‘Turismofòbia’ o lluita de classes?

Diu la dita que el nom no fa la cosa. I té raó. Però també és cert que les paraules poden condicionar la realitat. D’aquí que un dels principals objectius de la propaganda sigui poder imposar i generalitzar determinades expressions, conceptes, per descriure situacions, aspectes concrets de la realitat. Aquests dies ho hem vist en la manera unànime que la premsa de l’establishment i els sectors d’orde han qualificat les protestes de diversos sectors populars en contra empreses que es lucren amb el turisme massiu. Un dels qualificatius emprats ha sigut “violència” o, en algun cas, “kale borroka”. De fet, ja fa temps que massa coses que molesten s’assimilen de manera intencionada a “violència”, com ara fer pintades o tallar un carrer. Es tracta de retallar cada vegada més les accions col·lectives al marge dels minsos espais de participació que la política oficial ens deixa. Però no vull parlar ara d’això. Avui vull escriure sobre un dels altres qualificatius que els mitjans de comunicació estan difonent de manera: la turismofòbia.

El llenguatge no és, en absolut, neutral. L’ús d’aquesta paraula ens ho il·lustra clarament. Per començar, vincula el qüestionament del model turístic massiu imposat a molts llocs de Catalunya (i del conjunt de l’Estat) a un acte irracional. Tothom sabem que una fòbia és un temor exagerat, malaltís, que escapa a tot raonament lògic i a una realitat que el justifiqui. Seguint aquest fil d’aquí se’n deriva que qui planteja una lluita contra aquest model aparegui, en aquest escenari precuinat, com una persona malalta i que aquesta crítica s’assimili a una patologia. D’aquesta manera per una banda es desautoritzen els arguments que pugui plantejar. I, per l’altra, se la desautoritza globalment com una persona malalta i, en certa mesura, un perill per a la convivència col·lectiva. Tot i que no tant descarnat, l’estructura de l’argument és similar al construït pels feixismes de la primera meitat de s. XX quan consideraven com a malalts/es a anarquistes i comunistes, als que calia eradicar de la societat.

Arribats a aquest punt ens podem preguntar el perquè d’aquesta virulència general de la política institucional (des d’algunes personalitats dels “comuns” i ERC fins al PP) i de gairebé tots els mitjans de comunicació en contra les manifestacions de rebuig al model turístic. Una agressivitat que, com deia, curiosament ha compartit tant el llenguatge emprat com les crides a una repressió penal contra els seus possibles autors/es. No cal ser economistes per intuir que una de les apostes estratègiques del capitalisme a l’Estat espanyol està sent, aquests darrers anys, l’explotació turística. De fet, el nombre de pernoctacions a Catalunya entre el 2002 i el 2016 ha augmentat un 48% segons dades oficials, principalment de turistes estrangers. I només en els darrers tres anys, també segons xifres oficials, els i les treballadores del sector turístic han augmentat de l’ordre d’un 30%. En diverses zones ara mateix l’hosteleria i el comerç són el principal sector productiu, en termes de gent que hi treballa. En paral·lel també són dels sectors on hi ha més precarietat laboral, menys capacitat de les persones que hi treballen de defensar-se i on han caigut més els salaris en els darrers anys. En gran mesura, els beneficis de la industria del turisme provenen d’una explotació laboral salvatge en molts casos. Moltes de nosaltres en coneixem casos. Però l’explotació que ens imposa el turisme no només rau on hi ha una relació laboral, reconeguda o no amb papers, i amb un salari de per mig. Intento explicar-me.

A banda de platges, la indústria turística ofereix, com a bé de consum massiu, espais de la nostra vida quotidiana. Els i les habitants de Barcelona ho sabem molt bé. Però també ho podem veure a altres llocs, com el centre de ciutats com Girona, a àrees dels Pirineus, etc. Allò que els operadors turístics venen són ciutats o paisatges que les persones que hi vivim hem anat fent, amb el nostre treball i amb la nostra vida mateixa, tal i com són actualment. Els carrers d’un poble, les places d’un barri, la roba estesa als balcons o uns camps de conreu, més enllà d’una estampa, són part de la nostra vida: els llocs on treballem, on ens relacionem, on batallem i on ens divertim, els indrets que ens ofereixen resguard, etc.

Ara mateix, el capitalisme s’està apropiant d’aquests espais. No només omplint de terrasses de bar les places, o acaparant una part dels habitatges de lloguer, sinó també enviant-hi milions de persones atretes, precisament, per las característiques dels nostres espais de vida. Aquesta indústria turística no només funciona gràcies al treball (precari generalment) de qui hi treballa. També existeix en la mesura que té la possibilitat d’explotar aquests espais, els barris, pobles i paratges on vivim. Segurament de la manera que ho està fent, a més, entra en una important contradicció ja que la massificació turística pot acabar destruint precisament allò que vol vendre. Però, al marge d’aquesta qüestió, el que és indubtable és que mentrestant s’està apropiant d’allò que les persones fem quan vivim: construir i anar mantenint un lloc, sigui un poble o un barri d’una gran ciutat. I els beneficis d’aquesta activitat depredadora van a parar de manera quasi exclusiva a les empreses del sector turístic. La inversió que aquestes puguin generar és més aviat minsa i gairebé mai orientada a les necessitats dels veïns i les veïnes. En definitiva, es tracta d’una activitat depredadora en tota regla.

Per desgràcia, les resistències a aquesta màquina d’explotació massiva a l’àmbit laboral són encara poques i disperses. Segurament l’extrema precarietat, els sous baixos, la por a l’atur i una certa incapacitat per articular respostes des del sindicalisme de combat són factors que ho poden explicar. En canvi, darrerament des d’espais veïnals, des de l’associacionisme i moviments socials a viles i barris, s’estan començant a plantejar respostes col·lectives. Pretenen frenar aquesta expropiació, aquesta explotació dels espais de vida col·lectiva. Es tracta, doncs, d’una lluita entre els propietaris d’aquestes empreses i la gran majoria de la població que vivim en aquests llocs víctimes del turisme massiu. Els uns, com vampirs, ens depreden els espais de vida i els transformen en plusvàlues privades. Els i les altres, nosaltres, defensem com podem el nostre dret a viure on vivim.

És, doncs, una lluita de classes en tota regla. I principalment passa fora dels espais reglats i reconeguts de les relacions laborals. Fora de la venda explícita del treball a canvi d’un salari. Com a sindicalistes, n’hem de prendre nota.

* Ermengol Gassiot és Secretari General de la CGT de Catalunya
https://lasaldelaterra.wordpress.com/2017/08/12/turismofobia-o-lluita-de-classes/