Un cop d’estat… tou, diuen…
Se’ns pixen a sobre, diuen que plou i la colla d’imbècils que els fan de claca demà, o avui mateix, diuen que “no es podia fer res més”, “que sobretot, unitat, tingueu confiança”, “és que Madrid ja se sap”, “que nosaltres sempre hem estat europeistes…” i que toca callar i esperar. Que es posin l’Europa dels mercaders a on els càpiga.
Un nou cop d’estat, aquest a l’Estat espanyol, es va produir el 9 de juny. Li diuen intervenció però és un cop d’estat. Una colleta (diuen que serà tou i per això no arribaran a colla) de colpistes vinguts del centre de Goldman Sachs seran ara els encarregats de deixar-nos sense drets socials, sense sanitat, sense escola, sense res que no siguin obligacions, cops de porra i negació del dret a ser. Els plantarem cara, ja ho saben, per això s’han armat i han llogat milers de de joves musculosos convenientment ensinistrats per trencar-nos el cap, per tal que la gent digui “intervenció” i no “cop d’estat” i sobretot, que tingui confiança en els nous botxins.
Els “tècnics” (són privatitzadors llogats per les empreses que ens vendran “serveis” que per nosaltres són drets) ens diran que cal que tanquem hospitals i escoles, que no tothom tingui accés a la sanitat, que sobren funcionaris i per tant serveis bàsics, que ja se sap que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats…, i no sé quantes mentides més. I sí, potser alguns hi han viscut però els que més hi han viscut són precisament els rics que no deixaran de viure-hi, per tant que no ens enredin. Això no és cap “rescat” sinó un cop d’estat a partir del qual aquest Chiquito de la Calzada que fins ara era ministre d’Economia deixarà el seu lloc a un altre “tècnic” més amic dels amos encara per tornar-nos a reformar laboralment parlant. Ens retallaran tot el retallable i en xafaran tant com puguin.
Tenim diverses opcions: mirar-nos-ho per la tele, vibrar amb la Selección i cridar Viva España!, o sortir al carrer. Com sempre, però cada cop som més, triarem el carrer. Per aturar-los. I si no en tenen prou prenent les places aprendrem a fer-nos miners i cavarem sota els seus peus fins que se’ls afoni el palauet que han fet amb els nostres diners, amb el nostre treball, amb les nostres vides. Que caiguin al clot i no en surtin més els responsables de morts evitables, els que ens volen com més rucs millor, els que ens odien tant que només saben mirar cap a dalt per llepar i cap a baix per escopir.
Potser ens venceran primer però estigueu segurs que els costarà i que en segon terme serem la immensa majoria qui marcarà les regles del joc, perquè algunes no volem passar de tenir uns amos a Madrid a tenir-ne uns altres a Brussel·les, ni a Barcelona o València. Nascuts sense amos, lluitarem contra la dictadura dels diners amb la solidaritat i en defensa de la igualtat i la llibertat. I tingueu-ho clar. El que ha passat és un cop d’Estat, ni el primer ni el darrer, però un cop d’Estat. I com tots ells, acabarà caient, acabaran caient…
* Jordi Martí Font és periodista, escriptor, treballador de l'ensenyament i afiliat a CGT Tarragona