Una injustícia anomenada PAC
En l'últim Eurobaròmetre –2010- sobre la Política Agrària Comuna (PAC), es preguntava si s'ha de seguir subvencionant a l'agricultura europea. El 83% de la societat europea i el 88% de l'espanyola diu que si. Si la pregunta hagués estat si s'ha de seguir subvencionant a les grans empreses del sector agroalimentari segurament la resposta seriosa distinta. Però aquesta pregunta no es va fer.
Recentment, amb batalla judicial inclosa, s'han fet públics per fi les dades sobre qui rep els diners públics de la Política Agrària Comuna (PAC), la política macro més incident en la realitat agrària europea i estatal.
Des de fora del sector agrari es dóna per sobreentès que les ajudes de la PAC són per als/les agricultors/es. Lamentablement la Política Agrària actual no respon exactament a aquesta premissa i molts dels diners del contribuent serveixen per a finançar a les grans empreses del sector alimentari i a l'agronegoci. Ara tenim dades clares que quantifiquen la seva injustícia i il·legitimitat, com han vingut denunciant des de fa temps sindicats agraris i diverses organitzacions que defensen un món rural viu en el sí de la Plataforma Rural.
El debat sobre les ajudes de la PAC arriba en bon moment ja que aquesta està en ple procés de reforma (l'enèsima, per altra banda, i a quina pitjor) que culminarà, en principi, a la fi de 2013.
En el document adjunt hi teniu més informació sobre quines empreses acaparen els ajuts de la PAC a l'Estat espanyol l'any 2010 (Azucarera del Ebro, Freixenet, Tereos Syrial, Zumos Valencianos del Mediterráneo S.A., Nueva Rumasa,...), i com les grans empreses del sector agroalimentari reben ajuts de la PAC (Mercadona, Carrefour, Hero, J. García Carrión, Vall Companys, El Pozo, Casa Tarradellas, Lactalis, Campofrio, Central Lechera Asturiana, Osborne, Miguel Torres, Pascual, García Baquero, Domeq, Nestlé España, ...
La distribució de les ajudes és de tot menys equitativa, la desigualtat en el repartiment deixa a la major part de qui hauria de rebre ajudes amb quantitats realment baixes en comparació de les grans corporacions receptores de diners públics. En l'estat espanyol solament el 16% dels beneficiaris es queden amb el 75% de totes les ajudes, és a dir, que la immensa majoria (el 84%) s'ha de conformar amb un pírric 25% dels diners. Això traduït en números absoluts significa que poc més de 200.000 beneficiaris/es s'han embutxacat gairebé 4.300 milions d'euros, o que els 58.000 majors beneficiaris s'han repartit la meitat de les ajudes, més de 2.600 milions d'euros. A l'estat espanyol reben ajudes un total de 900.000 persones/entitats.
Qui hi perd amb aquesta PAC i amb aquest escandalós repartiment dels diners públics a través de les ajudes? Hi perd qui produeix els aliments i qui els hi menja. Guanya la gran empresa que està entre els dos. La dada més aclaparadora de totes la dóna l'Índex de Preus en Origen i Destinació dels aliments (IPOD), elaborat mensualment per COAG i les organitzacions de consumidors UCE i CEACCU des de 2008, i que posa en relleu que els diferencials de preus en la cadena agroalimentaria es mantenen de mitjana per sobre del 75% de les ajudes es queda en el 16% de les mans. Això traduït vol dir que la diferència entre el que cobra qui produeix l'aliment i qui el menja és d'un 450% de mitjana. Els diners es queden entre els dos sectors, un grup cada vegada més petit d'empreses que controlen i condicionen absolutament tot, també els preus.
En el 2010 la cosa ha anat a pitjor, en l'últim any, l'increment dels marges comercials de l'agronegoci ha estat del 24%. Cada vegada aquest element de la cadena es queda amb major percentatge del pastís monetari, pressionant a la baixa a la pagesia i a l'alça al consum. I damunt la Política Agrària Comunitària els inunda de diners públics.
A la pregunta d'ajudes “sí, però Per a qui i per a fer què?” la nova PAC hauria de donar una resposta molt distinta de l'actual. El que està clar és que la societat europea no pot ni vol seguir subvencionant l'agronegoci i més a costa de deixar amb les molles a la seva legítima receptora, l'agricultura familiar socialment responsable, que manté viu el mitjà rural i que utilitza sistemes de producció en simbiosi amb els ecosistemes, que s'ha de conformar amb les engrunes, si és que arriben a això.
Però més enllà de les ajudes, la gran reivindicació actual se situa en un altre punt: L'abandó gradual i inexorable de les polítiques de mercat de la PAC. L'agricultura vol viure del seu treball, no de les ajudes, però per a fer-lo necessita percebre uns preus justos i remuneratius pels aliments que produeix. Per a això és imprescindible la regulació dels mercats i uns Estats que reajustin i posin límit una cadena agroalimentaria absolutament controlada i condicionada per un grapat d'empreses. Això és dolent per a qui treballa en el camp i dolent per al consum. La nova PAC hauria de fer aquestes demandes les seves arrels, els seus fonaments, abans que ja no hagi res per a regular.
>>> Teniu l'informe de Veterinaris Sense Fronteres "Una injustícia llamada PAC" en el document adjunt.
Attached documents