Una manifestació va recorrer moments de lluita a Barcelona el dissabte 20 de febrer en record a Pablo Molano, com una invitació a seguir el seu exemple

La manifestació dels que s'organitzen

Una manifestació ha recorregut moments de lluita aquest dissabte en record a Pablo Molano, com una invitació a seguir el seu exemple

João França - Catalunya Plural

"Avui ha mort el 15M de Barcelona", escrivia diumenge passat Carlos Delclós, activista pels drets de les persones migrants. La mort de Pablo Molano va commocionar persones molt diverses que han fet activisme a Barcelona. Era un de tants invisibles en els moviments socials de la ciutat. No era una cara coneguda ni mediàtica, però el més probable era creuar-te'l si freqüentaves ambients activistes. Organitzador de manifestacions, creador de lemes, impulsor de plataformes. Molano ha deixat com a epitafi la seva biografia a Twitter: "Davant l'evidència de la catàstrofe, hi ha els que s'indignen, els que denuncien i els que s'organitzen. Nosaltres estem del costat dels que s'organitzen".

Nascut a Bogotà el 1983, va arribar a Barcelona a l'inici de la seva adolescència. Segons va explicar en una entrevista publicada aquesta setmana per La Directa, la seva família estava implicada en moviments guerrillers a Colòmbia. Per això la seva mare va haver d'abandonar el país i Molano es va criar a Cuba. D'aquesta trajectòria que el va portar finalment a la capital catalana beu el seu esperit llibertari: "nosaltres no hem sentit l'Estat com un garant de drets ni res per l'estil, sinó com un enemic que ens persegueix", explica en la mateixa entrevista.

Molano va passar per lluites molt diverses. A la universitat va lluitar contra Bolonya des de la UB Raval, d'aquí va passar a defensar un coneixement autogestionat a la universitat lliure La Rimaia, desallotjada de tres edificis abans d'arribar al definitiu. Va defensar el dret a l'habitatge des de l'okupació, en primer lloc des de l'Espai Social Magdalenes, i després vindrien molts més. Va treballar en construir mitjans lliures i autogestionats, com Okupem les Ones. Va reivindicar els barris per als seus veïns, en els últims temps des de l'Ateneu La Base al Poble-sec. Va impulsar un nou moviment antirepressiu a l'escalf del 15-M, Rereguarda en Moviment, una xarxa de seguretat davant tipus molt diversos de repressió. A la plaça, durant el 15-M, va dinamitzar i donar eines als que s'acostaven per primera vegada a una assemblea. I després que diumenge passat decidís posar fi a la seva vida, els seus amics van veure que no hi havia millor manera de recordar-lo que amb una manifestació.

"Davant l'evidència de la teva absència, ens organitzem", deia la pancarta desplegada al final de la marxa d'aquest dissabte, que ha reokupat l'última seu de La Rimaia. Des de la plaça Catalunya del 15-M, la marxa es va aturar davant l'antiga seu del Banc Espanyol de Crèdit. Avui convertida en Apple Store, va ser durant uns dies de 2010 un espai ocupat que reivindicava un altre model de vaga, la del precariat, allunyada de partits i sindicats clàssics. La façana va estar llavors decorada amb lletres de colors que deien "Això no és crisi, se'n diu capitalisme".

La marxa va seguir cap a la UB Raval, baixant per la Rambla, un camí moltes vegades barrat per la policia, recordant crits de les lluites contra Bolonya. "La mani de Pablo són totes les lluites", apuntava el videoactivista Xapo Ortega davant l'allau de vells lemes corejats. Pel camí, la cara de Molano va quedar plantada amb esprai per les parets al costat del lema "Poder Popular". Amb una visita al rectorat de la UB, es va recordar el desallotjament de l'ocupació contra Bolonya, on es van teixir complicitats i després es va patir la violència policial, i d'aquí es va seguir cap a la segona seu de La Rimaia, avui convertida en un hotel. I d'aquí a la Carboneria, una okupació en el primer edifici construït a l'Eixample, desallotjada fa dos anys.

Arribada a l'última seu de La Rimaia, la marxa es va aturar per obrir un cop més les portes. Aquí es va desplegar la pancarta: "Pablo Molano es queda al barri". "Això és una esquerda oberta en un món que s'obstina horrible" i una invitació a utilitzar l'espai amb un crit: "perquè tot és comú". Aquí dol i celebració es barrejaven.

L'Ateneu La Base, que aquest cap de setmana complia dos anys, ha dedicat tota la setmana a viure el dol en comú i convertir la seva festa d'aniversari en una festa de comiat. "Ho hem fet a la nostra manera, reapropiant-nos de la mort i dels seus rituals i cerimònies, de forma autònoma, confirmant-se una de les seves/nostres hipòtesis polítiques: la imprescindible recuperació de la comunitat", diuen.

L'espai comunitari es va convertir en seu de la vetlla, i dimecres el carrer va ser pres per gent molt diversa que va voler acostar-se. Els militants amb més trajectòria apunten que hi ha moments en què les diverses famílies activistes de Barcelona aparquen les seves diferències i es troben. El 15-M va ser un d'ells. Dimecres es van acostar a dir-li adéu a Molano tots els que havien compartit lluites amb ell, anarquistes, cooperativistes, independentistes, comunistes, sindicalistes i fins i tot els que ara ocupen l'ajuntament i que van rebre dures crítiques d'ell. "Entre tant dolor compartit hem sentit la urgent i profunda necessitat de continuar lluitant i creant poder popular", conclou la família de la Base.

http://www.eldiario.es/catalunyaplural/barcelona/manifestacio-dels-sorganitzen_0_486801562.html

El 'Poder Popular' es reapropia de la mort per homenatjar Pablo Molano

La setmana de comiat a l'activista social culmina amb la reokupació de l'edifici que va acollir la tercera Rimaia. Centenars de persones han compartit el seu dol de forma comunitària i han trencat amb els convencionalismes propis de la mort

GEMMA GARCIA i DAVID BOU - DIRECTA

La mort forma part de la vida, però poques vegades la vida omple la mort. Una d’aquestes màgiques ocasions es va viure dissabte als carrers de Barcelona en l’homenatge a l’activista Pablo Molano, que va marxar el passat diumenge 14 de febrer. El dia es va transformar en un itinerari per les etapes vitals de Molano, per la història col·lectiva i les empremtes dels moviments socials a la ciutat. Un cant a la vida i la resistència. Una jornada de lluita contra la tristesa en soledat i l’oblit; l’enaltiment de la comunitat i la celebració d’allò viscut en col·lectivitat.

Si la tendència actual és fer de la defunció un negoci i privatitzar el dol, l’homenatge a Pablo Molano ha estat un desafiament col·lectiu i una reapropiació de la mort. Des del projecte Ateneu La Base, del que formava part, ho van manifestar des del principi: “Hem decidit dedicar l’espai i el temps de La Base a acompanyar-nos en aquest dol, en comú, com ho hem fet sempre; la mort no serà una excepció”. En comú, més d’un miler de persones de moviments socials i col·lectius diversos van recórrer la ciutat fent memòria. La frase de Pablo Molano hay que seguir combatiéndose va ressonar durant tot el dia i es va vessar per places, carrers i carrerons.

Un recorregut per la història col·lectiva

L’itinerari per espais significatius de la vida de Molano va ser un passeig per la història recent dels moviments socials a Barcelona. Els records també són espais on s’hi recullen places, carrers o edificis, on, Pablo Molano, va impulsar, viure i compartir projectes i lluites. Per aquesta raó, el punt de partida de l’homenatge va ser la plaça Catalunya: aquella gran cruïlla del 15-M, on es va recordar com Pablo i un munt de gent van resistir l’intent de desallotjament el 27 de maig de 2011. La comissió de comunicació del 15-M va recordar aquells dies i va retornar el càntic emblemàtic “no ens representen”. La ruta de dol també va fer parada a l'edifici de l’antic banc Banesto de la mateixa plaça, que durant els quatre dies de 2010 previs a la vaga general del 29-S, va estar ocupat. La gent que s'hi va aplegar aleshores cridava als quatre vents que “una vaga no cap en un sol dia”. A la porta principal del gran immoble, encara tapiada a avui dia, es va encartellar la imatge de la façana i la gran pancarta que hi penjava durant els intrèpids dies de setembre de fa sis anys.

Sense demanar permís, aquesta vegada, a diferència de les mobilitzacions contra el Pla Bolonya, es va poder baixar per les Rambles i arribar a la facultat de la Universitat de Barcelona (UB) al Raval, on Pablo Molano va estudiar filosofia i va implicar-se en l’onada de mobilitzacions per una educació pública i de qualitat. Pablo va lluitar al carrer, però també intentant transformar espais quotidians, com les aules. Un dels seus professors, Santiago López Petit, va recordar que “un dia va proposar utilitzar una clau anglesa per desenroscar les taules del terra i col·locar-les en rotllana”. Les seves companyes a l'assemblea de facultat d'aquella època van llegir un text en el seu record, van penjar una pancarta amb el lema “UB Raval contra el capital” i van enganxar un gran cartell amb el rostre de Pablo a una de les columnes del pati del campus universitari.

El recorregut per l'etapa de lluita estudiantil no va acabar aquí. La següent parada va ser l'edifici històric de la UB a la plaça Universitat, on s'ubica el rectorat. En aquell mateix indret, el 18 de març de 2009, els Mossos desallotjaven 58 persones que dormien al vestíbul del recinte després de 117 dies d'okupació per protestar contra el Pla Bolonya. En l'entrevista inèdita d'homenatge publicada per la Directa, Molano afirmava que, per a molts joves, tot allò “va ser un baptisme de foc”. La lectura de l'atestat policial del desallotjament va arrencar rialles i somriures entre les assistents, que van escoltar atentament una cançó interpretada a la guitarra per un company de Molano durant aquells anys. Mentrestant, amb un esprai es dibuixava la “línia vermella” que va popularitzar el rector Dídac Ramírez i un gran 58 i +, nom del col·lectiu que van crear les persones represaliades arran dels fets.

A partir d'aquell moment, tot va anar rodat. Com si, per art de màgia, s'invertís el temps per recuperar espais i records tapiats per la “història oficial”. El riu de gent es va aturar a l'avinguda Gran Via, enfront de l'edifici on es va ubicar la segona Universitat Lliure la Rimaia. Segurament, la més emblemàtica de les tres seus que ha tingut el projecte, que, entre altres, va impulsar Pablo. Quatre piles de llibres sobre quatre caixes i un retrat del jove homenatjat custodiaven l'entrada del que s'ha convertit en un hotel de Vueling. Dos nois sostenien una banderola amb la llegenda “la Rimaia és del barri” alhora que es llegia el comunicat redactat pel dia de l'okupació, el juliol de 2010.

La multitud va continuar fins a arribar a l'edifici del centre social La Carboneria, al barri de Sant Antoni. Dos anys després del seu desallotjament, tots els somnis que les seves okupants van estampar a la façana, amb forma de pintades, continuen intactes, i l'immoble de valor històric resta en desús. Rescatant el bon humor fins i tot en els dies tristos, algunes que havien estat membres del projecte autogestionat van llegir diversos textos vestides amb perruques i complements festius, en coherència amb la seva praxi, que reivindicava una forma de lluitar basada en la creativitat i l'alegria. Tots els folis amb les paraules en record al Pablo van quedar abraçats a la façana, així com una pancarta on es podia llegir “Sempre juntes Pablo”, i la que ja s'ha convertit en la fotografia més icònica de Molano, capturada durant la cursa de carretons del Poble-sec, per festa major.

I pas a pas, amb ritmes caribenys, es va arribar fins a l'edifici que havia acollit la tercera seu de la Rimaia, a la Ronda de Sant Pau, a tocar del Paral·lel. Des del camió, que va acompanyar la manifestació en tot moment, es va convidar les assistents a relaxar-se i menjar uns entrepans que s'havien elaborat gràcies a la col·laboració de la comissió de cuina del 15-M. Durant l'espera els Castellers del Poble-sec van fer un pilar d'homenatge i, minuts més tard, un grup de persones accedia a l'edifici, tapiat des del darrer desallotjament, i despenjava una pancarta de grans dimensions on es podia llegir: “Ante la evidencia de tu ausencia, nos organizamos. Pablo Molano es queda al barri! Poder popular”. L'acció desfermava l'alegria i arrencava crits plens d'emoció com “Pablo vive, la lucha sigue” o “Lluitar, crear, poder popular”. El traç zapatista del disseny, el color roig i negre i el rostre de Pablo dins d'un cor envoltat de personatges anònims, deixaven la gent embadalida observant la immensa tela que decorava la façana. L'edifici, d'habitatges de luxe, ha estat sempre buit d'ençà que es va construir fa 24 anys, excepte quan s'ha okupat: quatre vegades en els darrers cinc anys. Allí es va muntar un escenari i durant tota la tarda i fins a la nit es van precipitar les emocions.

Oda a la vida

Reunits davant del que es va anomenar “casa nostra”, companys i companyes de Pablo Molano van pujar a l'escenari per recordar-lo, plorar-lo i parlar-lo. Cadascú amb el seu llenguatge: música, cant, poemes, textos. Com una declaració d'intencions per guiar la tarda, Maria Arnal, a la veu, i Marcel Bages, a la guitarra, van interpretar “A la vida” d'Ovidi Montllor. Però també va sonar 'Alfonsina y el mar' de Mercedes Sosa, o la cançó popular 'En la plaza de mi pueblo', interpretades per Mariona Cruelles, a la veu, i Olga Margalef a la guitarra. Com no podia ser d'una altra manera, no van faltar les notes que evocaven els orígens caribenys de Pablo Molano, amb cúmbia colombiana i vallenato.

Entre melodies, van pujar a l'escenari companys i companyes de la UB Raval, del Poble Sec i l'Ateneu La Base, la mare i la germana de Rodrigo Lanza –del Desmuntatge 4-F-, la gent de Rereguarda en moviment, de la Universitat Lliure la Rimaia o membres de La Carboneria, que van llegir el text "Situaciones indesalojables", escrit pel mateix Molano.

Un dels moments més emotius es va viure quan companys i companyes de l'institut Sant Josep de Calassanç del barri del Clot, on va estudiar Pablo, van pujar a l'escenari i van transportar el comiat als anys d'intensa adolescència, recordant les experiències compartides. Per uns instants, “tornem a ser nens”, va reconèixer una de les noies. Hi havia el “Chiqui”, el “Morros” i un munt de sobrenoms que Molano va pronunciar i estimar. Amb el cor a la veu, la mateixa companya va reflexionar: “els nostres sobrenoms no són políticament correctes, però el que ha passat tampoc”. Autodenominats els “quinquis del Clot”, van mostrar-se molt orgullosos d'haver descobert, després d'uns anys d'haver-li perdut la pista, en què s'havia convertit Pablo Molano: un lluitador. Després de reconèixer l'impacte que ha tingut sobre elles els fets que han viscut aquests dies, van afirmar “ara vosaltres també sou la nostra família”. Al seu torn, es va descobrir l'origen del sobrenom Culebrae, que Pablo havia utilitzat al seu compte de Twitter durant molt de temps. “El Culebra t'anomenaven, pel teu accent de culebrón”, va ser la frase amb la qual es va resoldre un misteri que molt poques persones coneixien.

Després de la lectura apassionada del poema 'El vi' del valencià Vicent Andrés Estellés, una representació heterogènia de 'la Coordi', amb activistes provinents de diferents espais i tradicions de lluita, va pujar a l'escenari per recórrer amb les seves paraules els mesos previs i posteriors a la vaga del 29 de setembre del 2010, quan va estar actiu aquest espai de coordinació de lluites i col·lectius. Tot seguit, les veïnes de Sant Andreu de Palomar i la seva assemblea nascuda a l'escalf del 15-M van prendre la paraula per homenatjar a qui també havia estat un veí actiu i compromès del barri.

La veu de Pablo va ressonar amb força quan es va reproduir un fragment d'àudio de la seva entrevista inèdita publicada divendres passat, on explicava què era Rereguarda en Moviment. Diverses persones que van impulsar amb ell el col·lectiu contra la repressió van pujar a l'escenari per recordar que “tenia una confiança clara i constant en les nostres capacitats”. Van reivindicar les cures “no només com un discurs”, sinó com una pràctica constant, al mateix temps que van reconèixer que “ningú és imprescindible, però tu ets insubstituïble Pablo”. Es va fer el silenci quan Ivan Miró i Pau Llonch van llegir plegats el manifest de l'Assemblea de suport a les persones represaliades per la vaga del 29-M. Publicat a la xarxa l'abril del 2012 rere un vídeo titulat “Nosaltres”, el text sintetitza el posicionament polític dels moviments socials enfront d'una etapa dura i dolorosa que Pablo –també represaliat– va contribuir a guarir des de la solidaritat i el suport mutu.

Una gaita i un calaix flamenc van posar melodia a un esclat col·lectiu. Després d'hores d'impulsos continguts, es va formar un gran cercle de gent cantant i saltant com un sol cos. El ball, instrument terapèutic que Pablo reivindicava i practicava fins a la sacietat, va donar pas a la recta final de l'homenatge, on van prendre la paraula les artífexs d'una setmana de comiat revolucionària: l'Ateneu La Base i la Clara, mare d'en Pablo.

Una àmplia representació de les 170 sòcies de l'Ateneu La Base van abarrotar l'escenari també d'esperança. El que ha passat ha estat “la bomba en el laberint que ens havíem construït nosaltres mateixes”, pronunciava una de les veus que va llegir el manifest escrit per a l'ocasió. Com una gran família, entre abraçades i mirades de complicitat, van desgranar algunes de les vivències i aprenentatges que els ha suposat aquest cop per acabar afirmant que a Pablo “se l'estimava o se l'odiava, però no deixava a ningú indiferent”.

Una gran ovació va deixar pas a la mare de l'activista, fundadora de Mujeres Pa'lante, que va agafar el micròfon amb determinació per recordar a les persones aplegades que “si no vivim amb somnis, la vida no mereix ser viscuda”. Sense cap guió preparat i amb una fortalesa commovedora, va agrair totes les mostres de suport rebudes durant la setmana i va recordar que “Pablo tenia molts somnis, però no els volia viure sense vosaltres”. Acompanyada per les seves amigues i companyes, va animar les presents a continuar lluitant i va reblar “tenim dret a cansar-nos, però no a rajar-nos”, mentre les seves paraules s'esvaïen enmig d'un fort aplaudiment.

Un dia intens, d'emocions a flor de pell, de tristesa i esperança. Una catarsi col·lectiva. I tot i que, com va etzibar el professor de filosofia López Petit, “la mort de Pablo escup a les cares complaents de molts i moltes”, també ha aconseguit reapropiar-se'n, ajuntar, compartir i acompanyar en la intempèrie. I per què no: despertar moltes preguntes sota el consol de la comunitat. Un fet ha quedat clar durant aquesta setmana: la petjada de Pablo Molano perviurà per sempre en les vides de moltes.

https://directa.cat/poder-popular-es-reapropia-de-mort-homenatjar-pablo-molano