals. Exemples de lluites obreres que van portar lʼassemblearisme i lʼhoritzontalitat fins a les últimes conseqüències van ser la vaga de la Camy (1969), la de Roca (1976) o les vagues dels estibadors (1980-1982). Però aquesta manca de traspàs generacional i la comoditat en època de vaques grasses —podíem anar trampejant aquí i allà, canviant de feina i dʼETT sense molts problemes— van fer que abandonéssim aquest front. Un altre gall ens cantaria avui dia si les treballadores haguéssim fet múscul per lʼenfrontament.

Economia i treball ara

Moltes som les que pensem que avui en dia el poder polític és, en definitiva, un titella del poder econòmic. Els «favors» entre governants i empresariat són vox populi; quelcom tan repugnant com la corrupció és part inherent al sistema i les portes giratòries formen part de la quotidianitat de les cúpules polítiques i patronals, cada dia de forma més descarada. I les classes populars, indignades davant aquestes evidències (1) se senten impotents a lʼhora de plantar-los cara.

La política estatal no pot confrontar el poder econòmic perquè, en definitiva, és un engranatge del mateix mecanisme, les sortides «rupturistes» només proposen canviar algunes coses perquè el capitalisme segueixi reeixint. Cal, doncs, que el món laboral sigui una punta de llança on escenificar aquesta lluita entre el poder econòmic (el capital) i el poder popular (les classes oprimides).

Avui en dia, les estadístiques ens indiquen que de cada quatre nous llocs de treball, tres són en precari, temporals i/o estan per sota de la mitjana salarial de lʼEstat espanyol. Als ambients anticapitalistes, la precarietat és un fet incontestable. Som un reflex de la societat. Som pobres i encara podem ser-ho més si no aturem els plans que els de dalt tenen preparats per a nosaltres. Som pobres inclús els que treballem, mentre ells sʼomplen les butxaques amb la nostra suor. I, ens agradi o no, la gran majoria de nosaltres ha de treballar per poder cobrir les seves necessitats, per viure —entenent «treballar» per ser un assalariat, un fals autònom, un autònom o qualsevol de les variables existents a lʼhora de buscar-se la vida—. El fet és que no vivim de rendes, necessitem treballar.

És per això que el tema té la importància que té. No estem albirant tornar a la centralitat obrera dʼanys passats, però sí tornar a prendreʼns el tema seriosament i buscar les eines que millor ens convinguin per enfrontar-nos-hi.

La sortida cooperativista

El cooperativisme té com a objectiu millorar la vida de les persones que en formen part i de la resta de la societat, en la mesura de les seves possibilitats. Moltes són les veus que parlen del cooperativisme com el mana que construirà la societat postcapitalista sobre la base de lʼeconomia social i solidària, i la intercooperació, que ens alliberaran dels mals del capital i el salari.

Entenem les cooperatives fidels a lʼideari i les pràctiques horitzontals i autogestionàries com projectes que apropen lʼhoritzó revolucionari, com finestres on mostrar que una altra forma de funcionament és possible. Però estem convençudes que no es pot crear una illa dins el capitalisme, perquè totes estem subjectes a les lleis del mercat i la competència. I la intercooperació i la creació dʼaquest «mercat social» no seran la pedra de toc angular per acabar amb lʼassetjament capitalista. El nostre suport a aquestes iniciatives és absolut, però entenem que això no ens pot portar a ignorar les lluites laborals en altres àmbits, ja que també són crucials per enfrontar el poder econòmic que avui ens domina.

Revolta precària

De la vaga de treballadores de la Fnac, fins als acomiadaments de Mercadona, des de la vaga de cadenes de menjar ràpid als Estats Units, fins a les vagues tèxtils de Bangladesh, passant per la revolta de les escales, la precarietat sʼimposa arreu del planeta com a contrapès al low cost en la balança del benefici empresarial. El tercer món sʼapropa dia a dia a més capes de les classes populars, incloent-hi les persones amb feina.

Lʼestructura clàssica sindical de comitè dʼempresa no és suficient davant el model de dispersió, atomització i inseguretat que generen les feines precàries. Sobretot al sector de serveis i a les subcontractades.

El poder de la nostra classe, la de les treballadores (2) està dividit en dos blocs: el poder estructural i el poder associatiu. El primer és aquell que poden tenir diferents grups dʼobreres per aturar la producció o lʼeconomia dʼalguns sectors —per exemple, les controladores aèries, en què sis mil treballadores poden aturar el trànsit aeri de tot lʼEstat espanyol—. El sindicalisme pactista i groc sol tenir gran interès en aquests sectors, però cada dia, per culpa de lʼexternalització, a la subcontractació i a la tecnologització —substitució de treballadores per màquines o computadores—, aquesta força es veu més diluïda i no és per casualitat.

En segon lloc, el poder associatiu de la classe treballadora és lʼhabilitat dʼorganització i dʼincidència en la realitat de les treballadores. Aquest està dividit en tres fronts: el sindical, el social i lʼideològic. El sindical és la força dels sindicats, el nombre de persones afiliades, i la capacitat de mobilització dins les empreses. El segon, i que com a moviments polítics de barri volem intentar aixecar és el social, que rau a intentar conscienciar i mobilitzar lʼentorn social, un clar exemple del qual seria el suport que va rebre la vaga de Movistar. I el tercer és el poder ideològic, la capacitat dʼexplicar i rebatre els arguments de lʼempresari, la patronal o dels poders polítics, i els seus mitjans de comunicació, que justifiquen lʼexplotació.

Avui, a causa de la precarietat, la mobilitat i la temporalitat contínua en els llocs de treball, el sindicalisme i les lluites laborals han dʼassumir un altre tarannà, molt més social, on tant els mateixos sindicats, com els grups de suport als barris, o les comissions laborals autoorganitzades han dʼactuar de suport «parasindicalista», per recuperar la força que tenien els treballadors, no només a les empreses, sinó també al barri, al poble, a la família o al bar; en definitiva, a tots els àmbits de socialització. Així la força no només es podrà mostrar pel nombre de treballadors en vaga —que evidentment és imprescindible—, sinó també pel suport que seʼls hi dóna als barris, per lʼadhesió social general, perquè a hores dʼara no només estem explotades com treballadores, sinó també com dones, com consumidores, i juntes i ben coordinades, podem fer més mal que mai.

Una experiència inspiradora van ser els comitès de solidaritat de París durant els anys 2001-2003. Mitjançant lʼorganització de grups de persones solidàries es donava suport extern a lluites de sectors laborals molt fràgils, mitjançant el reforç i extensió de piquets, recollint fons per a les caixes de resistència i cercant ajuda legal quan els sindicats no responien. La seva tasca no era suplantar les vaguistes ni dirigir la lluita, ni tan sols substituir els sindicats. Complien una funció molt més important: ajudaven a portar la vaga més enllà, quan les treballadores ho creien necessari (3).

El sindicalisme

El sindicat és la unió de treballadors per tractar allò que els incumbeix. Si reduïm a lʼessència el sindicat, aquest és un espai de suport mutu i solidaritat entre iguals; no hem dʼoblidar-ho. Però la vergonyosa trajectòria que han seguit les darreres dècades els sindicats majoritaris com a garants de la pau social, com a firmants de diferents retallades de drets laborals, ha fet que la confiança cap al sindicalisme en general hagi caigut en picat (4). Si sumem a això la campanya de descrèdit i criminalització que els governs liberals han desencadenat, des dels temps de Thatcher fins a la campanya de desprestigi del PP, prèvia a les reformes laborals, nʼobtenim un sindicalisme força tocat. Si ens centrem en el sindicalisme revolucionari o alternatiu, tot i els seus esforços per diferenciar-se dels majoritaris, pateix també dʼaquest desmèrit generalitzat.

També, una gran part de la gent, avui en dia, està altament despolititzada, i per tant veu els sindicats com quelcom antic, organitzacions que en un passat van ser útils, però que ara han perdut tot atractiu. Altres, és possible que ho identifiquin més amb un partit polític, inclús seʼls ha arribat a anomenar casta, perquè no oblidem que alguns noms de sindicalistes de CCOO i UGT van sortir a la llista de les targetes «black».

Davant d’aquest panorama, la lluita laboral i l’afiliació sindical es fan difícils d’entendre pels sectors precaris. Aquesta desconnexió és culpa, bàsicament, del desarrelament i la falta de lligams a les empreses, del desconeixement d’exemples de lluita i de les eines que la puguin facilitar —els sindicats—, la por o la idea generalitzada de què «no es pot fer res», així com del model de comitès d’empresa, que per una gran part dels sectors més precaritzats de la classe treballadora ha quedat obsolet a causa de la temporalitat.

Altres eines

Per trencar aquest aïllament social que pateixen moltes de les treballadores, des dels moviments polítics i socials hem de fer el necessari per tornar les lluites laborals a l’àmbit territorial, reintegrar el sindicalisme als nostres pobles i barris, doncs és allà on les treballadores precàries i temporals troben arrelament i suport social. Hem dʼestablir unes bases per fer perdre la por als abusos en el món laboral; ens hem de sentir recolzades i segures si engeguem una protesta. És actuant als barris, i a les empreses per descomptat, on podrem bastir un projecte més complet, de defensa dels drets de les treballadores, dʼautoorganització i dʼinstauració dʼuna consciència de classe.

Parlem de crear espais on la gent es pugui assessorar en temes laborals de forma gratuïta i fàcil. Parlem de fomentar espais de trobada on generar empatia, solidaritat i suport mutu entre precàries, com ara xarxes de suport mutu laboral o sindicats de barri.

Tot això com a reforç de la lluita sindical que ja s’està duent a terme, perquè no parlem de suplantar el sindicalisme clàssic, sinó de complementar-lo, donant eines per lʼempoderament i organització de la branca més castigada dels assalariats, i per tant la més susceptible de lluitar per una millora de les seves condicions de vida.
Alhora, si creem uns vincles de confiança forts entre la gent dels barris i pobles, si treballem fort i fem que ens sentim segures i protegides entre nosaltres, podrem eixamplar els camps de lluita, traspassant el que és laboral, i facilitant lʼextensió a altres conflictes, com podrien ser lʼhabitatge, el consum, la pobresa energètica, la gentrificació…

Reciprocitat

Si aconseguim engegar propostes com aquestes, augmentarem els lligams entre sindicats i moviments socials, i a poc a poc s’anirà gestant una nova consciència comuna, que farà créixer els llaços de solidaritat, tan necessaris per fer front als atacs que el capitalisme dispara contra les classes populars.

Com a exemple tenim la solidaritat del moviment popular dʼalguns barris cap a la vaga indefinida de Movistar, on pancartes dʼadhesió lluïen en diferents punts, on es van dur a terme diferents actes per difondre la vaga i recollir diners per la caixa de resistència, on els sabotatges a les línies i botiges van ser molt visibles i on l’expulsió dels esquirols es va dur a terme sense cap mena de mirament, en un clar exemple de solidaritat.

Resumint

Cal deixar de mirar la lluita laboral en termes burocràtics i jurídics, i portar-la a lʼàmbit quotidià i social. Cal canviar la perspectiva del fet laboral, perquè ja no és només cosa dʼobrers i grans empreses, cal reconduir-ho a la petita i mitjana empresa, a les feines no productives però indispensables, com les cures. Cal posar al lloc que li pertoca la conciliació laboral i familiar com a eix per a les millores laborals. Cal pensar en la reducció de jornada per a una vida millor. Cal redefinir les lluites i posar-les al context actual. Sʼha de fer múscul, per passar a lʼofensiva, i no sempre respondre a les agressions. Potser va arribant el moment de mirar lʼempresari als ulls i veure-lʼhi les debilitats; dʼagafar-lo entre totes per la camisa i sacsejar-lo una mica i, potser així, començarà a veure quina és lʼaltra cara de lʼexplotació laboral. Com deia un pamflet que volava per Vallcarca durant la vaga general del 29M de 2012, «si només entenen de beneficis, que sàpiguen què són les pèrdues».

Notes:

(4) CIS, 2010. A la pregunta «Quina confiança té vostè en els sindicats?», els enquestats van respondre: 1,9 % (molta); 19 % (alguna); 30,8 % (poca); 41,5 % (cap); 6,4 % (no sap) i 0,4 % (no contesta).

* Article publicat al núm. 182 de la revista Catalunya