CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Tres articles sobre la figura i fets de Nelson Mandela i la situació actual a Sud-àfrica

Dissabte, 28 desembre, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Les venes obertes de Sud-àfrica

Un article de Sergi Picazo

Mandela va haver de pactar amb el règim de l'apartheid un programa econòmic d'austeritat, va pagar el deute heretat i va abandonar la promesa de recuperar les mines.

Un 30% dels sud-africans viuen per sota el llindar de la pobresa. Sud-àfrica és el quart país més desigual del món. L'atur s'enfila fins al 25%. L'esperança de vida és de 55 anys. Ocupa el lloc 121 de 187 en l'Índex de Desenvolupament Humà, per sota de Botswana, Bolívia o Hondures. Tot i això, és el major exportador mundial d'or, platí i diamants, i té la indústria i la producció agrària més desenvolupades d'Àfrica. És una de les economies emergents, amb el Brasil, Rússia, l'Índia i la Xina. “La nostra riquesa ha generat la nostra pobresa per alimentar la prosperitat d'altres: els imperis i els seus caporals nadius.” Tal com lamentava Eduardo Galeano a Les venes obertes d'Amèrica Llatina, “en l'alquímia colonial i neocolonial, l'or es transfigura en ferralla”. Avui Sud-àfrica continua amb les venes obertes quasi vint anys després de la fi de l'apartheid. La causa principal del drama humà del país més ric d'Àfrica són, evidentment, els segles de colonialisme i d'apartheid racial. Però, què va fer o poder fer el desaparegut Nelson Mandela?

El gener del 1990, Madiba va escriure una nota des de la presó per posar fi als rumors que corrien sobre la seva suposada falta de compromís amb l'ideari quasi socialista del Congrés Nacional Africà (CNA): “La nacionalització de les mines, la banca i els monopolis és la política del partit i qualsevol canvi de les nostres opinions és inconcebible. El control de certs sectors de l'economia és inevitable per l'apoderament econòmic dels negres.” És a dir, no només demanava llibertat, sinó benestar. Sud-àfrica era un país injust perquè els negres no tenien dret a votar però també perquè el sistema racista imposava per llei que una reduïda elit blanca controlés els grans recursos del país.

En la primera entrevista després de guanyar les eleccions del 1994, Mandela va optar per la prudència: “En les nostres polítiques econòmiques no hi ha ni un sola referència a qüestions com la nacionalització, i això no és per accident.” La intenció era evitar un altre càstig dels mercats sobre la moneda sud-africana tal com havia passat després de l'alliberament. La comunitat internacional, que va donar suport al canvi de règim, no ajudava gens. L'influent Wall Street Journal ho celebrava: “Encara que el CNA té una poderosa ala esquerranosa, Mandela s'ha mostrat aquests dies més pròxim a Thatcher que al socialista revolucionari pel qual se'l tenia.”

Realista o traïdor? Pragmàtic o revolucionari? No hi havia cap alternativa al pacte amb els antics dirigents i empresaris racistes sud-africans? El llegat econòmic de Mandela és avui l'únic punt de debat entorn a la seva imponent figura. El fundador i expresident de la Fundació per la Pau, Alfons Banda, defensa la capacitat de pacte de Mandela en l'hora més difícil. Entre el 1990 i el 1994, l'extremisme racista blanc, l'oposició del partit zulu i la violència al carrer van causar més morts que gairebé tot l'apartheid. Mandela va emergir de 27 anys de presó per pactar amb el seu major enemic i construir una Sud-àfrica democràtica, en pau i antiracista. “Va tenir el coratge de fer concessions tàctiques al límit de la traïció per assolir els objectius estratègics”, reconeix Banda.

Un dels moments clau pel canvi de discurs de Mandela va ser la gira europea del 1992 i les seves entrevistes amb empresaris i dirigents polítics. El clímax arribaria al Fòrum Econòmic Mundial de Davos. Alistair Sparks, veterà periodista i analista sud-africà, explica que allà “tothom li va dir que si impulsava una política de nacionalitzacions no rebria la inversió estrangera” que necessitava. En tornar de Davos, Mandela va dir: “Hem observat l'hostilitat i la preocupació dels empresaris cap a la nacionalització, i no podem fer cas omís de les seves percepcions. Som conscients que si no es pot cooperar amb les empreses, no es pot tenir èxit en la generació de creixement.” Mandela, amic de Fidel Castro i que en el passat havia aplaudit les tesis marxistes, iniciava el gir. Fins i tot, a la seva taula, tenia un estudi sobre el fracàs de la nacionalització de les mines de coure a la veïna Zàmbia. Els seus anys de govern just coincideixen amb el triomf de les idees liberals i capitalistes a tot el món després de la caiguda de la Unió Soviètica i de tot el bloc de l'est. Els règims prosoviètics a l'Àfrica, amb excepcions, també van anar caient.

L'alliberament de Mandela no va portar automàticament la democràcia. Ni de bon tros. Van haver de passar quatre anys de sang, suor, pressions internacionals i negociacions amb l'últim govern de l'apartheid. La teràpia de xoc va funcionar. El malalt, després de l'estrès traumàtic de milers de morts i segles de racisme, va acabar acceptant un pacte amb els opressors per tenir un futur en pau. Un assessor del govern el 1994, Patrick Bond, actual director del Centre per la Societat Civil de la Universitat de Kwazulu-Natal, explica que aleshores “hi havia moltíssimes protestes socials de les comunitats locals i els sindicats, però Mandela els va dir: ‘Si us plau, estigueu tranquils.' Mentrestant, les polítiques neoliberals s'imposaven per la porta del darrere, sense adonar-nos-en.”

L'economista Naomi Klein denuncia al llibre La doctrina del xoc que el problema va ser que Mandela i els seus es van centrar en la negociació política i van deixar de banda, com a “merament tècniques”, les converses econòmiques. En canvi, el Partit Nacional, conscient que perdria força al Parlament ja que els blancs només eren un 10% de la població, va reclamar que el canvi cap a la democràcia no afectés cap ni un dels seus interessos econòmics. Qui va liderar la taula de negociació econòmica va ser Thabo Mbeki, fill d'un mític lluitador del CNA i que va viure a l'exili estudiant a Anglaterra. Mbeki, anys després, davant les crítiques al seu programa de retallades socials, privatitzacions i “flexibilitat” laboral, va arribar a dir: “Poden anomenar-me thatcherista, si així ho desitgen.” Quan Mandela es va retirar va nomenar, entre tots els dirigents possibles del seu partit, Mbeki com a substitut.

L'obstacle més implacable del govern de Mandela per dur a terme les seves promeses de millora social va ser el deute heretat de l'antic estat sud-africà de l'apartheid. Aquell deute, en part acumulat per mantenir la maquinària de repressió contra la població negra i l'enorme despesa militar, podria ser considerat un deute il·legítim i haver estat renegociat amb l'FMI, el Banc Mundial o la resta de creditors. Mandela, però, el va assumir. “Pagàvem 4.500 milions de dòlars cada any que després no teníem per construir habitatges o escoles per als nostres fills. Estàvem limitats”, admetria ell mateix anys després. El govern democràtic va haver d'assumir un deute de 65.000 milions de dòlars als anys noranta provinent del règim racista.

L'ala esquerranosa del CNA va redactar un ambiciós pla de reformes socials i econòmiques anomenat Make Democracy Works, però, segons un dels economistes que treballaria en aquella iniciativa governamental, Vishnu Padayachee, “allò va néixer mort” perquè les concessions legals que es van acceptar feien quasi impossible la seva posada en pràctica. Economistes de l'FMI i del Banc Mundial ja havien aterrat a Johannesburg per “assessorar” el nou govern sud-africà i el seu programa per al Black Economic Empowerment.

La periodista i escriptora Naomi Klein, després d'un estudi a fons del que va passar a Sud-àfrica als anys noranta, critica les “cessions econòmiques” del Congrés Nacional Africà a l'elit blanca. Mandela, en el seu govern d'unitat nacional obligat per la Constitució interina pactada amb el Partit Nacional, va mantenir ministres de l'apartheid, com el d'Economia, Derek Keyes, i el d'Agricultura, Kraai van Niekerk. Després Mandela va nomenar com a nou ministre d'Economia un altre blanc, Chris Liebenberg, que havia estat director general del banc Nedbank. El CNA va acceptar que el Banc Central de Sud-àfrica fos una entitat independent no controlada per l'Estat, al contrari del que volien inicialment. L'autonomia va quedar consagrada a la nova Constitució. Mandela també va mantenir el seu president al càrrec: Chris Stals. “Ara, si volien devaluar la moneda o canviar els tipus, depenien de l'antic dirigent del Banc Central en l'apartheid”, lamenta Klein.

El govern sud-africà va subscriure l'Acord General de Duanes i Comerç (GATT), precursor de l'OMC, que no permetia als firmants els subsidis a les plantes d'automòbils i tèxtils, dos dels motors d'una economia sud-africana en crisi i necessitada d'ajudes públiques. En canvi, Mandela sí que va fer una reeixida crida als inversors estrangers i va evitar una fugida massiva de capitals. Canvis legislatius, però, van permetre que algunes empreses sud-africanes traslladessin la seu, i per tant els beneficis, a països tercers tot i seguir operant a Sud-àfrica. Per exemple, la famosa De Beers, corporació de diamants, es va traslladar a Luxemburg.

L'economia ha crescut des del 1994 un 83%. Tanmateix, la mitjana d'ingressos d'un blanc és sis cops més alta que la d'un negre. El 2005 només un 4% de les empreses que cotitzaven a la borsa de Johannesburg eren propietat exclusiva de negres.

Redistribuir la propietat de la terra per evitar el latifundi en mans d'una minoria de grangers bòers també va ser impossible. Durant les negociacions, el Partit Nacional va afegir una clàusula a la nova Constitució que protegia específicament tota propietat privada i que feia quasi inviable una reforma agrària. Segons dades oficials, un 70% de les terres del país el 2006 eren propietat de famílies blanques.

El Freedom Charter, la carta de reclams aprovada el 1955 per una històrica assemblea clandestina del CNA, s'ha convertit avui en un simple i gris monument de ciment a Kliptown, un dels barris amb més misèria de Soweto. Un dels reclams era que l'Estat recuperés les mines. El govern de Mandela, però, va obviar qualsevol possibilitat de nacionalització de mines, bancs o grans empreses. Al contrari, es van privatitzar. Entre el 1997 i el 2004 va vendre divuit empreses per uns 4.000 milions. La major part d'aquests diners van ser per pagar el deute de l'apartheid.

Les ajudes socials van créixer amb Mandela

El director de la Unitat d'Investigació en Política de Desenvolupament de la Universitat de Ciutat del Cap, Haroon Bhorat, indica que més d'un quart de tots els sud-africans reben xecs d'assistència social del govern –una despesa equivalent al 3% del PIB– i, després de vint anys de governs del CNA, un 77% dels sud-africans tenen accés a un habitatge formal, un 84% a l'electricitat i un 72% a l'aigua, dades que han crescut molt des del 1994. El CNA va invertir bona part del pressupost a construir nous habitatges i millorar els townships de misèria. Es van construir més de cent mil habitatges socials entre el 1994 i el 1996, però hi havia milions de negres pobres a qui resituar.

La Comissió de la Veritat i la Reconciliació va acabar pactant, per influència del govern aleshores ja encapçalat per Mbeki, que no hi hauria indemnitzacions de les grans empreses que s'havien beneficiat de l'Apartheid al contrari, per exemple, del que havia passat amb empreses alemanyes que van col·laborar amb els nazis. Només l'Estat va pagar indemnitzacions a les víctimes i, paradoxalment, també es va comprometre a pagar pensions vitalícies als funcionaris blancs de l'antic estat que van deixar la feina.

Carlin: “Un repte quasi impossible”

“S'ha dit que Mandela podria haver fet més per posar remei a les injustícies econòmiques de l'apartheid. Pot ser, però en un país amb un elevat índex de natalitat i sense unes xifres de creixement econòmic equiparables, aquest era un repte pràcticament impossible.” El periodista John Carlin, autor del llibre Invictus sobre Mandela i el rugbi, admet al diari El País que el seu mandat “podria haver intentat una redistribució de la riquesa” però opina que “això segurament hauria provocat una guerra civil entre races”. Com a mínim, reivindica Carlin, Sud-àfrica té avui una classe mitjana negra “inimaginable fa vint anys” i una democràcia estable i respectuosa amb la llei.

* Article de Sergi Picazo publicat al diari El Punt Avui.


"Mandela i el fracàs".

Un article de Xavier Díez

Com succeeix en el cas de Luther King, de Gandhi o de tants altres, la mort de Mandela serveix més per confondre l’opinió pública que per informar sobre el seu veritable sentit.

Si bé és cert que hem perdut a un polític excepcional, des del món oficial se’ns vol fer creure que Mandela fou el gran triomfador que féu caure el sistema d’Apartheid, fonamentat en una injusta, i alhora matussera, discriminació legal que permetia el supremacisme blanc a Sud-Àfrica. Tanmateix, contràriament al que s’ha dit avui i el que explicaran els llibres de text, Mandela fracassà. I ho féu estrepitosament.

El Madiva sabia que una societat dividida no tenia futur. I enfront de dos models hipotètics; la del manteniment del poder blanc a partir d’un sistema legal-repressiu; o la desordenada descolonització que al llarg dels seixanta acabà enfonsant les antigues colònies africanes, hi havia una possible sortida intel·ligent, la més aristotèlica de trobar la virtut en el punt mig. La del manteniment d’unes estructures estatals prou sòlides per evitar la dissolució interna en un estat amb tants grups culturals i ètnics enfrontats entre sí, amb un sistema democràtic real, fonamentat en la igualtat real de tota la ciutadania. Perquè, com es pot comprovar, allò que dóna solidesa a una nació no és l’homogeneïtat ètnica, sinó la igualtat entre tots i cadascun dels membres de la nació.

El seu somni era una Sud-àfrica igualitària, en què les lleis no es dediquessin a recollir una igualtat genèrica de caràcter constitucional, sinó una igualtat real d’oportunitats. I això només era possible propiciant una política econòmica fonamentada a fer servir el verb matemàtic més intel·ligent en economia, incoactiu, regular i de la tercera conjugació: repartir. Fer una reforma agrària, bastir una política econòmica compensatòria per tantes generacions de discriminació, eradicar el suburbialisme i fonamentar la barreja ètnica i social a les noves ciutats, crear milions de llocs de treball en l’economia formal amb una remuneració justa, fer créixer la funció pública per integrar dins l’estat, a totes les diferents tribus a fi de dissoldre diferències i barrejar població. Establir un sistema impositiu que permetés equilibrar el nivell de riquesa, no entre blancs i negres, sinó entre pobres i rics.

Malgrat guanyar les eleccions. Malgrat que el Congrés Nacional Africà duia al seu programa electoral aquests punts, i que comptaven amb un gran suport nacional i internacional per tirar-ho endavant, arribaren el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, i les diverses màfies econòmiques, i en un moment de capitalisme triomfant post guerra freda, i el somni de Mandela s’esmicolà.

Avui trobem la paradoxa que ens trobem amb una Sud-àfrica més desigual. I per tant, més violenta (molt més que en l’era de l’Apartheid), més dividida tribalment, més inhòspita, en què el 90 % dels sud-africans viuen pitjor, més insegurs, més fatigats (inclosos els blancs). Mandela, malauradament, ha fracassat. I no a causa dels barroers racistes blancs, sinó per la manera en què el capitalisme internacional avortà qualsevol intent d’organitzar el país africà més ric d’una manera més justa i democràtica.

* Un article de Xavier Díez, historiador, publicat al seu blog.


Mandela: dues veritats incòmodes

Un article de Joan Canela

La mort de Nelson Mandela (Umtata, 18 de juliol de 1918 – Pretòria, 5 de desembre de 2013) només pot reforçar la santificació que ja s'ha fet en vida, a pesar de les protestes del propi interessat. Un cop el mateix Mandela ja no pugui ni queixar-se, la seva pujada als altars de la correcció política és inevitable i s'esperen dosis de sucre inaguantables ni tan sols pels que admirem la seva determinació i el seu compromís.

No és la intenció d'aquest article criticar una icona de l'alliberament dels pobles i de qui es poden omplir pàgines de lloances, però això ja ho faran tota la resta de mitjans, inclosos aquells que no fa ni tres mesos van elevar també a nivell de mite una de les seves majors enemigues: Margaret Thatcher. Més, fins i tot, que els dirigents del règim de l'Apartheid, els seus captors. Per això vull centrar-me en els dos episodis de la biografia de Mandela que resulten més incòmodes.

El primer és la seva activitat en la lluita armada com a fundador i organitzador del Umkhonto we Sizwe (“Llança de la nació” en zulú i més conegut com MK), el braç armat del Congrés Nacional Africà (ANC, en les sigles angleses). Mandela va fundar el MK el 1961 després de la massacre de Sharpeville –durant una acció de desobediència civil– i la prohibició de totes les organitzacions polítiques i socials de la població negra. Al parer de la nova generació de dirigents de l'ANC i dels seus aliats comunistes la porta de la desobediència civil pacífica, seguida llavors, quedava definitivament tancada i calia prendre les armes. La vella guàrdia representada per Albert Lutuli, en canvi, hi estava en contra.

Mandela va recórrer clandestinament el país reclutant voluntaris per a la guerrilla i després diferents països d'Àfrica per tal d'aconseguir diners, armes, formació i suport diplomàtic per a la mateixa. Personalment, va rebre entrenament militar a Etiòpia i Algèria. Va tornar a Sudàfrica il·legalment fins que va ser detingut el 5 d'agost de 1962 i empresonat durant 28 anys.

Encara que l'MK va ser un dels grups armats anticolonials més respectuosos amb els objectius civils i que el gruix de la seva campanya va centrar-se en els sabotatges econòmics, tampoc no va evitar completament les accions més lesives. Molt famosa va ser, per exemple, la bomba col·locada en una paperera en un centre comercial a Amanzimtoti –est del país- el Nadal de 1985 i que va matar cinc persones, tres d'elles nenes.

Nelson Mandela mai va condemnar les accions de l'MK i aquest no va renunciar a l'ús de les armes fins l'agost de 1990, quan feia mesos que Mandela havia estat alliberat i permeses les organitzacions il·legals. Fins pocs mesos abans del seu alliberament, Margaret Thatcher va justificar-ne el seu empresonament per ser un terrorista i el Govern dels EUA va mantenir-lo en la seva llista de terroristes fins el 2008.

Mandela va optar per la lluita armada contra un dels règims més despòtics que ha vist el segle XX i és fàcil de justificar aquesta decisió. Però, per això, no deixa de ser sorprenent que hi hagi tant interès en minimitzar o directament amagar aquesta faceta de la seva vida, molt més èpica i novel·lesca que els seus anys de presoner a Robben Island o el seu paper durant el famós Mundial de Rugbi de 1995, que han centrat les pel·lícules sobre el personatge.

Una altra transició era possible?

L'altra veritat, encara més incòmoda, de la biografia de Mandela, és el seu paper durant les negociacions que van comportar la fi del règim de l'Apartheid.

D'aquell procés, en va néixer l'actual Sudàfrica, un dels països més desiguals del món convivint en una democràcia molt més avançada –m'atreveixo a dir– que, per exemple, l'espanyola. Explicar com va arribar-se a aquesta paradoxa es pot resumir en el lema dels negociadors blancs d'aquells anys: “Deixem el Parlament als negres i quedem-nos els bancs”. La versió estesa va ser magníficament descrita per Naomi Klein en un capítol de la Doctrina del shock.

És impossible saber fins a quin punt, a l'ensarronada que va suposar aquell procés negociador, hi va intervenir només la inexperiència del moviment d'alliberament o hi havia elements venuts de dins mateix. També cal emmarcar-lo en una època d'extrema tensió –hi va haver més morts a la transició que durant tot l'Apartheid-, on fins i tot el dret que avui es pot considerar com més bàsic va haver de ser conquerit amb molt d'esforç i no es pot minimitzar ni ridiculitzar tot allò aconseguit.

Però la realitat també és que el nou Govern democràtic va acceptar fins i tot pagar el deute extern contret per règim il·legal –estava suspès a l'ONU- de l'Apartheid per tal de comprar les armes amb les quals els reprimien. Naturalment, tampoc hi va haver reforma agrària ni nacionalització de mines i bancs, i això va condemnar la majoria negra a la vida de misèria en què encara es troba sotmesa.

No cal amagar que la situació de la població ha millorat molt respecte l'Apartheid, fins i tot en els camps socio-econòmics, per recordar que la majoria de les promeses del moviment d'alliberament no s'han complert –excepte per una bona part dels seus quadres i altres aprofitats- a pesar de viure en un país amb capacitats suficients per fer-ho.

El mateix Mandela ha fet sovint comentaris autocrítics amb el resultat dels pactes als quals va arribar, però sempre ha advocat per respectar-los i no ha fet –fins on se sap- cap acció realment rellevant per tal de revertir aquesta situació. La realitat és que, avui en dia, l'estàtua a Mandela més gran de Johannesburg es troba a Sandton, el barri del poder blanc per excel·lència.

Una vida honesta

La llegenda diu que, quan els seus fills preguntaven on era el seu pare, Winnie Mandela els explicava que estava cuidant tots els nens del país. Cal reconèixer el compromís, perseverança i patiment de Mandela en la seva lluita per uns ideals nobles i justos, a més del seu paper en la reconciliació –encara que d'aquest tema se'n podrien desfer alguns mites- i la seva renúncia voluntària al poder, tota una excepció, especialment a l'Àfrica.

* Joan Canela és periodista i va ser corresponsal a Sudàfrica entre 2008 i 2010. Article publicat al setmanari Directa.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció