Una esquerda en el mur de l’oblit
El passat 23 de gener la secció X de l’Audiència Provincial de Barcelona va admetre a tràmit la querella presentada per l’associació Altraitalia – italians residents a Barcelona – i dues víctimes dels bombardeigs de la Barceloneta.
És una decisió històrica ja que per primera vegada s’obre un judici sobre crims de guerra perpetrats pel bàndol franquista durant la guerra del 36/39. I, element destacat, per iniciativa exclusiva d’una petita part de la societat civil que ha hagut d’enfrontar-se a tota mena de dificultats, entre altres l’absoluta manca de col·laboració d’institucions i partits, fidels també en aquesta ocasió al “pacte de l’oblit” que ha marcat la mal anomenada transició espanyola.
La gent que ha promogut la iniciativa ha estat objecte d’una majoritària indiferència, a vegades tenyida de sarcasme. A més de les descomptades reaccions dels sectors de la dreta post-franquista o neoliberal ha sorprès l’argumentari sovint desplegat en nombrosos comentaris enviats als mitjans que han publicat la informació.
Es tractava de bombardeigs, d’accions de guerra i allò era una guerra. Quin sentit té desenterrar històries oblidades de fa tants anys? En ambdos bàndols hi va haver-hi crims. Perquè acusar els aviadors italians quan els autèntics responsables eren els militars espanyols colpistes? Fins a: amb tots els problemes que tenim cal destinar recursos per investigar assumptes tant allunyats del nostre dia a dia?
Les respostes, senzilles, tanmateix semblen inadequades davant manifestacions tan clares de manca de cultura política, de desconeixement de la naturalesa d’una democràcia formal o d’un estat de dret, de menyspreu pel valor que la memòria ha de tenir en la capacitat d’un poble de lluitar contra les tiranies.
Un bombardeig contra civils és un crim de guerra, i el fet que a partir de la II Guerra Mundial hagi esdevingut un element rutinari de totes les conteses bèl·liques no li treu un bri de càrrega criminal. I la lògica que pretén minimitzar els bombardeigs de Barcelona comparant-los amb els de Dresden o Hiroshima s’inspira en el mateix raonament pel qual la mort d’Abel a mans del germà Caí, si comparada amb les posteriors atrocitats que han acompanyat els éssers humans al llarg de la seva història, no passaria de ser un modest homicidi involuntari. Barcelona va ser escenari dels primers bombardeigs de saturació de la història europea i que aquelles actuacions rebin la qualificació de crims de lesa humanitat torna al seu lloc, si més no conceptualment, una pràctica assassina dels exèrcits moderns a la qual les nostres societats s’han tristament acostumat.
I els crims de lesa humanitat mai prescriuen. Lliçó important que cal recordar, als tribunals com als carrers i als llibres d’històries, - allà on es pugui - a qui des del poder exerceix mitjançant la brutalitat i el terror el seu domini. “No oblidem” no és una frase que es diu per fer retòrica. La memòria dels pobles, la voluntat de justícia no tenen data de caducitat i traspassen fronteres i generacions. Com la solidaritat.
Encara hi ha gent que va viure aquells esdeveniments, hi ha fills i nets que els han viscut a través de les paraules i les emocions dels seus familiars. I solidaritat també és lluitar per oferir reparacions, encara que tardanes, a les víctimes.
L’argument de la especularitat (terror franquista contra terror roig i negre), quan no és aportat per malintencionats hereus del peculiar feixisme eclesiàstic/quartelari que va aixafar Espanya per gairebé 40 anys, és el fruit de dècades de la demagògia que com un plugim ininterromput ha amarat des de dalt les immenses majories socials, produint un sentit comú fet de “mai més” “les guerres sempre són dolentes” “la violència és rebutjable vingui d’on vingui” i un llarg reguitzell de frases fetes amb les quals ens topem en el dia a dia de les nostres lluites. Una mena d’ideari-escudella barrejada on s’igualen agressors i agredits, defensors d’antics privilegis i lluitadors per la llibertat, valors humanistes i altruistes i interessos egoistes i mesquins, igualtat i opressió.
Però potser la crítica més interessant, la que més descriu la condició d’amnèsia col·lectiva induïda en aquesta societat és la que denuncia la parcialitat de la nostra querella. Perquè els aviadors italians i no els franquistes?
Doncs perquè els membres de l’Aviazione Legionaria, cos expedicionari d’un país tercer que no havia declarat la guerra a la República, no queden coberts per la vergonyosa llei d’amnistia de 1977. Llei de punt i final reblada per les posteriors Llei de Memòria Històrica que garantia la impunitat als criminals franquistes i a tots, absolutament tots, els responsables de delictes contra el poble. Delictes, que cal recordar-ho, es van produir fins després de la mort del dictador. Puig Antich, Vitoria, Txiqui, Agustin Rueda. Tantes i tantes víctimes més que no poden aspirar a obtenir veritat, reparació i justicia a causa d’un acord vilíssim i confirmat any rere any entre totes les forces polítiques d’aquest estat que costa molt definir democràtic.
L’admissió a tràmit de la querella pels bombardeigs del 1937/38 destapa, per qui vulgui veur-ho, la llosa d’impunitat sobre la que es fonamenta l’arquitectura jurídica, política i institucional de l’estat espanyol. Amb la seva legalitat a la que tan reiteradament es refereixen – i no és casual – els sectors més reaccionaris. És per tant una ocasió d’or perquè des dels diversos àmbits de la societat catalana i espanyola més sana, sorgeixi el reclam d’un canvi radical de model, amb la remoció de tots els obstacles jurídics que han llastat el nostre esdevenir. Una transició de debò en podria ser el lema. Ja toca no?
A tall de resum:
A la interlocutòria, la secció X de l’Audiència Provincial recorda a Generalitat i Ajuntament de Barcelona la possibilitat d’actuar com a part activa en el procediment. Implicitament se li recorda que el seu rol institucional és acompanyar i donar suport a les víctimes dels fets, tal com ha succeït nombroses vegades a Itàlia en els judicis contra els crims comesos per l’ocupant nazi al final de la guerra del 40-45. Els representants instal·lats en aquestes institucions, i també en els ajuntaments de Granollers, o Figueres o en el mateix Memorial Democràtic sempre han descartat obertament aquesta via, arribant a negar-nos informacions essencials per l’obertura del procediment, com els llistats de víctimes.
En els propers mesos caldrà una forta pressió social per tal que no defugin el seu compromís ni s’erigeixin en guies i gestors del procés. Caldrà que sigui la societat civil que imposi un plantejament que no es conformi amb un resultat simbòlic al possible tancament del judici per defunció dels aviadors inculpats. Hi ha la possibilitat de reclamar per la via civil compensacions: perquè no una campanya dirigida a exigir que una part de la despesa actual de defensa (Itàlia està pendent de la compra d’un gran nombre de caçabombarders) dels països agressors vagi destinada a la construcció o al manteniment d’iniciatives socials, millor si autogestionades, de les ciutats i viles destruïdes fa 75 anys?
* Rolando d'Alessandro és activista social i membre de l'associació Altraitalia. Article publicat al núm. 147 de la revista Catalunya.