CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Tunísia, les claus de la revolta

Dijous, 31 gener, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

El 17 de desembre de 2010 s’iniciava una allau de revoltes a Tunísia per reclamar millores socials i econòmiques que van fer sacsejar tot el món àrab. Dos anys després, els tunisians segueixen al carrer reclamant els seus drets en un procés de transició estancat.

“El poble vol enderrocar el règim”, aquest era un dels lemes durant les revoltes a Tunísia. El 17 de desembre de 2010, Mohammed Bouazizi s’immolava en forma de protesta per la situació social i econòmica que vivia el país. Aquest acte va despertar la societat civil tunisiana i de seguida les manifestacions es van fer generalitzades a tot el país, fins i tot traspassant les fronteres i contagiant la revolta a d’altres països del món àrab.

Avui, dos anys després d’aquells fets, la gent segueix sortint al carrer repetint l’emblemàtica frase de la revolta, aquest cop però dirigida al govern actual. I és que els tunisians creuen que poca cosa ha canviat amb la caiguda del règim de Ben Alí i que, per tant, la revolta no ha acabat. Però, quines són les claus que han portat a aquest aixecament de la població?

Situació econòmica

La població tunisiana és majoritàriament jove, amb un 55% menor de 25 anys. La obligatorietat d’estudiar fa que hi hagi un elevat nombre de llicenciats que no trobin feina provocant un atur estructural que abans de la revolta arribava al 14%. L’economia tunisiana es basa en dos sectors principals: El turisme i l’agricultura, que s’han vist afectats per la inestabilitat que viu el país. Actualment, l’atur s’ha incrementat i els joves segueixen sense tenir perspectives de futur. A més, l’augment continu dels preus dels aliments i dels recursos energètics fa que el dia a dia sigui dificultós i porti a un empobriment de la població cada vegada més accentuat.

El model econòmic neoliberal aplicat des de l’època benalista ha portat a una sobreexplotació i una precarització de la classe obrera fent empobrir la població i creant grans desigualtats entre la zona rural i urbana. Un dels reclams de les revoltes és un canvi de model econòmic per acabar amb aquestes desigualtats.

Situació política

El 14 de gener de 2011, després de 23 anys al poder, Zine El Abidine Ben Alí es va veure forçat a abandonar el govern i fugir a Aràbia Saudita. S’havia aconseguit fer caure el règim, basat en un estat policial i corrupte, i s’iniciava el procés de transició cap a la democràcia. El govern provisional de transició havia de convocar eleccions en un termini de 60 dies i que finalment es van celebrar el 23 d’octubre de 2011. Per primer cop, podien recórrer als comicis partits polítics que havien estat il·legals però també noves formacions polítiques creades després de la caiguda del règim. Fins aleshores, les eleccions s’havien celebrat sota el paraigües del partit únic de Ben Alí.

El resultat de les eleccions va ser la formació del govern de la Troika format pel partit Ennahda –partit islamista-, el Congrés per la República –laic de centre-esquerra- i Ettakatol –socialdemòcrata-. L’objectiu d’aquest govern era la redacció de la nova Constitució i la celebració de noves eleccions a un any vista. A dia d’avui, només hi ha un esborrany de la Constitució i les reformes esperades no s’han dut a terme. Les noves eleccions encara no tenen data i el procés de transició es preveu llarg.

La llibertat d’expressió

El règim de Ben Alí destacava per la seva falta de llibertat d’expressió. Sent un règim autoritari, els partits polítics havien de viure a la clandestinitat o exiliats, la llibertat de premsa no existia i l’accés a Internet era limitat.

Sent una de les reivindicacions principals de la revolta, actualment la diversitat de partits polítics està garantida, s’han creat nous mitjans de comunicació i l’accés a Internet ja no és tant limitat. Les xarxes socials i els blogs a Internet van ser la base de la comunicació durant la revolta. Tot i així, encara no existeix una llibertat d’expressió plena ja que hi ha certs temes –com la religió- que no es poden tocar. És per això que alguns mitjans recorren a l’auto-censura per por a la repressió.

Zones rurals i urbanes

No és casual que la revolta s’iniciés a Sidi Bouzid, una ciutat a l’interior del país. I és que el desequilibri entre les zones rurals i urbanes està molt accentuat. Les inversions estatals no són suficients en un país basat en l’agricultura.

Però no es pot entendre la revolta de 2010 sense tenir en compte la vaga de 2008 a la conca minera que va ser brutalment reprimida. Aquesta zona depèn bàsicament de l’extracció de fosfat amb molt pocs recursos i condicions lamentables. L’empresa -que era estatal- es va privatitzar aconsellada pel Fons Monetari Internacional. D’aquesta manera i a causa de la mecanització del treball, la plantilla es va reduir considerablement.

Tampoc és casualitat que els darrers aixecaments a Tunísia estiguessin protagonitzats per la població de Siliana, una altra ciutat a l’interior del país. El 28 de novembre d’aquest any, la UGTT -el principal sindicat del país- va convocar una manifestació en contra del governador provincial per la manca d’inversions estatals. La manifestació va ser brutalment reprimida, amb l’ús de bales de plom i gas lacrimogen i el resultat de més de 300 ferits, 12 dels quals van perdre un ull. Aquestes manifestacions van desencadenar vagues a diferents ciutats de Tunísia.

El paper de la dona

Històricament, la dona tunisiana ha gaudit d’una millor condició en relació als països veïns i de la zona. La dona pot participar en la vida política i sindical, l’índex d’alfabetització és elevat i existeix el dret al divorci i a l’avortament lliure. Tot i així, encara no gaudeix d’una plena igualtat respecte l’home -sent una societat patriarcal- i és per això que el paper de la dona durant les revoltes va ser molt important per tal de reclamar una millora de la seva situació.

També cal tenir en compte que el principal partit del govern és islamista i que dins el mateix partit hi ha debats sobre aquest tema. L’article 28 de la nova Constitució va portar a debat la definició del rol de la dona respecte l’home. En un inici s’havia proposat definir-lo com a complementarietat, però després de vàries protestes per diferents sectors de la població es va aconseguir definir-lo com a igualtat.

Els Islamistes

Ennahda, el principal partit del govern actual, es defineix com un partit islamista moderat, tot i així dins el mateix partit hi ha sectors més radicals que es posicionen a favor de l’ús de la Sharia –la llei islàmica- com a base normativa del país. Malgrat els debats interns, finalment s’ha decidit per no utilitzar aquesta legislació. Ennahda no va sortir vencedor en les eleccions pel seu caràcter islamista sinó per ser un partit que havia lluitat activament en contra del règim de Ben Alí i després de la revolució es mostrava com a símbol d’aquesta lluita.

Per altra banda, amb la obtenció d’una llibertat d’expressió més àmplia després de la caiguda del règim, els grups Salafistes també van augmentar la seva presència. El salafisme és un moviment de l’Islam Sunnita que reivindica el retorn als orígens de l’Islam, caracteritzat pels seus actes violents i d’imposició.

Els sindicats

La UGTT –Unió General de Treballadors de Tunísia- és el principal sindicat i un dels principals actors de la revolta. Actualment, segueix tenint aquest paper predominant de lluita no només pels drets econòmics i dels treballadors sinó també a nivell general. S’està consolidant com una força de pressió i oposició contra el govern i la confrontació entre laics i islamistes s’està fent evident.

Són rellevants els darrers esdeveniments ocorreguts a principis de desembre quan joves de la Lliga de Protecció de la Revolució -pròxims al partit Ennahda- van atacar a sindicalistes mentre commemoraven el 60è aniversari de l’assassinat del seu fundador. L’atac va sorgir arran de la convocatòria de les vagues pels fets de Siliana i les protestes en contra del govern que no compleix amb les promeses electorals. Els fets van desencadenar en una proposta de vaga general a tot el país que finalment va ser desconvocada gràcies als acords entre la UGTT i el govern.

Relacions internacionals

Durant l’època de Ben Alí, el règim -igual que els altres règims autoritaris de la zona- estava protegit pels països europeus amb la idea de tenir controlada la regió de la possible amenaça islamista. D’aquesta manera, la societat civil quedava silenciada i s’evitava un augment de les forces islamistes. Però la sorpresa va ser quan la societat civil es va aixecar per clamar millores socials i econòmiques sense tenir en compte la qüestió religiosa.

Per altra banda, el procés de liberalització que s’havia desenvolupat durant l’època benalista estava dictat per Estats Units, la Unió Europea, el FMI i el Banc Mundial sense tenir en compte la democràcia o els drets humans.

Actualment, segueix en joc l’acord d’associació entre la Unió Europea i Tunísia, vigent des de 1998 i que gradualment ha d’eliminar les barreres comercials amb la UE, augmentar el procés de privatització i intensificar la liberalització de l’economia per enfortir la inversió estrangera dels països occidentals.

* Article de Mireia Termes publicat al núm. 299 del setmanari La Directa.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció