Una farsa amb quatre actors

L'acord que els sindicats majoritaris i el Govern acaben d'aconseguir estava cantat. Només els més cecs, o els més il·lusos, conservaven l'esperança que aquests sindicats, amb la seva trista trajectòria de decennis, mantinguessin encesa la flama de la independència i de la contestació.

Assumim de bon grat que almenys les coses queden clares, molt clares, als ulls dels que han preferit ignorar la realitat durant mesos. Si ja havien tirat per la borda qualsevol il·lusió en el que fa a la vocació progressista –quina paraula més gastada– del Govern, ara ja saben a què atindre's pel que fa a CCOO i UGT.

No sembla, en fi, que la fanfàrria retòrica que ens assetja, convenientment endolcida des dels mitjans d'incomunicació, estiga cridada a enganyar a ningú: els acords ultimats responen puntosament als interessos i a les pràctiques empresarials que ens han conduït a un escenari de crisi sistèmica. Sobren els motius per a avançar, això sí, que davant de l'obscena reaparició dels mateixos mecanismes que ens han conduït a la crisi, vindran noves reformes desreguladores.

M'interessa prestar atenció en estes línies a quatre instàncies que han quedat mal parades de resultes de l'acord que avui ens ocupa. La primera d'elles no és una altra, clar, que els sindicats majoritaris, estan segons sembla més interessats a mantindre sanejats els seus comptes que a preservar una credibilitat que està sota mínims des de fa molt. No cal anar molt lluny per a explicar per què les cúpules dirigents de CCOO i UGT han acatat allò que sempre han dit que rebutjarien. Si, d'una banda, aquests sindicats són pilars fonamentals del sistema realment existent –què poc en sap respecte d'això, per cert, la dreta ultramuntana–, per l'altre la seva dependència financera respecte a les arques públiques ha cancel·lat qualsevol horitzó de contestació i combat.

Hi ha qui se sentirà temptat d'agregar, amb encomiable ingenuïtat, que els sindicats han assumit, a pesar de tot, un exercici de responsabilitat, no en va han acabat per acatar el que no els agradava per a evitar mals majors com els que es derivarien d'un rescat exterior de l'economia espanyola. Quina curiosa manera de raonar és aquesta. Per un costat s'esquiva que qui proferix l'amenaça –el Govern– és responsable d'una tolerància sense límits respecte a interessos privats que tenen en aquestes hores una clara plasmació: un formidable retrocés de la despesa social orientat a fer front a les seqüeles d'una especulació desbocada durant anys. Per l'altre se'ns dóna a entendre, fraudulentament, que l'acord ultimat no implica, a la seva manera, el mateix que el que ocasionarà un programa de rescat de l'economia espanyola, a més de cap manera descartable. Quants diners s'apresten a rebre, sota taula, CCOO i UGT pels serveis prestats?

Són molts els amics que em retrauen que continui prestant atenció al que succeïx a IU quan –diuen– el millor seria passar pàgina. Quasi tants com els que, dins de IU, consideren que tinc una quimera patològica contra la seva organització. Si a aquestes altures encara m'interessa el que succeeix en la coalició d'esquerres, això és així per una raó senzilla i confessable: crec que en ella hi ha moltes persones molt valuoses que mereixen una altra cosa. A aquestes persones he d'assenyalar-los el que en aquesta hora resulta evident: IU ha quedat amb el cul a l'aire. Som molts els que avisem que CCOO i UGT eren mals companys de viatge. Avui l'argument surt manifestament enfortit, i no poden produir sinó estupor els intents de la direcció de IU en el sentit d'exculpar d'allò que ha passat a aquests dos sindicats.

En un escenari en què els canvis, aparentment radicals, registrats en la coalició en els últims anys anunciaven quelcom nou, no cap sinó certificar la fallida tècnica d'un projecte patètic: l'encaminat a moderar el discurs propi amb la vista posada en atraure, des de perspectives estrictament socialdemòcrates i via una concisa defensa del nostre malparat Estat del benestar, a segments importants de l'electorat socialista amb el suport més o menys obvi de CCOO i UGT (en l'argot d'Esquerra Unida seguixen presentant-se, inopinadament, com “els sindicats de classe“). Fa unes setmanes vaig escoltar com una dirigent de IU assenyalava que l'accés de Fernández Toxo a la direcció de CCOO era un procés paral·lel al representat per la irrupció de Lara en la d'Esquerra Unida. La frase té avui un significat ben diferent d'aquell que invocava qui l'enunciava… Per a quan la rebel·lió d'una militància de base que amb certesa ha vist amb estupor com IU no convocava les manifestacions dels últims dies contra el pensionazo, per entendre que ocasionaven crítiques a CCOO i UGT, i en aquestes hores es veu en l'obligació de fer marxa enrere para de mirar de reüll als que contemplàvem atònits la futilitat de l'interès d'una direcció que en els fets, i si la raó més elemental s'imposa, s'ha autoimmolat?

Tampoc està en les seves millors hores la plèiade de “economistes antineoliberals” –quin curiós llenguatge aquest, tan sagaç com a encobridor– que han defensat projectes diferents dels avalats pels nostres governants. No es tracta de discutir l'honradesa ni el talent d'aquesta gent. Es tracta de preguntar-se, això sí, si no farien bé a bolcar-se en profit de causes més justes. Incapaços de transcendir els conceptes mítics que neixen de la seva disciplina –i entre ells, en lloc singular, el creixement i la productivitat–, la seva respectabilíssima defensa dels Estats del benestar no sembla prendre nota en cap grau d'una crisi ecològica que despunta per totes les bandes i que –em temo– situa en el buit bona part de les seves reflexions. No és això, no obstant, el que fa que aquests amics es trobin en situació delicada, sinó el seu general suport dels últims mesos –amb alguna excepció, per fortuna– a les cúpules de CCOO i UGT, comunament acompanyada de sensates desqualificacions dels que, què menys, invitaven a la cautela.

Vagi el meu últim comentari per a deixar constància d'un interès personal: el d'observar com algun mitjà progressista torejarà amb els esculls que ha col·locat davant de si mateix. Estic pensant, en singular, en el diari Público, que de sempre ha ignorat que existien altres forces sindicals, i altres discursos, al marge de CCOO i de UGT (“els sindicats”, en l'argot utilitzat per aquest periòdic). Ara que les crítiques abocades per aquests mitjans contra alguns elements dels plans econòmics del Govern, sempre molt ponderades, ja no compten amb el civilitzat aval dels sindicats majoritaris, s'obre en aquests circuits algun horitzó que no sigui la lloa unànime de la bondat dels nostres governants?

www.carlostaibo.com/articulos/texto/index.php?id=317