Una mirada anarquista sobre les protestes a l’Iran

La següent entrevista, realitzada per ALB-Notícies amb suport de José Antonio Gutiérrez (col·laborador de anarkismo.net) va ser realitzada a Payman Piedar, militant anarquista exiliat iranià, qui ha participat en nombroses iniciatives llibertàries tant en els EEUU com en el Perú. A més, ha estat editor de la revista anarquista Nakhdar, editada en anglès i en farsi (pot consultar-se més sobre la seva trajectòria política i la seva anàlisi general sobre la situació iraniana en la següent entrevista realitzada pels companys de NEFAC (ainfos.ca/05/oct/ainfos00384.html). En la següent entrevista, intentem dilucidar, enmig de les distorsions dels mitjans occidentals i de la censura dels mitjans iranians, les claus per a comprendre el que realment està passant en aquests dies a Iran. Si bé no estem davant una revolta de caràcter revolucionari, a la calor de l'agitació social sempre creixen les probabilitats de subversió popular.

Sí que és veritat que aquestes mobilitzacions o manifestacions són el més gran i més important des d'aquella revolució de 1979. En realitat, així mateix va començar la revolució de 1979. El Shah, dictador i titella de l'imperialisme yanqui, va cometre l'error de no acceptar cap crítica del seu poder màxim, i el poble, que ja estava fart del seu regnat de tants anys de repressió, es va aixecar per fi i el va enviar a les escombraries de la història.

Si que hi ha una continuïtat perquè en realitat la revolució, o millor dit, la insurrecció de 1979, perquè en realitat no va haver-hi revolució social sinó una revolució política, un canvi del comandament polític d'un règim monàrquic a un religiós-teocràtic, va ser segrestada pels mulahs (sacerdots), amb el Ayatolah Jomeini com a cap màxim, i en realitat va començar una altra era de sistema dictatorial.

Llavors, el poble anhela i es mor per la llibertat com pel pa i l'aigua. Especialment els joves, ja que el 65% de la societat iraniana té menys de 30 anys i ja estan farts de ser humiliats i reprimits. Més encara, aquest moviment que ja apareix com una altra revolució, la qual espero que continuï en aquests moments, és la continuació de la revolució constitucional de 1905 que no va arribar a la seva fi. La llibertat, encara que sigui de tipus burgès i limitada, és una cosa que la societat iraniana no ha tingut fins a avui. Ull, el govern democràtic de burgesia nacional del Dr Mosadegh no va durar més de 2 anys, de 1951 a agost del 1953, perquè els yanquis i la CIA van fer el seu primer experiment amb la derrota del seu govern, encara abans d'enderrocar a Arbenz a Guatemala l'any 1954.

2. En quina mesura creu que les actuals mobilitzacions puguin erosionar el règim teocràtic?

La resposta a aquesta pregunta no és fàcil. Tot depèn de fins quina altura continuïn aquestes mobilitzacions. Feliçment l'aura, la "dignitat", dels Mulahs, especialment la de Jamenei, qui és el cap religiós màxim, la continuació de Jomeini, ha estat fracturada. Ja hem escoltat l'eslògan "mort a Jamenei" i aquests dies han cremat la seva imatge en el carrer a Teheran. Aquest signe és molt important. Ja no hi ha por a ningú.

Ja és gairebé el moment revolucionari que "els de baix ja no suporten més", com deia Lenin, però falta una mica perquè "els de dalt ja no puguin governar". Avui vaig escoltar que va començar la ruptura entre els alts dirigents mulahs a Qom, un lloc així com el Vaticà dels chiítes. Una facció va donar l'ordre d'arrest de la filla major de l'Ayatola Rafsanjani, un dels Ayatolás més poderosos, rics i corruptes; va ser president durant 8 anys entre 1989-97, i a l'endemà, és a dir avui, la van deixar lliure. Bé Rafsanjani té dues posicions importants en la jerarquia del poder, una d'elles és la de cap màxim de la "Assemblea dels Experts", que són uns 80, la qual té el poder de triar o destituir al cap màxim religiós, en aquest cas Jamenei.

Així que si els esdeveniments i mobilitzacions continuen per uns dies o setmanes més, és possible que aquesta assemblea voti la destitució de Jamenei. Que quedarà en el seu lloc? Pot ser que posin a un grup de 8 (ja hi ha una remor sobre aquesta possibilitat) en lloc d'un dictador màxim. O, en la millor de les hipòtesis, pot ser que el moviment no pari fins a la derrota total del règim teocràtic. No oblidem que estem en aquesta tesitura perquè Jamenei va cometre l'error fatal d'aprovar l'elecció fraudulenta en el seu sermó religiós del divendres passat. Per això és molt difícil que retrocedeixi o que el poble accepti la seva disculpa. Però l'última paraula no està encara dita. La burgesia i els caps religiosos poden arribar a un acord a esquenes del poble i tractar de calmar la situació. Però ho veig difícil.

3. Quin rol han jugat els treballadors fins al moment en aquestes mobilitzacions? Hi ha alguna possibilitat que la protesta es capitalitzi segons els interessos de les classes populars?

Per descomptat que dintre d'aquestes mobilitzacions hi ha treballadors de diferents sectors: Comerç, Serveis, Autònom, Informal, Subocupació marginal i els aturats. Hem de recordar que hi ha un 25-35% de població sense ocupació. El sector absent, ara com ara, és el sector més important, que són el petrolier i el petroquímic, majoritàriament situat en el sud del país, prop de la zona del Golf Pèrsic.

El dia que ells parin i votin una vaga general suposarà l'èxit de la revolució o, millor dit, la derrota completa del règim teocràtic. Per a capitalitzar aquest moviment a favor dels interessos de les classes populars, tot depèn que aquest sector tan important entre i prengui iniciativa en aquesta mobilització.

4. S'insisteix constantment en la mobilització de l'oposició, però certament els partidaris de Ahmadinejad s'han mobilitzat en important nombre, potser en nombre majors que la mateixa oposició (la qual cosa és per raons òbvies ignorada per la premsa occidental) quin és el factor que mobilitza als partidaris del règim d'Iran?

En primer lloc, els partidaris del règim de Ahmadinejad no són més que els de l'oposició. En realitat el resultat veritable de la votació presidencial va ser el següent: Mousavi 19 milions i escaig; Karrobi, un altre "reformista" 13 milions i escaig; Rezaie, del mateix costat de Ahmadinejad, una mica més "moderat", amb 3 milions i escaig i Ahmadinejad amb 5 milions i escaig de vots i els vots anul·lats van ser 1 milió i mig.

Els partidaris de Ahmadinejad majoritàriament vénen dels sectors populars, que van rebre un bo extra de $50 i sacs de patates. També un sector de jubilats que just uns dies abans de la votació van rebre una alta pujada de les seves pensions: abans rebien $200 i ara $600. No oblidem que aquest règim té uns 3-5 milions de Joves Basij, una milícia paramilitar, com les falanges de Franco a Espanya, que són de sectors populars. Així que les seves famílies són bàsicament pro-règim perquè reben mensualitats. Però hi ha també un sector minoritari d'estudiants d'institut i universitaris que també van rebre aquest bo de $50 durant la campanya electoral. Suposo que hi ha un sector de classe mitja baixa feliç perquè Ahmadinejad, durant la seva campanya, va exposar el que tot el món sabia, alguns noms dels corruptes que tenen les seves pròpies màfies econòmico-polítiques, com el mateix Rafsanjani. Per això que aquest sector també li va donar suport.

5. Hi ha alguna diferència de classes entre l'un i l'altre bàndol? Fem aquesta pregunta ja que en absència d'una alternativa revolucionària consolidada i clara, la classe treballadora i els pobres en general solen mobilitzar-se per causes conservadores...

No hi ha molta diferència entre els bàndols del poder. Tots són part del poder burgès en general. Cap "representa" a la classe mitja en general, al seu sector baix o a les classes populars. Tots estan econòmicament a favor de les polítiques neoliberals, privatitzacions, a favor de l'OMC (Organització Mundial del Comerç), amb unes diferències mínimes sobre subsidis. Uns volen donar una mica més de diners més enfront dels pobres, mensualment, i uns altres volen donar aquests subsidis via els preus del pa, del transport públic i de les assegurances.

Políticament, no obstant això, l'oposició vol donar una imatge democràtica: tolerar la llibertat d'expressió i no censurar o tancar els periòdics de l'oposició; no aplicar la pena de mort per als menors; donar més oportunitats a les dones en el sector públic; no aplicar penes de presó per als estudiants universitaris radicals; donar "més" poder a les dones en assumptes de divorci, etc.

6. Crida l'atenció la mesura de les paraules del president Obama davant les mobilitzacions, mesura que contrasta amb els aplaudiments i crits d'ànim llançats per Bush i cia. quan les manifestacions de Beirut (Líban) i de Kíev (Ucraïna) de fa un parell d'anys... a què es deu aquesta actitud de prudència?

La posició d'Obama és molt diplomàtica. L'imperialisme yanki sap molt bé que L'Iran no és L'Iraq, Afganistan o Pakistan; ni és Beirut ni Kíev. No hi ha cap possibilitat que puguin envair Iran, ni tan sols durant el govern de Bush no va haver-hi plans d'actuar tal com a L'Iraq, menys ara que les coses caminen mogudes. No poden arriscar la situació interna d'Iran.

No volen que les coses empitjorin perquè al cap i a la fi és millor tenir a algú que no interrompi la sortida de petroli de la regió... Ell sap que els Mulahs ja estan parlant que "EEUU, Anglaterra, França, Alemanya estan intervenint a Iran..." per a distreure no solament a l'opinió pública iraniana sinó al món sencer, per això Obama va dir que no vol que s'interpreti que els EEUU s'estan ficant en els assumptes interns d'Iran. Però ja ahir, per a satisfer als conservadors, va avançar la següent nota: "que el govern iranià no reprimeixi als opositors, que no sigui tan violent..."

A més els Mulahs han ajudat un munt als yanquis en la tasca de "estabilitzar" la situació a L'Iraq i Afganistan. En altres paraules, ells, els mulahs, subtilment, han estat molt en sintonia amb els interessos geopolítics dels yanquis. Millor no posar en risc aquesta situació molt delicada. A hores d'ara, per a l'interès hegemònic de l'imperialisme yanqui, Obama és la millor carta que tenen. Bush i la seva política ja són història, és el passat.

En el seu últim viatge a l'Orient Mitjà, Obama va donar una xerrada en la Universitat del Caire, capital d'Egipte, tractant de donar una imatge pro islàmica, no tan enemiga del món àrab; també va visitar al rei d'Aràbia Saudita i al seu aliat etern, els sionistes/feixistes israelians. Tot indica que està tractant donar una imatge de consens i no tan confrontacional. Encara que aquesta política, en general, és una tàctica intel·ligent per la seva banda, estratègicament no funcionarà en la regió pel cas del conflicte israelià-palestí doncs, com sempre, no s'ofereix res tangible als palestins.

7. Quin creu que serà el probable desenllaç d'aquesta conjuntura? Poden els sectors progressistes fer-se alguna il·lusió amb l'oposició o és necessari forjar una alternativa pròpia?

Els sectors progressistes no poden ni han d'il·lusionar-se amb l'oposició existent. En primer lloc, l'oposició no és laica; és islàmica i pro-constitució islàmica. No estan en contra de la figura del "Velayate Faghie", és a dir, del dictador màxim religiós. Només volen tenir la possibilitat de maniobrar políticament dintre del marc de la constitució de la República Islàmica, res més. I com el moviment obrer no és fort per res, doncs no tenim sindicats lliures, tots són controlats per l'Estat, són grocs, els progressistes només poden usar aquesta oportunitat per a crear un ambient menys repressiu, una mica més lliure per a respirar, organitzar i desenvolupar les seves metes anti-capitalistes i plans de lluita a llarg termini.

Els treballadors, els joves, les dones, els marginals, els aturats han de forjar la seva aliança a poc a poc; crear les seves afinitats, organitzacions, assemblees, consells, i després treballar els seus plans per al seu alliberament final: destruint l'Estat, eradicant el capital i netejant la seva ment de totes les religions i supersticions. Aquest serà el dia per a celebrar.

21 de juny de 2009

Entrevista extreta del web A las Barricadas:

www.alasbarricadas.org/noticias/?q=node/11031