Una oportunitat per al sindicalisme combatiu
La recentment aprovada reforma laboral patrocinada pel PP no passarà a la història per l'alegria amb que va ser rebuda. Qualificatius de tot tipus s'han realitzat des de molts àmbits, no tan sols laborals, de totes maneres, si alguna qualitat mereix especial atenció per a qui subscriu, serà la d'aconseguir que, fruit del pseudo debat que ha estimulat, quedin desemmascarats tots els hipocrites que poblen aquest món i les màscares al desprendre's deixin al descobert la trista realitat.
Era d'esperar que els conservadors i la dreta més rància aprofitarien la primera ocasió per a rescabalar-se i imposar les seves regles (convertint-se en portaveus d'això que anomenen el lliure mercat i la llibertat d'empresa), per tant, que davant aquesta reforma ens esquincem les vestidures resulta si més no grotesc. Per ventura esperàvem una cosa diferent? És que no coneixíem els caríssims estudis elaborats per insignes estudiosos? A hores d'ara encara confiem en la bona voluntat dels representants dels empresaris?, i què dir dels mercats, aquests nous gurús que es desvetllen pel nostre benestar i el de la societat.
Però, com els mals mai vénen sols, de cop i volta els mateixos que han vingut practicant polítiques sociolaborals contràries als interessos dels assalariats, ara aixequen la seva veu per a assenyalar els actes de l'actual govern. Si els socialistes han vingut aplicant les mateixes regles neoliberals i s'han doblegat als dictats originaris de Brussel·les, són els menys indicats per a donar lliçons a ningú, tret que el terme honestedat hagi estat suprimit del glossari o l'acadèmia de la llengua alteri el seu significat.
I què dir dels agents socials. De la part empresarial poca cosa que afegir, en època d'abundància es van quedar amb tot el benefici obtingut, ara pretenen sembrar un camp erm que difícilment donarà fruits, però no els preocupa gaire, la seva aposta és a molt llarg termini. Quant al sindicalisme institucionalitzat, són tan culpables com el que més, van deixar de practicar i garantir els drets laborals, els de tots sense distinció, van consentir obrir les finestres perquè es colessin les desregulacions i ara es troben desarmats, conseqüentment, el govern de les empreses i els mercats suprimeix totes les poques barreres que encara romanien i que els impedien arribar als seus objectius.
Amb aquest panorama el sindicalisme combatiu que aglutina la CGT podia ser l'última trinxera. No obstant això, alguna cosa no acaba de funcionar del tot. Excepte honroses excepcions que confirmen la regla, els nostres sindicats sectorials no estan actuant com òrgans de coordinació de les lluites i d'organitzadors de la resistència, per contra una gratificant sorpresa, i l'evidència que encara és possible resistir, ho estan suplint les seccions d'empresa, són aquestes qui en la majoria de les ocasions estan pressionant i abanderant les lluites.
Som testimonis d'un important moment que o aprofitem, per a rellançar una organització que sigui veritablement transformadora, o la història s'oblidarà de la nostra existència, el com hem de forjar-lo és ben simple, deixem de creure'ns el centre de l'univers, posem en moviment el sindicat, coordinem les diverses lluites i respostes, organitzem als treballadors, treballem braç a braç amb tot aquell que no accepti ser simple espectador, arriba la nostra hora, és el moment de la CGT.
* Pepe Berlanga, és afiliat al Sindicat de Banca de CGT Barcelona i Secretari de Formació de CGT Catalunya