“Trencar el mirall i multiplicar els seus reflexos”

Un company i amic cegetero em va llançar fa uns dies un repte en forma de pregunta: "en el cas que aconseguim portar a terme una vaga general, després de la vaga què?".

I per si aquesta qüestió no m'hagués quedat clara me la va apuntalar amb un "què anem a aconseguir amb una vaga general?".

Reconec que en aquest moment vaig evadir respondre, bé el meu cap caminava en altre assumptes, o segurament per que necessitava meditar i matisar la pregunta i les seves possibles respostes, bé per que em va enxampar de sorpresa i el meu ardit evasiu només expressava la meva pròpia confusió referent a això.

No obstant això, des de l'esclat oficial de la crisi financera mundial, allà per mitjans de 2008, moltes de les meves intervencions públiques i privades es van orientar a persuadir als meus interlocutors, tant de dintre com de fora de la CGT, que estàvem en el moment idoni per a llançar una proposta de vaga general, fins i tot suggeria dates possibles en l'entorn de 2009.

Els meus arguments a favor d'aquesta proposta eren bàsicament tres:

-1r. Enfront de la inacció interessada del sindicalisme majoritari i paraestatal, i quan el govern de Zapatero no volia creure's la crisi, i donava bandades polítiques i econòmiques per a controlar-la (a favor dels rics sempre), CGT podia arrossegar amb la seva proposta als sectors més precaritzats, que més immediatament estan sofrint les conseqüències reals de la crisi, aquells que estan en la permanent corda fluixa entre l'economia informal de supervivència, l'atur i l'exclusió. Un sector que encara que no exclusivament, està protagonitzat per immigrants, dones i joves empobrits. Un sector social d'altra banda altament desarticulat, sense veleitats de lluita i menys d'autoorganització. Això exigiria clarament una aliança amb aquelles organitzacions i col·lectius que des de postulats crítics treballen en aquests sectors, doncs la CGT actual no està immersa en ells més que tangencialment.

2n. En el context pròpiament laboral i de la nostra presència sindical, la vaga general serviria per a reaprendre col·lectivament la interconnexió de les lluites, dels conflictes, de les empreses amb amenaces de tancament, de deslocalitzacions, d'ERO reals o encoberts. Demostrat com pauta general que les lluites, honestament dutes però aïllades, sense entroncament local ni connexió sectorial, eren derrotes anunciades, la vaga seria una primera, mai última, posada a punt del greixatge necessari perquè els nostres sindicats, les seves seccions, i la federacions de ram poguessin fer un assaig a gran escala de coordinació i suport mutu sindical en i entre els sectors laborals en els quals tenim presència destacada: metall-automoció, transports i comunicacions, banca i administracions públiques. Això exigeix un temps previ, mitjanament llarg, d'elevar els nivells de conflicte en el sectors i d'establir aliances amb altres centrals sindicals no pactistes.

3r. Finalment, la vaga general seria l'oportunitat política de mostrar una altra cara, altra perspectiva, altres possibilitats d'encarar la crisi, des del l'anticapitalisme, des de propostes d'autogestió, de repartiment de treball i la riquesa, de desalienació de les mentalitats. El punt més difícil i controvertit està, segueix estant, que la vaga general, tota vaga general, és principalment política, però amb dos eixos que l'han de donar la seva identitat, i marcar la pauta: la social i la laboral, per igual i amb igual importància. Tan important és paralitzar sectors o línies de producció i serveis, com que les desigualtats socials s'expressin en les seves diverses realitats : habitatge, desnonaments, centres socials okupats, immigrants, topmantes, ecologisme social, decreixentisme, cultura lliure i anticanon, diversitat funcional, feminismes… El protagonisme, finalment, no seria únic ni exclusiu de CGT, si no de tot un conjunt de treballadors i treballadors i de moviments socials i les seves organitzacions, que haurien donat forma pràctica al procés en la seva totalitat.

No obstant això, i per fortuna, una organització federal, descentralitzada, llibertària i plural com CGT, sap com abordar amb maduresa i debat les propostes, ha de recórrer els temps que marquen els seus processos de deliberació i decisió, ha de practicar la seva pròpia democràcia directa a l'hora d'articular les seves estratègies. Només després dels injustos rescats públics de les finances privades, després d'avaluar la consciència tranquil·la de qui cobrant el salari se sentien de "vacances" en les seves cases (amb els ERO pactats), després d'anar albirant que els efectes de la crisi en l'economia real de molts i moltes es fa dramàticament persistent (a pesar dels 400 euros de Zapatero), que el sindicalisme pactista aposta pel mal anomenat "diàleg social", i sobretot, només després d'un Congrés Confederal en el qual acordar les propostes globals enfront de la crisi, CGT es veu en la situació d'engegar-se, en acció persistent, de moure's en tots els fronts i conflictes laborals oberts, d'articular amb altres organitzacions socials i sindicals la possibilitat de generar un procés creixent de mobilització que, aprofitant el semestre de presidència espanyola de la Unió Europea, culmini potser en una vaga general.

Però les resistències a la vaga general són moltes i profundes. Des de qui manté la vella idea de vaga general revolucionària, un mite que idealitza en un aquí i ara l'eclosió única i espontània de tomb radical del sistema imperant, passant per qui còmodament raonen que millor no moure's massa no sigui que provoquem l'arribada d'un nou totalitarisme, o de qui opinen que res podem fer si no és amb els sindicats majoritaris -doncs al cap i a la fi només som la seva esquerra-, fins a qui consideren que la vaga general ha de convocar-se només si hi ha garanties en el seu èxit - com si les respostes socials obeïssin al càlcul de probabilitats en pèrdues i guanys - o qui diuen que no seríem capaços de remuntar un fracàs…

Contraarguments pertinaços i tossuts, que obvien i passen per alt realitats encara més dramàtiques i persistents: més de quatre milions de persones aturades i en augment, execucions hipotecàries i desnonaments i en augment, mileurisme com ideal de supervivència digna doncs un terç de la població activa cobra per sota d'aquesta quantitat màgica, tancament imparable de mitjanes i petites empreses, atur estructural en la construcció, rosari d'ERO i en augment… per no esmentar realitats de major importància que se superposen a aquestes, com la crisi energètica, mediambiental, climàtica, de valors…

És cert que és sempre necessari estar atents al moment social i polític, a la psicologia col·lectiva, al descontentament real i imaginari, a les possibilitats d'establir o no complicitats entre organitzacions -encara que siguin puntualment-, i molt especialment a la voluntat posada en acció de totes les persones que constituïm la CGT i que, sabent que som reflex de la societat en la qual vivim, no ens conformem amb ser un mer mirall a l'esquerra del real: volem trencar el mirall en mil trossos i construir des de baix una altra realitat.

Les recents aturades a Gearbox, Nissan, Seat i moltes altres empreses, les mobilitzacions de les associacions i assemblees d'aturats/des que comencen a proliferar, el suport explícit d'Ecologistes en Acció a la proposta de vaga general de la CGT, les respostes organitzades que s'inicien amb motiu del semestre presidencial espanyol de la UE… són potser símptomes d'una possible tendència a l'alça de la conflictivitat social i laboral, favorable a la possible concreció en una vaga general.

Cal pensar en la vaga general, no com punt final de res, si no com una baula sempre arriscada en la lluita, com una oportunitat d'autoaprenentatge, com creixement de forces, com apoderament col·lectiu, com obertura de noves possibilitats d'emancipació. Potser cal anar pensant no en una i puntual vaga general de 24 hores, si no en vagues generals escalonades, sectorials, territorials, locals, barrials…

Acabo doncs, amb les preguntes que van motivar aquesta reflexió : després de la vaga general?, seguir lluitant sens dubte; i què aconseguirem? com a mínim, capacitat d'iniciativa i postular altres alternatives des del carrer, les oficines i les empreses ; i com a màxim, forces per a seguir lluitant, que no és poc…

Els tres arguments que he exposat en pro de la vaga general mantenen la seva validesa en l'actual context, al meu entendre. Tenim un marc de propostes de com confrontar la crisi i els seus efectes des de les necessitats de totes i tots, de les gents de baix, de satisfer cures i necessitats, ampliar espais de drets i llibertats. No hi ha molt que perdre, més enllà de la nostra pròpia passivitat, i està tot per guanyar, per dir i per fer.

Antonio Carretero, Rojo y Negro - CGT

>>> Extret del Rojo y Negro digital:

www.rojoynegro.info/2004/spip.php?article29520