Un miler de persones a Tortosa en la manifestació de les Plataformes de les Terres de l’Ebre

Sota el lema "Ja n'hi ha prou", cinc plataformes de defensa del territori, Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia, Coordinadora Anticementiri Nuclear, Salvem la Mar de l’Ebre, Plataforma en Defensa de la Terra Alta i Plataforma en Defensa de l’Ebre, vam convocar una manifestació a Tortosa el dissabte 15 de desembre, a la que van assistir més de 1000 persones, en una mostra més de la capacitat mobilitzadora de la gent del territori.

Les cinc plataformes ciutadanes de les Terres de l'Ebre hem constituit un front comú per rebutjar les agressions que amenacen el territori, entre els que es poden destacar el canal Xerta-Sénia, el cementiri de residus nuclears, el dipòsit submarí de gas i l'allau de projectes eòlics.

Les Terres de l’Ebre, en els darrers seixanta anys, s’han vist sotmeses a una llarga sèrie d’agressions al seu territori i, per tant, a la nostra comunitat. En els anys cinquanta, la dictadura fixà els ulls en l’Ebre per a construir-hi els grans embassaments de Mequinensa i Riba-roja, amb la finalitat de produir una energia eléctrica que la gent ebrenca solament consumeix en un minso percentatge, destinant-se més del noranta per cent d’aquesta energia a altres zones del país, tot sense crear més que una quantitat simbólica de llocs de treball, sortint els beneficis fora del territori, a les arques de les grans companyies elèctriques. La conseqüència immediata fou tallar una via de comerç que, tot i en decadència, encara tenia una certa importància per a les nostres terres. Però el pitjor han estat les conseqüències a llarg termini: la retenció de la immensa major part dels sediments va comportar el deteriorament dels canals i, el que és encara més greu, la regressió del Delta.

En els anys seixanta, per inspiració no solament de coneguts empresaris energètics que no la volien on ells anaven a estiuejar, sinó també dels militars, es construí la central nuclear de Vandellòs I. Ja sabem el que hi va passar l’any 89 i, després de Txernòbil, com de monstruosa hagués pogut ser la tragedia.

L’ànsia nuclear del règim i de les elèctriques intentà construir dos reactors nuclears més a l’Ametlla de Mar. L’oposició valenta –cal tenir en compte que encara hi havia dictadura- de tot un poble ho va impedir, però no els plans d’instal·lar-ne més a la zona: Vandellòs II i Ascó I i II, que, per a vergonya de la democràcia es van construir i posar en marxa, no sense una oposició important de gent d’estes terres, que s’expressà en la Marxa Antinuclear 80 i en la manifestació final de la mateixa. Des de llavors, tenim l’ai al cor pels incidents continus d’aquests reactors i la temor al cos per la impressió –mai contrastada amb estudis seriosos finançats públicament- de molts treballadors i treballadores sanitaris que la nostra comunitat té més incidència de certs tipus de cáncer que la resta del país.

En els primers anys 70, la dictadura publicà l’anomenat Anteproyecto de acueducto Ebro-Pirineo Oriental, un projecte per a transvasar un vint per cent del cabal del riu en aquells anys a l’àrea de Barcelona. El projecte generà dos tipus d’oposició: la visible, de les forces del règim que veien perillar la seua agricultura deltaica, i una de popular representada com a obra de teatre per una vintena de jóvens actors aficionats que sortejaren com pogueren la censura. Aquesta obra s’estrenà el dia de Pasqua de 1977, amb gran èxit de públic, al Casal Tortosí. Les successives representacions en alguns pobles van posar de manifest, per les reaccions invariables del públic, que hi havia potencial per a una oposició col·lectiva. Però aquell any, en plena transició i amb una crisi económica important, el projecte va quedar en un calaix esperant temps millors.

L’any 1979, la petroquímica del Camp de Tarragona havia exhaurit els aqüífers de la zona. Aquesta indústria ho solucionava portant-se aigua en vaixells pel port de Tarragona, però la població patia greus problemes de quantitat i de qualitat d’aigua. Fou llavors, quan els ínclits Joel Bonet, capitost de la comunitat de regants de l’esquerra, i Antoni Faura, llavors diputat de la UCD, van tenir la genial idea de vendre 4 metres cúbics per segon d’aigua dels canals al Camp de Tarragona, a canvi d’un cànon per a revestir els canals. Aquests personatges, que no tenien el valor d’enfrontar-se als veritables causants del deteriorament dels canals, és a dir, a l’Estat i a les elèctriques que retenien els llims a Mequinensa i Riba-roja, obriren la porta a l’obertura de les estisores, quant a renda i demografía, entre les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona, com hem vist des que funciona el minitransvasament. Ambdós elements vengueren la vergonyosa operació a la gent del Delta com la panacea per als seus mals de molts anys, mals que han continuat agreujant-se. Per això, l’oposició, encara que molt activa, va ser petita i a càrrec de persones molt jóvens, tret d’alguna excepció molt meritòria, i no va poder impedir, com sabeu, la maniobra. Avui, després de molts anys de funcionament del minitransvasament, i a la vista de l’evidència indissimulable, ja és un consens a les nostres terres el rebuig d’aquest transvasament i la petició de la seua reversió.

El darrer trimestre de 1989, la Generalitat presentà un projecte de transvasament de l’Ebre a l’àrea de Barcelona. Immediatament, amb assemblees i accions espontànies, com la marxa al Consell Comarcal, on hi havia el conseller corresponent, amb assemblees organitzades en molts pobles, es creà la Coordinadora Antitransvasaments, que feu les mobilitzacions més importants i massives a les nostres terres des de la República fins llavors. L’any següent, després d’anul·lar, per problemes de competències, el projecte de la Generalitat, el ministre Borrell presentà un projecte de PHN que preveia transvasaments cap al nord i cap al sud per un total de 2000 hectòmetres cúbics/any. La Coordinadora organitzà accions de tot tipus, des de les més petites, que aplegaven centenars de participants, a les més grans, que en reunien milers, des de xerrades per tot arreu a reunions de científics i tècnics de prestigi, des d’activitats locals a reunions de gent de tota la conca del riu. L’arribada al govern del PP tallà la cosa de moment.

Però el PP també presentà el seu PHN basat en transvasaments cap al nord i cap al sud de 1050 hectòmetres cúbics/any. Això fou el detonant del naixement de la Plataforma en Defensa de l’Ebre i de la lluita que ja coneixeu, que ha arribat massivament fins i tot a Brussel·les, que va aconseguir convèncer el PSOE que els PHN del PP i de Borrell eren un disbarat. De manera que, en arribar al govern, aquest partit derogà la part del PHN que parlava del gran transvasament, deixant, però, intacte l’annex II de la llei, que preveu la majoria d’obres de regulació necessàries per a realitzar transvasaments. O siga, que l’espasa de Dàmocles segueix estant sobre els nostres caps.

Al mateix temps que va sorgir la Plataforma en Defensa de l’Ebre, i per altres agressions a la nostra comunitat, a més a més del transvasament, nasqueren la Plataforma en Defensa de la Terra Alta, que lluita sobretot contra la massificació de parcs eòlics que amenaça el seu paisatge, el seu turisme rural i històric i el prestigi de la seua Denominació d’Origen, i la Plataforma en Defensa de la Ribera d’Ebre, que lluità amb èxit contra la massificació eòlica i contra la térmica d’Enron i que s’integrà en la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Decebuda pels polítics, fins i tot pels sortits de les seues pròpies files, la Plataforma en Defensa de la Ribera d’Ebre es va dissoldre.

Després, arribà una nova agressió: la pretensió d’instal·lar el cementeri que acollirà tots els residus de totes les centrals nuclears espanyoles a les nostres terres. Encara que la comissió interministerial creada a l’efecte diu que és apte el 95 per cent del territori de l’estat, ENRESA, l’empresa pública encarregada dels residus nuclears, i l’AMAC, l’associació de municipis en àrees amb centrals nuclears, estan fent una campanya de màrketing, amb excursions pagades, sopars i subvencions de tot tipus, per tal que el cementeri nuclear s’instal·le a la zona de Vandellòs o a la d’Ascó. L’oposició a això l’encapçala la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya, formada bàsicament per gent d’estes terres i dels seus voltants.

Mentrestant, la notícia que hi havia projectes per a construir parcs eòlics davant de les costes de Vinaròs, de la Ràpita i de la Cala, motivà el naixement del col·lectiu Salvem la Mar de l’Ebre, un col·lectiu petit, però que ha recollit milers de firmes a la Ràpita i va posar en guàrdia la gent de la Cala, amb l’associació la Cala Fòrum i l’ajuntament al capdavant.

L’últim, quant a reaccions de la gent ebrenca a les agressions al territori, és la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia, que en poc temps ha aixecat una oposició massiva al projecte Castor, consistent en un dipòsit submarí de gas, un gasoducte i una planta que farà de válvula reversible entre el dipòsit i el gasoducte principal. És un projecte d’Estat, com ho era el PHN, i tots els esforços per a aturar-lo seran pocs.

Tot això, junt amb la térmica de Vandellòs i els projectes de tres tèrmiques més, a Riba-roja, Faió i Mequinensa, conforma un territori, el nostre, i una comunitat, la nostra, que al que més s’assemblen és a una colònia destinada a produir l’energia que utilitzaran altres zones, a proporcionar l’aigua que desenvoluparà altres regions, a rebre els perjuíss de tot això mentre els beneficis pararan en altres llocs i a abocador de tot allò que ningú no desitja a casa seua.

Però la gent ebrenca hem dit prou. Ja no som aquells súbdits atemorits i resignats que va crear la dictadura, ja no som aquells llepaculs que feien el que volien els cacics, ja no som aquells ciutadans passius que tot ho esperaven d’uns polítics que mai no han donat la talla. Ara ens hem acostumat a la lluita colectiva, ara volem prendre el nostre futur en les nostres mans, ara sabem que, si ens ho proposem, som capaços d’aturar qualsevol agressió, amb l’ajuda de la solidaritat entre nosaltres, de la nostra organització i de la nostra mobilització.