Una revolució a la islandesa
David Fernàndez / Setmanari Directa
És imaginable, a l'Estat espanyol, un referèndum per sotmetre a votació popular el rescat dels bancs amb diners públics? Per exigir que l'especulació immobiliària i financera pagui la crisi que ha provocat i retorni tot el que ha robat durant els anys del tsunami urbanitzador? No? Ucrònic? Utòpic? Doncs és el que ha passat a Islàndia ara fa un any: el 93 % de la població va votar rotundament en contra de pagar amb diners públics 3.500 milions d'euros del deute privat contret pel banc privat islandès Icesave. Els governs britànic i holandès reclamaven els 3.500 milions que van avançar als inversors dels seus països respectius el 2008, després de la fallida financera d'Islàndia.
El peiti illot, icona -primer- del neoliberalisme i -després- del neoliberalisme volatilitzat i estavellat, va reaccionar socialment després del crac de l'octubre de 2008. El govern havia decretat la nacionalització de la banca i el rescat públic del deute privat. Una onada de protestes socials, però, va fer caure el govern i l'aleshores president, Geir Haarde, ben aviat s'enfrontarà als tribunals. Un nou govern de centre-esquerra va pujar al poder; sota la pressió dels mercats internacionals, es va aprovar una llei de devolució del deute; la població, però, va exigir un referèndum previ, que es va celebrar el març de 2010, amb un no rotund i categòric que va arrasar amb un 93% dels vots. Només un 1,6% s'hi va mostrar a favor.
De seguida, va arribar el xantatge mafiós i el FMI va congelar els ajuts, però, mentrestant, es van obrir comissions d'investigacions per dur els banquers responsables a la banqueta dels acusats; es va crear una Assemblea Constituent -el novembre passat- que pregonava una nova constitució mes democràtica i més social i l'economia islandesa va acabar de sortir de la recessió a mitjans de 2010. Fent cas a la gent i no als banquers.
A finals del passat mes de febrer, el parlament va proposar un nou acord de devolució del deute, pactat amb el Regne Unit i Holanda. El govern insisteix, però, que el 85% del deute pot ser abonat pel banc matriu d'Icesave, el Landsbanki. El president islandès rebutja l'acord adduint que, abans, cal fer un nou referèndum social sobre la devolució -pública- d'un deute bancari privat. I la voluntat popular torna a prevaldre sobre les pretensions bancàries i els mercats financers.
És possible el mateix aquí? Passar la factura a l'especulació? Asseure els responsables a la banqueta dels acusats? És viable? Segons un estudi recent del Banc d'Espanya per comprovar la solvència de caixes i bancs, el sistema financer espanyol suportaria una caiguda del 50% del preu dels pisos nous, del 30% dels pisos de segona mà i del 60% de davallada en la caiguda del preu del sòl. El mateix estudi indica que la banca continuarà tenint beneficis amb un 60% dels crèdits immobiliaris fallits.
Potser per això, l'escriptor madrileny Isaac Rosa, atent a les lliçons del mirall islandès, maldava: "Després de dir-nos tant que no som Grècia ni Irlanda, a un li entren ganes de ser Islàndia una estona". I no li falta raó.
* Article publicat al núm. 219 del setmanari Directa.