CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Tunísia, la revolta permanent

Dilluns, 14 gener, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

El 17 de desembre de 2012 es commemorava el segon aniversari de l’inici de les revoltes a Tunísia. Dos anys després, la població segueix al carrer manifestant-se per poder aconseguir una transició realment democràtica.

El 17 de desembre de 2010, Mohamed Bouazizi es calava foc públicament a ell mateix en un acte de reivindicació i protesta contra la greu situació econòmica en la que Tunísia estava immersa. Bouazizi era un jove llicenciat en informàtica però estava a l’atur a causa de les poques oportunitats que Tunísia oferia. Poc imaginava que el seu acte desencadenaria una allau de revoltes que van acabar amb la fugida del llavors president Zine Abidine Ben Ali, que governava el país des de feia 23 anys sota un règim autoritari. I és que Bouazazi només va ser el detonant d’unes causes estructurals que van propiciar les primeres manifestacions i van desencadenar una revolta generalitzada que a més va sobrepassar les seves fronteres i va despertar la societat civil de tot el món àrab.

La campanya propagandística de Ben Alí es basava en fomentar el desenvolupament del país a través de la formació i la ocupació, però la realitat era –i és- un elevat nombre d’atur juvenil, un augment constant dels preus dels aliments i recursos energètics i un flagrant desequilibri entre la zona urbana i rural. A nivell polític, a més, Tunísia es definia com un estat policial sota un règim dictatorial amb elevats índex de corrupció i repressió i un enriquiment d’una elit. Tunísia, no era l’únic país de la regió que reunia totes aquestes característiques, així doncs, perquè precisament Tunísia va ser el pioner de l’anomenada “Primavera Àrab”? En aquest sentit, cal ressaltar diversos factors: A nivell social, la població va demostrar una forta fraternitat i empatia amb Bouazizi, complementada amb la pèrdua de la por a la repressió. En aquest context, van aparèixer actors de diversa procedència que van solidaritzar-se amb la causa. Sindicats, activistes o partits polítics per citar-ne alguns, van unir-se per fer front comú al règim de Ben Alí. Però, a més, cal afegir un factor detonant com és la propagació de les xarxes socials a Internet. Aquesta eina de difusió d’informació, capacitat de convocatòria i mobilització no té límits i el règim de Ben Alí es va veure sobrepassat per la manca de capacitat de control de la xarxa. D’aquesta manera, les revoltes van arribar fins a la capital i es van estendre per tot el país.

La revolta ja era global i el què havia començat com unes manifestacions aïllades i desorganitzades, poc a poc es van anar estructurant a través de sindicats i grups estudiantils, alhora que la repressió policial era cada vegada més dura, agafant un caire més violent i repressiu. Per altra banda, amb l’objectiu de frenar la difusió de la revolta, el règim benalista també va censurar les xarxes socials d’Internet. Però la revolta ja havia calat i el poble tunisià estava disposat a arribar fins al final. I el final de Ben Alí va arribar el 14 de gener de 2011 quan el Cap de l’Estat Major va ser destituït per no obeir l’ordre d’intervenir en les manifestacions i l’exèrcit es va rebel·lar contra aquesta destitució. Ben Alí va fugir del país i es va exiliar a Aràbia Saudita. Els tunisians havien vist caure el seu dictador però els quedava encara enfrontar-se a una transició incerta.

La transició està sent marcada per la inestabilitat i es preveu llarga. El govern de la Troika, sorgit de les eleccions celebrades a l’octubre de 2011, està format pel partit Ennahda –partit islamista-, el Congrés per la República –laic de centre-esquerra- i Ettakatol –socialdemòcrata-. L’objectiu principal de la Troika era el de redactar una Constitució i proclamar noves eleccions presidencials i legislatives en el termini d’un any. Catorze mesos després de la formació de la Troika, la Constitució no està preparada, no s’han realitzat les reformes esperades i conseqüentment les eleccions no tenen data de celebració. Avui, a Tunísia, la gent segueix al carrer. Novament, protestant en contra del govern que molts creuen que ha traït l’esperit de la revolució.

Un exemple és el darrer cas de les protestes a Siliana, una ciutat al centre del país, on el principal sindicat va convocar a la població per exigir la dimissió del governador local. Fins ara, el governador no ha estat capaç de millorar la situació a la regió. La manifestació va ser durament reprimida per les autoritats que van utilitzar gas lacrimogen i bales de plom. El resultat van ser 316 ferits, de les quals 12 van ser greument ferides per la pèrdua d’un ull. Els silians van decidir fer una marxa fins a la capital, amb el lema: “Si ell no marxa, ho farem nosaltres”. Finalment, el governador va abandonar el càrrec –sense dimitir- i ha estat substituït.

Quins són els canvis que hi ha hagut després de la revolució? El pessimisme regna als carrers de Tunísia i la majoria responen: Quina revolució? Aquí no ha canviat res! Fins i tot, alguns s’atreveixen a dir que abans de la revolució estaven millor, no tant per nostàlgia sinó per restablir l’ordre social i polític. I és que Tunísia es troba en una situació d’estancament.

Tunísia actualment encara es troba en un procés revolucionari. I és que els dos anys que han passat des de l’inici de les primeres revoltes no és temps suficient per fer madurar una democràcia. La creació d’una cultura democràtica està sent costosa en un país que ha viscut sota un règim autoritari des de la seva independència de França. Tot i així, els tunisians encara esperen els efectes de la revolta, aspirant a una democràcia real i social. Mentrestant, no es queden quiets i segueixen al carrer reclamant el canvi tant anhelat.

Des d’un inici, l’esperit de la revolució estava basat en reclamar millores econòmiques i socials, en exigir drets civils i polítics. Les manifestacions aplegaven persones de diversos sectors i ideologies, unides per acabar amb Ben Alí. Però hi ha qui diu que és més fàcil fer caure un dictador que construir una democràcia i els tunisians ara s’enfronten a un gran repte: Construir la seva pròpia democràcia.

Quin paper juga la religió?

Ennahda, el partit islamista moderat, va sortir vencedor amb el 37% dels vots a les eleccions de 2011. Les revoltes no tenien un caire islamista sinó d’obtenció de la dignitat, però Ennahda representava un partit que havia estat vint anys a l’exili i els membres del partit havien patit la repressió de la dictadura. Després de la caiguda de Ben Alí, Rachid Ghanouchi, el líder del moviment, torna a Tunísia com a símbol de la repressió i de la crítica al règim autoritari.

Aquest partit, que en àrab significa Renaixement, basa la seva ideologia en un tendència islamodemòcrata de conservadorisme moderat. El seu objectiu principal després de la revolta era formar un govern d’unitat nacional negant la imposició de la Sharia –la llei islàmica- tot i que un sector del partit no hi estigués d’acord. També proclama el respecte pels drets de les dones que fins a l’actualitat són els més moderns en el món àrab.

Les claus del seu èxit, doncs, són el seu caràcter moderat i la seva simbologia. No obstant, també cal remarcar el debilitament de l’esquerra tunisiana que durant els anys noranta es va aliar amb el règim contra l’amenaça islàmica i segueix present amb l’etiqueta d’anti-islamisme a qualsevol preu sense un programa polític concret. A més, cal afegir que la Troika ha superat aquesta bipolaritat laica-islamista tot i que actualment, està deslegitimada a ulls de la població per la seva manca d’operativitat en aquesta etapa de transició.

Per altra banda, la reaparició dels Salafistes –seguidors dels ancestres- ha generat debat en el desenvolupament de la transició. Després de la caiguda de Ben Alí i amb la obtenció de la llibertat d’expressió, aquest grup re-sorgeix en forma de violència però també agafant el control de certes Mesquites que haurien d’estar sota control del Ministeri d’Assumptes Religiosos. El salafisme defensa la Sharia, no respecta el laïcisme i promou el Niqab entre les dones. Tot i així, en un país on el laïcisme és apreciat per la població, el salafisme és vist com una amenaça present a la societat. En aquest sentit, caldrà establir estratègies per garantir que el salafisme no influenciï el futur del país.

La dona tunisiana

Els drets de les dones a Tunísia tradicionalment han estat els més avançats en el conjunt del món àrab. A Tunísia no existeix la poligàmia i hi ha dret al divorci, l’índex d’alfabetització és relativament elevat, forma part de sindicats i de l’àmbit polític així com del món laboral i existeix el dret a l’avortament lliure. Però les dones han tingut un paper molt actiu dins la revolució per exigir també una millora de la seva condició i d’aquesta manera han aconseguit tenir un paper més actiu en l’esfera pública, alhora que aquest tema s’ha posat sobre la taula. I és que malgrat que la situació de la dona sigui més favorable respecte altres països de la zona, encara queda molt camí per recórrer.

La societat tunisiana és clarament patriarcal, els índex de violència de gènere són molt elevats arribant fins al 47% i la representació de la dona en els diversos sectors socials i polítics encara és baixa. La idea de la paritat de gènere segueix sent motiu de debat en alguns sectors i el rol patriarcal instaurat en moltes organitzacions. A més, durant l'època de Ben Alí, la dona també va ser reprimida en molts aspectes.

El temor però està en com evolucionarà la lluita de la dona tenint en compte els moviments islamistes presents al país. Tot i així, el partit majoritari Ennahda, va declarar que recolza les dones. Però el què realment va provocar controvèrsia va ser l’anunci del contingut de l’article 28 de la nova Constitució que assenyalava que la dona és complementària a l’home. Una nova allau de manifestacions encapçalades per feministes i socialistes va aconseguir canviar el contingut de l’article substituint la complementarietat per la igualtat.

Poc a poc es va avançant en aquesta lluita en un país ple d’obstacles on la dona ha tingut un paper fonamental dins la revolta. Sobretot aquelles que estan dins de partits polítics –tot i que amb enormes desavantatges- han començat a fer més pressió per aconseguir una ciutadania plena. Tal com diu Halima Jeuini, membre de la organització Femmes Démocrates, hem d’estar atentes perquè a Tunísia no podem fer marxa enrere.

* Article de Mireia Termes des de Tunísia, publicat a la revista L'Accent.

http://www.laccent.cat/index.php/internacional/africa/item/2991-tun%C3%ADsia,-la-revolta-permanent

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció