Va ser transformadora la Llei de les vuit hores?

El gener de 1919 Barcelona va viure la vaga de La Canadenca, que guanyaria la limitació de la jornada laboral. Dins la sèrie 'La despossessió quotidiana', l'autor aborda els efectes i límits de la mesura com a reivindicació anticapitalista.

Moltes vegades es considera la conquesta de la llei de les vuit hores de treball com una prova que hem avançat en la bona direcció i que seguint per aquest camí arribarem a port. És evident que aquesta i altres lleis laborals responien a reivindicacions centrals de la classe obrera i que van ser possibles gràcies a la unitat i lluita dels treballadors. Si el que es pretén dir és que potenciar aquesta lluita i aquesta unitat és el correcte, llavors estarem d'acord. En el fons, crec que aquesta última va ser la intenció de la Primera Internacional, quan va relacionar la lluita per la reducció del temps de treball amb la celebració del Primer de maig com a jornada obrera internacionalista. Ara bé, cal ser més cauts en parlar del potencial transformador d'aquestes i altres conquestes. Vull recordar que després de la introducció de la màquina, les hores treballades no només no van disminuir, sinó que van augmentar. Alhora, el sistema productiu capitalista, va començar a incorporar a les fàbriques treball infantil i femení, en unes condicions a vegades pitjors fins i tot a les del treball masculí.

Abans de la incorporació de la màquina de vapor, treballar vuit hores diàries no era una cosa inusual. Els camperols, no gaudien de tanta riquesa material com la que contemplem sota el capitalisme, ja que hi havia un baix nivell de desenvolupament de les forces productives. Però tenien més temps per a l'oci. El ritme de treball era lent i la gent es prenia el seu temps de descans per menjar i per fer la migdiada. Tampoc existia, com una cosa normalitzada, el treball nocturn i el nombre de dies que es treballava a l'any era inferior al que s'han de treballar en el moment que el capitalisme industrial entra en escena. Això no equival a ignorar que llavors tota la unitat familiar patriarcal es veia obligada a participar en l'activitat laboral productiva i que a més es feia molta feina en el mateix domicili, implicant-hi tots els membres de la família, nens i ancians inclosos, especialment quan les condicions climàtiques impedien treballar a l'exterior. Per altra banda, les relacions socials existents permetien que els poderosos visquessin gràcies a la feina d'altri, apropiant-se d'una part del producte que els que treballaven de valent havien produït.

Dit això, crec que la lluita per la jornada de 40 hores va tenir, sobretot, un caràcter de lluita de resistència enfront de l'estratagema del capital per incrementar l'explotació. Va poder, certament, neutralitzar alguns d'aquests estratagemes que el capital no va tardar gaire a substituir o complementar amb altres. Però no va transformar el capitalisme, que va seguir sent el mateix que era abans i va prosseguir desenvolupant-se amb tota normalitat. Per altra banda, malgrat l'aprovació de la llei, l'apropiació de plusvàlua pel capital va ser i és, proporcionalment, molt més gran que l'apropiació de producte excedentari per part de les classes dominants sota el feudalisme. Per tant, al sistema, la jugada no li ha sortit malament del tot.

La regulació legal de la jornada laboral va posar d'alguna manera fi a la inhibició estatal existent a l'inici del capitalisme, en tot el que té a veure amb les condicions de treball. Aquest no és un fet a menysvalorar, si bé això, ja ho havien encetat abans les anomenades "lleis de fàbriques" a Anglaterra. El que passa és que aquesta, i altres regulacions, tenen una doble cara. D'una banda pretenen impedir algunes de les conductes més inhumanes del capitalisme, cosa que, al capdavall, acaba beneficiant al mateix sistema. Per l'altra, l'Estat es va atorgar la potestat d'actuar com a garant del compliment d'aquestes lleis. I no es tracta d'un Estat neutre, sinó d'un Estat que històricament s'adequa a les necessitats del capital, i això deixa als capitalistes un ampli marge de possibilitats a l'hora de complir i incomplir les lleis. A més, les pot modificar a la baixa, com ara mateix estem veient.

El gradualisme de certa esquerra ha instal·lat el convenciment que la jornada s'anirà escurçant de manera automàtica mentre el capitalisme desenvolupi les seves forces productives i, per tant, el moviment sindical s'ha de felicitar pel canvi tecnològic, i fins i tot l'ha de propiciar. Si tot progressa segons el pla previst, aleshores només caldrà pressionar perquè aquesta situació "lògica" de reducció del temps de treball, s'acabi de decantar.

John Maynard Keynes, un dels fundadors de l'economia moderna i un dels referents del reformisme obrerista, va fer una famosa predicció per a l'any 2030, segons la qual les societats avançades arribarien a ser tan riques que el temps d'oci, en lloc del temps de treball, caracteritzaria els estils de vida nacionals. De moment, aquest pronòstic no s'acaba de materialitzar, a menys que considerem com a oci el temps durant el qual ens veiem obligats a restar a l'atur o treballar només una part de la jornada labor en accedir a un contracte a temps parcial. Tant una situació com l'altra, ens sol deixar asseguts al sofà veient escombraries televisives i jugant amb el mòbil, o ens obliga a dedicar el nostre temps a formar-nos per ser "ocupables" de nou. Però jo d'això no en diria temps d'oci. Més aviat és temps d'angoixa.

Ara mateix, la crisi econòmica serveix d'excusa per suggerir l'allargament de la jornada laboral, per augmentar l'edat de jubilació i per retallar les xarxes de protecció social que permetien mantenir una mínima dignitat quan la gent no tenia possibilitat de treballar com a conseqüència d'una invalidesa, una malaltia o en ser víctimes de l'atur. El que hi ha darrere de tot plegat no és un intent de "racionalitzar" l'Estat del benestar i fer-lo viable, com diuen els economistes del sistema que, curiosament, han aconseguit que alguns sindicalistes quedin atrapats en el seu parany. El que hi ha és la voluntat de desposseir-nos de drets laborals que abans s'havien reconegut i iniciar un nou procés de mercantilització creant més espais on el capital pugui operar extreien plusvàlua als explotats. Aquesta és la lògica del sistema, contràriament a les previsions optimistes que Keynes va profetitzar, tot somiant amb un capitalisme harmònic i de rostre humà.

Això vol dir que no hi ha possibilitats de reduir de nou la jornada laboral? I tant que n'hi ha! Ja he explicat més amunt, que quan el moviment obrer internacional va aixecar la reivindicació de les vuit hores de treball va ser, justament, quan la lògica del sistema anava en la direcció contraria. Calia resistir i plantar cara, i així es va fer. Ara, passa més o menys el mateix. Però no serà la lògica del sistema la que ens permetrà disposar de millors condicions de treball i de més temps d'oci. Serà, en tot cas, la lògica de la unitat i la lluita dels treballadors.

Ara bé, si algú pensa que d'aquesta manera acabarà amb el capitalisme, em sap greu defraudar-lo, però he de dir-li que crec que va equivocat, com he intentat explicar en començar l'article. El seu mèrit serà, en tot cas, haver contribuït a fer més suportables (temporalment) les condicions laborals dels desposseïts.

* Antoni Puig Solé és membre del Seminari d´Economia Crítica Taifa. Article publicat a la Directa que forma part d'una sèrie monogràfica al voltant de l'informe La despossessió de la vida quotidiana.